Com va anant prenent forma l'Anschluss austríac

Els pangermanistes eren partidaris de la unió d'Alemanya i Àustria en una Gran Alemanya, però aquesta idea alarmava els països limítrofs, que recelaven del potent enlairament industrial i militar de l'Imperi alemany. Per aquest motiu es van unir contra ell i li van fer la Gran Guerra, de la qual tots van sortir molt esquilats. 

El Tractat de Versalles, havia prohibit expressament qualsevol unió futura d'Alemanya i d'Àustria, la qual cosa va augmentar el nombre de pangermanistes a un costat i a l'altre de la frontera , i va permetre que molts austríacs recolzessin al partit nazi NSDAP que reclamava la fusió dels dos països (Anschluss).

El 1933, els partits nazi i comunista es disputaven el carrer amb garrots i pistoles. La precària República austríaca, angoixada per una crisi econòmica i social, trontollava incapaç d'imposar la seva autoritat. En aquestes circumstàncies, el diminut canceller Engelbert Dollfuß, gran admirador de Benito Mussolini, va donar un auto cop d'Estat, va prohibir els partits nazi i comunista, va dissoldre el Parlament i va imposar una dictadura nacionalista de signe catòlic oposada al pangermanisme (l'anomenaren, austro facisme.)

Un any després, el 25 de juliol de 1934, uns 50 nazis austríacs disfressats amb uniformes de l'Exèrcit van envair la Cancelleria Federal, a la Ballhausplatz de Viena. Enmig del tumult, Dollfuß, va resultar abatut de dos trets quan intentava escapolir-se; va morir sense que l'auxiliessin ni truquessin al sacerdot, que, com a catòlic, sol·licitava, encara que el diari ABC de l'endemà va assegurar que va morir confortat pels auxilis espirituals d'un sacerdot. !mentida¡. Assetjats per forces de la policia a l'edifici governamental, els colpistes van acordar entregar-se si els permetien refugiar-se a Alemanya. El nou canceller, Kurt von Schuschnigg, va accedir a aquestes demandes, però quan va saber que havien deixat Dollfuß dessagnar-se fins a morir va canviar d'idea i va enviar al patíbul a una dotzena d'ells.

Mentre aquests successos ocorrien a Viena, Hitler assistia vestit d'esmòquing a la representació de l'òpera de Wagner Das Rheingold en el Festival de Bayreuth.

Com si la cosa no anés amb ell.

Sabia Hitler alguna cosa del que s'estava coent a Viena?

Estava al corrent de tot, però dissimulava, perquè era la seva coartada. Al llarg de la funció, mentre a l'escenari la compacta Fricka, deessa del matrimoni, negociava els seus assumptes amb el seu marit, el pacient Wotan, Hitler -que ja sabia altres vegades com acabava el drama- va estar més atent a la marxa del conflicte austríac. Només es va preocupar seriosament quan va saber que Musolini, bon amic i protector de Dollfuß -el qual feia tot just uns mesos que havia garantit la independència d'Àustria en virtut dels Protocols de Roma del 17 de març del 1934-, havia enviat quatre divisions a la frontera austríaca per si havien d'intervenir en cas d'una invasió alemanya. El 1934, amb els nazis nouvinguts al poder, l'Exèrcit alemany no disposava encara d'aviació ni d'artilleria amb què recolzar els plans de Hitler.

Hitler consulta al militar i bon polític Franz von Papen.

-Aplaquem Mussolini i el canceller Schuschnigg-- va aconsellar el diplomàtic.

-I això. com es fa?

-Oferim retirar tota ajuda als nazis austríacs, així com el lliurament dels colpistes refugiats a Alemanya- va proposar Papen.

Això van fer.

Quatre anys després, amo ja d'un exèrcit considerable, Hitler es va sentir prou fort per aconseguir l'anhelada annexió d'Àustria sense por a una intervenció italiana.

El mateix ambaixador d'Alemanya a Viena, l'ubic Papen, s'havia ofert a acompanyar-lo. En travessar la frontera li va comentar, com de passada, que Hitler s'havia aixecat aquell dia d'un humor excel·lent.

-M'alegro, m'alegro -va dir Schuschnigg-. Jo també em sento benhumorat.

-Ah!, m'encarrega que li digui que espera que no li molesti la presència de tres generals que s'hi han presentat sense avisar- va afegir Papen, com sense donar-li importància. Una casualitat, vaja.

Schuschnigg hauria d'haver sospitat. Dels centenars de generals que tenia Alemanya, els visitants eren Keitel, el nou cap del
Oberkommando der Wehrmacht, acompanyat de reichenau i de Sperle, comandants, respectivament, de les forces de terra i de l'aire a la frontera amb Àustria. Servit, blanc i en ampolla.

Quan Schuschnigg va arribar a Berchtesgaden, Hitler i els generals van sortir a rebre'l a la porta de l'armilla alpí (encara no era la mansió que arribaria a ser). Després de la salutació i de les presentacions, el Führer va acompanyar el visitant fins a la sala de conferències, des de la qual es gaudia una magnífica vista sobre els Alps.

De sobte, els semblants semblaven seriosos. Una mica desconcertat, Schuschnigg va intentar trencar el gel comentant afalagadorament com de bé treballaria el Fúhrer en un entorn tan bell, aquelles muntanyes, aquelles valls, aquells ameníssims sots...

Hitler ho va frenar en sec:
-No som aquí per parlar de les vistes ni del bon temps.

Va seguir una tensa conversa de dues hores en què Schuschnigg amb prou feines va poder ficar carta.

-Tota la història d'Àustria és una traïció contínua a Alemanya -perorava Hitler-. Això pertany ara al passat. Aquesta paradoxa històrica ja ha d'acabar! Puc assegurar-li, Herr Schuschnigg, que estic disposat a acabar amb això una vegada per totes. El Reich és una superpotència i ningú no aixecarà la veu si arregla els seus problemes fronterers.

Dit en contundent alemany (amb un lleuger accent austríac), no requeria traductor. Estava clar.

Una tancada, sí, Schuschnigg va comprendre que la presència a Berchtesgarden dels tres generals i de l'ambaixador Papen formaven part de la maniobra d'intimidació. Va notar també que Hitler li deia Herr Schuschnigg, com faria en referir-se a un particular sense atorgar-li en cap moment el tractament senyor canceller, com hauria estat el correcte i el cortès.

-Lamento comprovar que els nostres punts de vista difereixen molt -va argumentar Schuschnigg-. Jo, més aviat, crec que Àustria fa considerables contribucions a Alemanya.

Al·ludia Schuschnigg a l'acord entre cavallers aconseguit l'11 de juliol de 1936 en virtut del qual alemanya reconeixia la independència d'Àustria a canvi que Àustria la secundarà en la seva política exterior.
Hitler no escoltava. Va continuar l'oratòria:

-...Tinc una missió històrica a la qual em dec per designi de la providència...A qui no se sotmeti ho aixafaré. He escollit el camí més ardu que cap alemany sigui mai i he assolit la meta més ambiciosa mai assolida en la nostra història, més que cap altre alemany, tingueu-ho en compte. M'inspira l'amor del meu poble.