Com va anant prenent forma l'Anschluss austríac

Els pangermanistes eren partidaris de la unió d'Alemanya i Àustria en una Gran Alemanya, però aquesta idea alarmava els països limítrofs, que recelaven del potent enlairament industrial i militar de l'Imperi alemany. Per aquest motiu es van unir contra ell i li van fer la Gran Guerra, de la qual tots van sortir molt esquilats. 

El Tractat de Versalles, havia prohibit expressament qualsevol unió futura d'Alemanya i d'Àustria, la qual cosa va augmentar el nombre de pangermanistes a un costat i a l'altre de la frontera , i va permetre que molts austríacs recolzessin al partit nazi NSDAP que reclamava la fusió dels dos països (Anschluss).

El 1933, els partits nazi i comunista es disputaven el carrer amb garrots i pistoles. La precària República austríaca, angoixada per una crisi econòmica i social, trontollava incapaç d'imposar la seva autoritat. En aquestes circumstàncies, el diminut canceller Engelbert Dollfuß, gran admirador de Benito Mussolini, va donar un auto cop d'Estat, va prohibir els partits nazi i comunista, va dissoldre el Parlament i va imposar una dictadura nacionalista de signe catòlic oposada al pangermanisme (l'anomenaren, austro facisme.)

Un any després, el 25 de juliol de 1934, uns 50 nazis austríacs disfressats amb uniformes de l'Exèrcit van envair la Cancelleria Federal, a la Ballhausplatz de Viena. Enmig del tumult, Dollfuß, va resultar abatut de dos trets quan intentava escapolir-se; va morir sense que l'auxiliessin ni truquessin al sacerdot, que, com a catòlic, sol·licitava, encara que el diari ABC de l'endemà va assegurar que va morir confortat pels auxilis espirituals d'un sacerdot. !mentida¡. Assetjats per forces de la policia a l'edifici governamental, els colpistes van acordar entregar-se si els permetien refugiar-se a Alemanya. El nou canceller, Kurt von Schuschnigg, va accedir a aquestes demandes, però quan va saber que havien deixat Dollfuß dessagnar-se fins a morir va canviar d'idea i va enviar al patíbul a una dotzena d'ells.

Mentre aquests successos ocorrien a Viena, Hitler assistia vestit d'esmòquing a la representació de l'òpera de Wagner Das Rheingold en el Festival de Bayreuth.

Com si la cosa no anés amb ell.

Sabia Hitler alguna cosa del que s'estava coent a Viena?

Estava al corrent de tot, però dissimulava, perquè era la seva coartada. Al llarg de la funció, mentre a l'escenari la compacta Fricka, deessa del matrimoni, negociava els seus assumptes amb el seu marit, el pacient Wotan, Hitler -que ja sabia altres vegades com acabava el drama- va estar més atent a la marxa del conflicte austríac. Només es va preocupar seriosament quan va saber que Musolini, bon amic i protector de Dollfuß -el qual feia tot just uns mesos que havia garantit la independència d'Àustria en virtut dels Protocols de Roma del 17 de març del 1934-, havia enviat quatre divisions a la frontera austríaca per si havien d'intervenir en cas d'una invasió alemanya. El 1934, amb els nazis nouvinguts al poder, l'Exèrcit alemany no disposava encara d'aviació ni d'artilleria amb què recolzar els plans de Hitler.

Hitler consulta al militar i bon polític Franz von Papen.

-Aplaquem Mussolini i el canceller Schuschnigg-- va aconsellar el diplomàtic.

-I això. com es fa?

-Oferim retirar tota ajuda als nazis austríacs, així com el lliurament dels colpistes refugiats a Alemanya- va proposar Papen.

Això van fer.

Quatre anys després, amo ja d'un exèrcit considerable, Hitler es va sentir prou fort per aconseguir l'anhelada annexió d'Àustria sense por a una intervenció italiana.

El mateix ambaixador d'Alemanya a Viena, l'ubic Papen, s'havia ofert a acompanyar-lo. En travessar la frontera li va comentar, com de passada, que Hitler s'havia aixecat aquell dia d'un humor excel·lent.

-M'alegro, m'alegro -va dir Schuschnigg-. Jo també em sento benhumorat.

-Ah!, m'encarrega que li digui que espera que no li molesti la presència de tres generals que s'hi han presentat sense avisar- va afegir Papen, com sense donar-li importància. Una casualitat, vaja.

