Baix Empordà
El Baix Empordà és la comarca constituïda pel sector meridional de l'Empordà, entre les Gavarres, el Massís del Montgrí, i el mar. La línia divisòria entre ambdues comarques, empordaneses és un xic imprecisa a la plana entre el riu Ter i el Fluvià, on hi ha Albons, Bellcaire d'Empordà i la Tallada d'Empordà, Tots aquests municipis van estar inclosos al Baix Empordà. El Baix Empordà té una superfície de 700,48 km. i consta de 144.112 h. (2024), és format actualment per 36 municipis. La capital de la comarca és la Bisbal d'Empordà.
El Relleu
El relleu del Baix Empordà és semblant al de l'Alt Empordà, encara que la plana té unes dimensions més reduïdes i no hi ha els relleus enlairats dels Pirineus. Els Pirineus només toquen de refiló el Baix Empordà. En canvi, hi entren de ple els relleus de les serralades costaneres.
Les grans unitats de relleu
Al nord-oest del Baix Empordà encara arriben els turons i els relleus suaus dels terraprims, que hem vist a l'Alt Empordà, on separen la plana de les Garrotxa d'Empordà. Es tracta de relleus poc enlairats que s'aixequen entre els rius Ter i Fluvià. En aquest indret conflueixen les comarques de l'Alt Empordà, Baix Empordà, Gironès i Pla de l'Estany (serra de Valldavià).
Al nord-est hi ha el massís del Montgrí, amb la muntanya d'Ullà (325 m), de Santa Caterina (309 m) i Montplà (311 m). El conjunt muntanyós de Montgrí és calcari, amb roques de color gris-blanquinós, amb fort contrast amb les altres serres del Baix Empordà, de color més fosc (granits, pissarres). Els estudiosos han tingut força problemes per explicar què hi fa un massís, en aquest indret, ben isolat de la resta de les muntanyes calcàries. Se suposa que aquesta enorme mola de roca és part de les serres pre-pirinenques, de les Garrotxes d'Empordà, que relliscà sobre materials més tous fa uns quants milions d'anys, fins ocupar la posició actual. Com succeeix en d'altres massissos calcaris, hi ha avencs, coves i balmes.
La forma del massís de Montgrí és de relleu suau i aplanat en la part superior i de pendent poc abrupte cap al nord, mirant cap a l'Alt Empordà. Cap al sud, vist des del Baix Empordà, forma un fort espadat amb cingles de més de 100 metres. Des de Torroella de Montgrí, el massís es veu com una muntanya esquerpa.
A tres quilòmetres a l'oest de l'Estartit hi ha una àrea de dunes, actualment colonitzada per una densa pineda plantada fa quasi cent anys. Amb els pins s'aconseguí que les dunes es fixessin i el vent (la tramuntana) no les fes avançar cap als conreus i les cases de la plana.
El massís de Montgrí acaba bruscament al mar, tot formant un penya-segat alt de més de 100 metres d'alçada en alguns indrets. Hi forma cales petites, estretes i esquerpes, amb algunes illes, com l'illa de la Pedrosa. i les Illes Medes, que veurem més endavant.
Els vessants abruptes del massís de Montgrí contrasten amb les planes al·luvial i litoral del Daró i Daró. Com a l'Alt Empordà, s'hi formaren estanys, aiguamolls i llargues fletxes de sorra. Però la destrucció d'aquests ambients humits i costaners hi ha estat més intensa i no han estat inclosos en l'àrea de protecció del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà. Amb els usos agrícoles i les urbanitzacions, amb instal·lacions de càmpings i d'altres serveis, resta ben poc del que era una plana litoral. la plana continua terra endins, seguint les ribes del Ter.
Cap el sud el relleu és constituït per nombrosos turons i relleus poc enlairats amb valls interiors, a vegades força amples, on s'han instal·lat nuclis de població important com la Bisbal d'Empordà i Palafrugell. El Daró recull pes aigües d'aquets vessants a través dels seus nombrosos afluents, que van secs gairebé tot l'any. Dins d'aquesta conca hi avia l'estany d'Ullastret, dessecat el segle XIX.
