Educació

El cognom Borodín prové en realitat d'un dels servents del  seu pare, el qual va cuidar que al seu fill il·legítim no li faltés res i tingués una excel·lent educació, de la qual es va responsabilitzar la mare. A l'edat de vuit anys, el petit Alexandr va començar a mostrar interès per la música, i va aprendre, de mode autodidacta, a tocar el piano, la flauta, el violoncel i l'oboè. En 1847 van aparèixer els seus primers assajos : un Concert per a flauta i piano i un trio per a dos violins i violoncel sobre un tema de Roberto el diable, de Giacomo Meyerbeer. En aquella època començà a mostrar interès per la química; la seva mare l'inclinà per l'estudi de la medicina, i el 1850 Borodín inicià els seus estudis en l'Acadèmia Medico-Quirúrgica, on va dur a terme, a més, estudis de química. Es va llicenciar brillantment en 1856, i al llarg d'aquell període va poder seguir els seus estudis musicals, va conrear la música de cambra i va compondre les seves primeres cançons.
Immediatament després de haver realitzat els estudis universitaris, Borodín va ser nomenat professor assistent en patologia i terapèutica de l'Acadèmia Mèdic-Quirúrgica, i en 1857 va efectuar el seu primer viatge per l'estranger visitant Brussel·les (on va prendre part en un congrés d'oftalmologia) i París. També va exercir com a metge militar, en la labor del qual va conèixer a  Modest Mussorgsky, quan aquest havia ingressat en el regiment Preobrajenski de la Guardia Imperial de Sant Petersburg. Va prosseguir així mateix en aquells anys els seus estudis científics, doctorant-se amb la tesi Sobre l'analogia de l'arsènic amb l'àcid fosfòric; en 1859 va realitzar un nou viatge per l'Europa occidental: a Heidelberg va perfeccionar els seus coneixements amb els cèlebres químics Dmitri Mendeléiev i Richard Erlenmeyer. Viatjà pels Paísos Baixos, Itàlia i, una vegada més París. És important destacar la relació que establí des de 1861 amb la que hauria de convertir-se en la seva esposa, Ekaterina Protopopova, admirable pianista que s'havia traslladat a Alemanya per raons de salut (patia d'asma)  i feu comprendre a Borodín la importància i la bellesa de les obres de Chopin, Liszt i Schumann; així mateix, es traslladarien a Leipzig, on tingueren la oportunitat de coneixer l'obra wagneriana a través de diverses representacions d'algunes obres. 

En 1862, Borodín va compondre el Quintet en Do major, i, un cop retornat a Rússia, se sumà al Grup dels Cinc. Així mateix en aquella època va contreure matrimoni amb Ekaterina i va ser nomenat director del laboratori de l'Acadèmia Mèdic-Quirúrgica, càrrec que va ocupar durant tota la seva vida. En el seu autobiografia, Rimsky-Kórsakov ens descriu la seva agitada i enfeinada existència de polifacètic il·lustre: <<Dedicava poc temps en general a la música, i a tots aquells que li ho retreien els responia que le gustava tant la química com la música, si bé els moments que dedicava a aquesta eren més escassos.>> No obstant això, tampoc estava particularment absorbit per la ciència. S'havia convertit en un dels organitzadors actius de l'Escola Femenina de Medicina i era part integrant de totes les societats de beneficència i de protecció d'estudiants joves, especialment de noies. Les reunions d'aquestes societats i el càrrec de tresorer en una d'elles li ocupaven tot el seu temps. Rares vegades se li trobava en el laboratori i més rarament encara davant el piano.

La diversificació en gèneres musicals

Malgrat que cada vegada disposava de menys temps per a compondre, el desembre de 1862 començà la Sinfonia n.º 1 en Mi bemoll major, que no va concloure fins el 1867. Es tracta d'una obra composta sota la guia de Mili Balàkirev, i que, a pesar d'això, denuncia clarament una certa simpatia per la música alemanya, a la que Borodín no renuncià, particularment en el seu aspecte didàctic. Fou també 1867 quan va concloure la seva primera temptativa operística, l'òpera-farsa Bogatïri, amb llibret d'Ivan Krilov, en la que se'n burlava de compositor com Rossini o Meyerbeer, burla que incloïa les obligades cites de la música.

Després de Bogatïri, Borodín seguí amb la pràctica del lied, ara en la doble funció de poeta i músic. La príncesa adormida, La príncesa del mar i La falsa nota, totes elles de 1868, constitueixen exemple notable. 

En el terreny operístic, Borodín també prengué part en la composició de Mlada, òpera col·lectiva en la que també i intervindrien Musorgsky, Rimsky-Kórdakov i César Cui. Borodín intervingué en la composició de la música del quart acte, però el projecte s'enfonsà pel gran cost de la seva posada en escena. Però els col·laboradors de Mlada utilitzarien la seva música en altres obres. Borodín utilitzà part de la seva en la seva òpera més cèlebre, El príncep Ígor. Feia temps que pensava composar una òpera pel seu compte, i el 1869 sol·licità al seu amic Vladimir Stasov un tema interessant per a un llibret. Stasov proposà L'exèrcit del príncep Igor, poema èpic del segle IX d'obscura procedència (que narraba l'expedició dels prínceps de Seversk contra els invasors polovtsians, d'origen mongol), i que li semblava idoni per al compositor, donat el seu interès per l'oriental --per les venes de Borodín corria sang georgiana). Però, mes endavant, vers 1870, semblà quasi abandonar l'idea; a part la seva atrafegada vida, Borodín temia que el tema no agradés al públic. Així doncs, en morir aquest en 1887, l'òpera continuava inconclusa, i van ser l'infatigable Rimsky-Kórsakov i Aleksandr Glazunov els que l'acabaren, estrenant-se al teatre Mariïnski de Sant Petersburg el 4 de novembre de 1890. Rimsky orquestrà el pròleg, els actes primer, segon i quart, i la Marxa Polovtsiana del tercer. En quant a Glazunov, completà la resta del mateix, recorrent a materials realitzats per Borodín abans de morir. Quant a l'Obertura, és important recordar que no la va compondre Glazunov, però aquest la hi havia sentit tocar al compositor moltes vegades al piano i la recordava perfectament. En realitat, només la instrumentació és obra de Glazunov.