Schuschnigg hauria d'haver sospitat. Dels centenars de generals que tenia Alemanya, els visitants eren Keitel, el nou cap del
Oberkommando der Wehrmacht, acompanyat de reichenau i de Sperle, comandants, respectivament, de les forces de terra i de l'aire a la frontera amb Àustria. Servit, blanc i en ampolla.

Quan Schuschnigg va arribar a Berchtesgaden, Hitler i els generals van sortir a rebre'l a la porta de l'armilla alpí (encara no era la mansió que arribaria a ser). Després de la salutació i de les presentacions, el Führer va acompanyar el visitant fins a la sala de conferències, des de la qual es gaudia una magnífica vista sobre els Alps.

De sobte, els semblants semblaven seriosos. Una mica desconcertat, Schuschnigg va intentar trencar el gel comentant afalagadorament com de bé treballaria el Fúhrer en un entorn tan bell, aquelles muntanyes, aquelles valls, aquells ameníssims sots...

Hitler ho va frenar en sec:
-No som aquí per parlar de les vistes ni del bon temps.

Va seguir una tensa conversa de dues hores en què Schuschnigg amb prou feines va poder ficar carta.

-Tota la història d'Àustria és una traïció contínua a Alemanya -perorava Hitler-. Això pertany ara al passat. Aquesta paradoxa històrica ja ha d'acabar! Puc assegurar-li, Herr Schuschnigg, que estic disposat a acabar amb això una vegada per totes. El Reich és una superpotència i ningú no aixecarà la veu si arregla els seus problemes fronterers.

Dit en contundent alemany (amb un lleuger accent austríac), no requeria traductor. Estava clar.

Una tancada, sí, Schuschnigg va comprendre que la presència a Berchtesgarden dels tres generals i de l'ambaixador Papen formaven part de la maniobra d'intimidació. Va notar també que Hitler li deia Herr Schuschnigg, com faria en referir-se a un particular sense atorgar-li en cap moment el tractament senyor canceller, com hauria estat el correcte i el cortès.

-Lamento comprovar que els nostres punts de vista difereixen molt -va argumentar Schuschnigg-. Jo, més aviat, crec que Àustria fa considerables contribucions a Alemanya.

Al·ludia Schuschnigg a l'acord entre cavallers aconseguit l'11 de juliol de 1936 en virtut del qual alemanya reconeixia la independència d'Àustria a canvi que Àustria la secundarà en la seva política exterior.
Hitler no escoltava. Va continuar l'oratòria:

-...Tinc una missió històrica a la qual em dec per designi de la providència...A qui no se sotmeti ho aixafaré. He escollit el camí més ardu que cap alemany sigui mai i he assolit la meta més ambiciosa mai assolida en la nostra història, més que cap altre alemany, tingueu-ho en compte. M'inspira l'amor del meu poble.

Va arribar l'hora de l'esmorzar. Segó per la campana, degué pensar Schuschnigg. Van passar al menjador, on els servents correctíssims mossos de les SS abillats amb xaquetes blanques.

Xerrada insubstancial mentre xarrupaven una sopa de porros. Hitler va fer gala de coneixements en matèria de motors i va referir velles històries de la Gran Guerra, quan les mules eren imprescindibles.

Va arribar el segon plat, ànec rostit per als convidats, bledes esparracades o alguna cosa semblança per al senyor de la casa (el Fúhrer era vegetarià estricte). Malgrat això, Hitler semblava d'excel·lent humor. Va contar que un poble bàltic havia decidit regalar-li un xalet, però ell havia rebutjat el present; El que em faltava, veure'm obligat a passar allí temporades per a acontentar els veïns.

Parlant de construcció: tenia el projecte de construir alguns gratacels més alts que els de Nova York.

Papin va notar que Schuschnigg no participava de la xerrada. El seu rostre només expressava profunda preocupació. Fins i tot es va oblidar de fumar, ell, que era un fumador compulsiu que solia encendre un cigarret darrere l'altre. Probablement sabia que Hitler no tolerava que es fumés en la seva presència.

El cafè es va servir en una saleta adjunta a les finestres del qual donaven a l'hivernacle en el qual Bormann criava els enciams i les pastanagues del Führer.

-Vaig notar que hi havia una estupenda Madonna de Albrecht Dürer-recordaria Schuschnigg en les seves memòries.

-La meva pintura favorita -comento Hitler-, És tan intensament alemanya...!

Afortunadament, Hitler es va absentar una estona després del cafè i Suschschnigg va poder sortir a tirar una cigarreta i a parlar amb el seu sotssecretari d'Exteriors, Guido Schmidt. Després de dues hores de plantó en un quartet, un uixer va avisar que el ministre Ribbentrop els rebria. També estava l'ambaixador Papen, que va lliurar a Schuschnigg dues pàgines mecanografiades, l'esborrany de l'acord. 