Més enllà s'aixequen de ple les Gavarres, massís força extens però d'escassa altitud. El cim més alt és el puig d'Arques (531 m). La serra de les Gavarres s'endinsa cap el Gironès, fins la mateix peu de la seva capital. Acaba al mar formant Costa Brava, encara que de menor alçada i menys abrupta que la de l'Alt Empordà i la de les muntanyes de Begur.
Les muntanyes de Begur són un conjunt muntanyós que hi ha al sud de la plana litoral del Ter. Són separades de les Gavarres per l'anomenat corredor de Palafrugell, que és una vall allargassada i ampla que permet la comunicació de Palamós i Sant Feliu de Guíxols amb la Bisbal d'Empordà, la plana del Ter i l'Alt Empordà. Les muntanyes de Begur acaben bruscament al mar amb penya-segats espectaculars, com els del cap de Begur i els del far de Sant Sebastià. Alhora encerclen cales de gran bellesa, com la de sa Riera, sa Tuna, Aiguablava, Tamarit, Llafranc i Calella de Palafrugell. El cim més alt és el puig de son Ric (325 m), que és com una muralla ferma que protegeix el nucli de Begur. Així aquesta vila resta fora de l'aguait dels qui pel mar venien amb no pas bones intencions, fa uns segles.
A l'est del poble de Begur es troben unes grans dunes, que no són altra cosa que l'acumulació de grans quantitats de sorra dipositada per la tramuntana. La sorra era arrossegada des de la platja de Pals, i es dipositava al vessant de sotavent. Actualment aquestes dunes són fixades amb pins, alhora que han estat explotades per a materials de la construcció.
L'extrem sud del Baix Empordà és format per la vall del Ridaura, que acaba amb un espai actualment molt urbanitzat, amb Castell d'Aro, Platja d'Aro i s'Agaro, Santa Cristina d'Aro i Sant Feliu de Guíxols. Més al sud hi ha el Puig de les Cadiretes (519 m), ja en ple límit entre el Gironès i la Selva.
Els rius
El Ter, que neix en ple Pirineu, al Ripollès, és el curs d'aigua més important del Baix Empordà, i el responsable principal de la formació d'una àmplia plana litoral. Les seves aportacions de sorres i argiles han permès la formació progressiva d'aquesta plana. Però el gran cabal del Ter ha fet que el seu curs hagi anat canviant amb el temps, degut a les avingudes i a l'erosió que aquestes probocaven. Actualment desemboca al bell mig de la planta litoral, a la platja de Pals (Gola del Ter). Se sap que havia desembocat més al nord, prop de l'Estartit, on l'antic llit es coneix per Ter Vell, almenys fins a la darreria del segle XVIII, moment en que es féu una rectificació del riu, que quedà en una situació semblant a l'actual.
Sembla que a l'Edat Mitjana el Ter es dividia en dos braços prop de Verges. l'un anava per prop de Torroella fins a l'Estartit (Ter Vell), i l'altre anava a desembocar al golf de Roses, entre l'Escala i Empúries. Independentment dels documents que poden donarnos informació de per on passava el Ter, hem de suposar que el riu formava diversos braços, a partir de Verges. Aquest braços es modificaven cada vegada que hi havia una avinguda forta i tota la plana quedava anegada.
Entre el Ter i les Gavarres hi ha nombrosos torrents que descendeixen d'aquestes serres i concentren les seves aigües en el Daró. És un riu ben torrencial, que depèn directament de les aigües de les pluges. Es produeixen fortes avingudes immediatament després d'un aiguat o xàfec intens. Va sec molts mesos de l'any, o porta molt poca aigua. Passa ran de l'antic estany d'Ullastret, que n'era un bon regulador del seu cabal. Després de Gualta l'aigua del Daró abans es perdia dispersa per la plana plena d'aiguamolls, el que provocava la inundació total durant molts dies després de pluges continuades. Per evitar-ho es va construir un canal que des del pont de Gualta mena l'aigua cap el ter, on desguassa prop de Torroella de Montgrí.
A l'actual plana dessecada hi ha nombrosos recs que alhora que permeten el regadiu, faciliten la recollida de les aigües cap al mar, juntament amb d'altres rieres i torrents com la Riera Grossa.