A El príncep Igor se li ha retret ser una col·lecció de melodies sense relació entre si i un exemple notable de la conformitat de Borodín amb els més gastats números escènics convencionals. En honor a la veritat, ha de reconèixer-se que en aquesta òpera brilla per la seva absència el recitatiu melòdic propi de Musorgsky i de A. S. Dargomyzhsky, però Borodín troba en l'arioso un formidable aliat per l'explotació del material melòdic. Tampoc poden deixar de recordar-se els moments més celebrats, com la citada Obertura i, sobretot, la merescudament cèlebres Danses polovtsianes  de l'acte segon, combinació de diferents temes populars recopilats per Borodín, que els recrea en una pàgina admirable pel seu colorit, per la seva força rítmica i per la brillantor de le parts corals que en aquesta intervenen. 

Seria també en 1869, en el mateix moment en que Borodín es posà a treballar en El príncep Igor, quant inicià la composició de la seva Simfonia n.º 2 en Si menor. Foren necessaris de sis a set any per a completar-la; quan el 1876 sorgí la possibilitat d'estrenar-la, Borodín perdé els manuscrits del primer i quart moviment, i tingué de reorquestrar-los. No tot acabà ací: al estrenar-la el 1877, com que tingué poc èxit, Borodín canvià altra volta la instrumentació, en aquest cas, de l'obra sencera. Es tracta d'una simfonia que li deu molt a El príncep Igor: si a Borodín se li retreu la seva pèrdua temporal de l'interès per la conclusió d'aquesta òpera (i de tanta música composta per a la mateixa i més endavant rebutjada), ell replicava que aquest material no seria rebutjat, sinó aprofitat en la seva nova simfonia. A despit, doncs, d'aquests antecedents operístics, tant aquesta obra com la Simfonia n. 3 --de la qual parlarem en el seu moment-- demostren ser indiscutiblement <<Sinfonicas>>, per la forma i per l'estil. Ambdues venen a demostrar en definitiva que, de tots els nacionalistes russos, Borodín va ser el de major robustesa i inventiva respecte a la música simfònica, més fins i tot que el cosmopolita i marginal Txaikovski, la suposada superioritat de la qual sobre Borodín es deu no a les seves facultats innates, sinó a la seva fecunditat productiva. Aquesta fecunditat li va ser negada a Alexander Borodín, com se sap, per la seva divisió entre la música i la ciència i també per la seva --per què negar-ho-- condició de compositor dilettant. 

En 1880, Liszt va estrenar la versió definitiva de la Simfonia núm. 2 a Baden-Baden, i, per a correspondre-li, Borodín li va dedicar el seu poema simfònic En les estepes de l'Àsia central, compost aquell mateix any, i que molt aviat va gaudir de justa fama, amb raó, perquè malgrat la seva brevetat --uns nou minuts de durada-- combina magistralment la bellesa melòdica amb les troballes tímbriques. El títol al·ludeix a una caravana oriental que viatja per les estepes en companyia d'una escorta de soldats russos. Així doncs, convergeixen en el pentagrama tres elements distints: unes notes sostingudes de les cordes, que suggereixen les estepes; una melodia exposada cantabile pel clarinet (i més endavant recollida pels metalls i, de mode especialment imponent, per tota l'orquestra), de sabor rus, que evoca els andares de l'escorta, i, en fi, un tema de gust oriental (que evidéncia una vegada més la seva extracció dels materials destinats en o principi per al Príncep Igor) confiat al corno anglès i que s'identifica amb la caravana.

Els últims temps

A partir de 1881, Borodín va estar encara més ocupat per les seves obligacions científiques; com a contrast, la seva obra començava a divulgar-se més enllà de les fronteres del seu país. En 1885 va visitar a Liszt en Weimary es va posar en contacte amb la comtessa belga Mercy-Argenteau, que es va convertir en la seva protectora; per a ella va compondre el lied Septain, amb text en francès de G. Collin. Un any després va iniciar la composició de la seva Simfonia núm. 3 en La menor, que va deixar inacabada: en realitat Borodín va esbossar solament dos moviments, que van ser acabats i instrumentats per Glazunov. És sobretot típic de Borodín el segon d'ells, un Scherzo (viu) el material del qual estava destinat en un principi --una vegada més!-- al príncep Igor; que conté en primer lloc un ràpid temps en 5/8 amb el seu tema basculant que contrasta amb el del trio, més ampli i en 3/4. 

A principis de 1887 l'interès per acabar El príncep Igor va semblar augmentar en Borodín, però, desgraciadament, la mort va venir a impedir-li-ho: el 27 de febrer d'aquell any, mentre assistia fins i tot ball de disfresses organitzat per l'Acadèmia Mèdic-Quirúrgica, va sofrir un infart i va morir alguns instants després. La seva esposa, Ekaterina Sergeievna, moriria també transcorreguts cinc mesos d'aquest succés.