Davant la sorpresa de l'austríac, Ribbentrop va dir:

-No hi ha res a discutir, només es requereix la seva signatura. No canviaré ni una titlla, si refusa signar-ho i no accedeix a les demandes, prendré mesures.

Schuschnigg va llegir l'ultimàtum: entregaria el govern d'Àustria als nazis en el termini d'una setmana. El partit nazi austríac es legalitzava, s'indultava als nazis que estiguessin a la presó i es nomenaria ministre de l'Interior amb autoritat sobre la policia a l'advocat nazi Seyss-Inquart.

Què podia fer? Àustria mancava de forces per a resistir una invasió alemanya. Cap gran potència acudiria en la seva ajuda.

Veurà -va objectar Schuschnigg-, segons la Constitució d'Àustria, només el president de la República pot indultar. Jo no tinc autoritat per a aprovar aquest document. Hauré de consultar amb el president.

Signi!- li va cridar Hitler.

-No puc, Her reichskanzler- es va excusar Schuschnigg.

Davant aquesta resposta, Hitler, consumat histrió, va escenificar un atac de còlera. Dirigint-se a grans gambades a la porta, la va obrir i va cridar cap afora:

-¡General Keitel!

Després es girà cap en Schuschnigg:

-Més tard el cridaré li va dir abans d'abandonar l'estada.

Mitja hora després, després de reunir-se amb Keitel, el va cridar de nou.

-És la primera vegada en la meva vida que canvi de parer -li va dir-. Li concedeixo tres dies de termini.

El canceller austríac va sospitar que la presència dels generals de les tres armes no era casual: la invasió d'Àustria era imminent. En aquesta conjuntura, Schuschnigg es va acollonir i va signar.

Aconseguit el seu propòsit, Hitler va intentar mostrar-se amable i va convidar al seu hoste al sopar, però Schuschnigg va declinar la invitació i va preferir tornar a Viena com més aviat millor. De retorn a Salzburg, Papen va intentar suavitzar l'ambient.

-Bé, vostè ha vist com el Führer pot ser a vegades. Li asseguro que la pròxima vegada serà diferent. El Führer també pot ser encantador.

-No crec que hi hagi una pròxima vegada- va mussitar Schuschnigg.

Tornat a la seva familiar Viena, Schuschnigg va intentar una última resistència convocant un plebiscit per a determinar la independència o la unió amb Alemanya.

Els austríacs estaven convocats a les urnes el 9 de març de 1938, però Hitler va introduir les seves tropes a Viena al vespra. Fait accompli, fet consumat, dit en francès, que era llavors la llengua de la diplomàcia.

Dit en román paladí: a la merda les urnes.

Els partidaris del Anschluss o unificació, bona part de la població, es van tirar al carrer amb banderetes i garlandes: Führer, Führer, Führer!, ho aclamaven braços enlaire.

Heil Hitlers corejats fins a enronquir per centenars de milers de goles, rams de flors presos en les guerreres de les tropes ocupants..., el deliri.

Els contraris al Anschluss van guardar prudent silenci o van aixecar el braç pel que pogués venir. (Després de la guerra, al nou Govern austríac li falta temps per a declarar el Anschluss nul i invàlid. Un dels pocs ciutadans que va protestar en el seu moment contra el Anschluss, l'idolatrat futbolista Matthias Sindelar, conegut com el Mozart de la Pilota, va aparèixer mort, suïcidat per inhalació de monòxid de carboni, després de negar-se a jugar en la selecció alemanya del Tercer Reich.)

Hitler, un tio legal, va celebrar de totes maneres el plebiscit. Els resultats van ser tan satisfactoris com quan Franco celebrava els seus: el 99, 73% de l'electorat austríac referendava la seva fusió amb Alemanya. Es pot objectar que la votació va ser una mica atípica: l'elector emplenava la papereta sota l'atenta mirada d'un membre de les SS, però, pot deslluir aquesta tonteria del vot secret un resultat tan aclaparador? 

I Mussolini? Que feia el Duce mentre el Führer s'embutxacava Àustria?

Es va mantenir estranyament passiu. i això que es considerava protector d'Àustria. I això que no li interessava que un país tan poderós com Alemanya avancés les seves fronteres fins a Itàlia.

Com explicar l'estranya actitud del Duce?

En aquest precís dia, com consta detalladament en el diari de la  seva amant, la Petacci (diaris de l'època nazi), el Duce tenia el cap en altres assumptes més greus: Clareta li havia muntat una de les seves tremendes escenes de gelosia i ell va haver de passar bona part de la nit amansint-la. Al final, l'esforç va valer la pena, si s'ha de jutjar per l'anotació de la noia l'endemà: Vam fer l'amor com mai abans l'havíem fet, fins que li va fer mal el cor, i després el vam fer una altra vegada. Llavors ell es va adormir, esgotat i satisfet.

Així dona gust, dit sigui sense segones.

Hitler que ignorava que els fets de Cupido anéss-in a afavorir-ho, li havia encomanat al príncep Felip de Hessen-Kassel, un camisa vella nazi casat amb la filla del rei d'Itàlia, que amanses les previsibles ires de Mussolini oferint-li la amistat eterna del Führer i quantes seguretats demanés. 

A les 22.25 h tocà el telèfon en la Nova Cancelleria. Felip a la parla.

-Mein Führer, acabo de tornar del Palazzo Venezia. El Duce accepta de bona gana l'assumpte. Li envia les seves salutacions: Diu que Àustria no li importa.

Hitler va sospirar alleujat.

-Digui-li a Mussolini que no oblidés mai el favor.

-Si, mein Führer.

-No ho oblidaré mai, passi el que passi [...]. Li dono les gràcies des del fons del meu cor. Digueu-li que estic disposat a fer
qualsevol classe de pacte, que estaré amb ell a les dures i a les madures...

Hitler, des pendolat d'emoció i agraïment. Hitler alleujat, Hitler disposat a oferir-li a Duce -mon pareble, mon frère!- la peça daurada que li demanés.

Els generals alemanys també van respirar satisfets. França, Anglaterra i Itàlia apaivagades. El fanal del Führer havia triomfat una vegada més.

Crescut en el seu ego, Hitler va posar els seus ulls a la propera presa. Ja tenim Txecoslovàquia i Àustria. Ara li toca a Polònia. I el desposat doctor Scu¡huschnigg? El seu delicte havia estat resistir feblement a les ambicions de Hitler. El van arrestar a la caserna de la Gestapo (hotel Metropole), on lw van fer fregar diàriament els vàters amb la seva tovallola, a més de fer-li objecte de qualsevol tipus d'humiliació que se'ls acudís als guàrdies. fins a 1945 va romandre en un camp de concentració juntament amb la seva dona i es van salvar de la mort perquè els americans ho van alliberar abans que els seus guardians els executessin.

Com va repercutir l'Anschluss entre els jueus austríacs? Aquells jueus la prosperitat dels quals tant afrontava Hitler quan era un pelagats que arrossegava la seva gana i la seva autocompassió per la capital de l'imperi.

A Viena hi vivien 200.000, la desena part de la població. Els nazis no van oblidar aquesta odiada minoria a les seves celebracions. Els van obligar a fregar les voreres i els retrets públics amb raspalls d'arrels i galledes d'aigua sabonosa. Com que hi havia més jueus que raspalls, algú va tenir la idea que els restants fessin la feina amb raspalls de dents. Hi haurà alguna cosa més divertida que veure eminents cirurgians, advocats, professors, magistrats jueus, als peus de la xusma, netejant la ciutat? La multitud els envoltava, els insultava i es descollonava de riure. Un testimoni ho descriu així: Devots jueus de barbes blanques van ser arrossegats als temples i obligats, per la cridòria de joves imberbes, a efectuar genuflexions mentre cridaven "Heil Hitler". Exuberants vieneses rosses s'empenyien per contemplar l'espectacle d'un cirurgià jueu, amb el rostre cendrós, humiliat de genolls davant mitja dotzena de brètols amb braçalet de l'esvàstica i fustes a la mà. Els seus delicats dits sostenien un raspall. Un nazi abocava lleixiu sobre el raspall i sobre els seus dits. Un altre mullava el paviment procurant calar els pantalons esquinçats del metge... i els homes comuns corrents i les seves dones s'alegraven amb aquesta magnífica diversió.

A la cimera de la seva glòria, Hitler va comparèixer davant el Reichstag ostentosament decorat amb l'àliga tenant de l'esvàstica, de la qual partien raigs que omplien tot el tester, el nou sol d'Alemanya. Amb la veu entelada per l'emoció, va declarar:

Poble alemany, concediu-me quatre anys més perquè jo pugui explotar la unió aconseguida en benefici de tots!