Els altres cursos d'aigua són petits, encara que esporàdicament poden dur molta aigua. Destaquen el Ridaura, la riera de Calonge i la riera d'Aubí. El Ridaura, que neix la serra de les Cadiretes, recorre la vall d'Aro, i desguassa a l'extrem sud de la platja d'Aro. La riera de Calonge recull les aigües de la part central de les Gavarres i desemboca a la badia de Palamós. L'Aubí recorre el corredor de Palafrugell.
Illes Medes
Les illes Medes són un arxipèlag format per set illots i alguns esculls; tenen una superfície total de 21.5 ha. i el punt més alt (Meda Gran), té 75.4 m. Són com una continuació del massís del Montgrí, del qual se'n separen poc menys d'un quilòmetre, entre la Meda Gran i la punta de la Barra. Són formades per roques calcàries, en les quals s'han originat coves i forats de tota mena, molts d'ells inundats per les aigües marines.
En el conjunt destaca la Meda Gran, en la qual hi ha diverses edificacions, testimonis de diverses ocupacions i usos al llarg dels segles passats: el Far Vell, el Far Nou, el Mirador i la Casa del Governador. L'illa acaba formant alts penya-segats, que la fan gairebé inexpugnable. En un petit entrant de la franja sud-oest hi ha l'embarcador. Però l'illa més espectacular és el Carall bernat, que amb menys de tres mil metres quadrats, s'alça fins als 72 metres d'altitud, com un obelisc gegant que emergeix del mar.
Les Medes, especialment la Meda Gran, jan estat un racó excel·lent per als pirates, els quals hi trobaven un refugi segur; n'era la base d'operacions tant per atacar els masos i els pobles costaners com els vaixells. Durant temps fou fortí i ocasionalment presó militar. A partir de 1932 la Meda Gran fou definitivament abandonada com a lloc de residència permanent. Ara és un paradís d'ocells que volen a plaer per tots els racons dels illots.
D'entre la gran riquesa i varietat d'animals i vegetals marítims destaca el corall, o més ben dit, el conjunt paisatgístic coral·ligen. Hi abunden algues i gorgònies blanques, blaves, grogues i vermelles. És com un bosquet en miniatura de tots colors al fons del mar, a més de 20 metres de fondària, dins del qual viuen centenars d'espècies animals, com esponges, petxines, cargols i peixos. El corall hi és ben representat.
El conjunt natural de les Medes, amb les seves roques, el relleu i la presència de nombroses i variades espècies d'animals i plantes, és un indret únic, de gran bellesa i d'un immens valor científic. Per tot això, les Medes, és un paratge protegit. S'hi ha establert una franja de veda de 75 metres al voltant de les illes, on és prohibit la pesca de qualsevol espècie viva. L'extracció de corall és regulada.
El clima
El clima del Baix Empordà és de tipus mediterrani amb influència marítima. Es caracteritza per unes temperatures suaus i poc contrastades, i unes precipitacions abundoses. Tota la comarca és sota la influència de la tramuntana.
Les temperatures mitjanes anuals oscilen fins ara entre entre 14g. - 16g. Podría ser que fossin lleugerament inferiors als vessants superiors de les Gavarres. La temperatura mitjana de gener se situa per sobre de 7g. i només se superen els 9g. en alguns indrets de la costa. Les de juliol són gairebé arreu de la comarca molt pròximes als 23g. (veurem a partir d'ara amb el canvi climàtic). Hi ha poc contrast tèrmic al llarg de l'any, a excepció dels moments en què penetra una onada de fred intens, com succeí el 1956, en què de manera molt excepcional es registraren temperatures de 10 graus sota zero. Fet que provoca la mort d'oliveres centenàries arreu de la Mediterrània.
Les precipitacions mitjanes anuals oscil·len entre 500-800 mm. Les més baixes corresponen a la franja costanera més oriental, i les més altes a l'extrem de ponent, en contacte amb el Gironès. Els estius i hiverns són les estacions seques. La sequera s'accentua a l'estiu a les terres costaneres, més cap a l'est (plana del Ter). La primavera i la tardor són força plijoses, en especial a les muntanyes interiors de les Gavarres. Malgrat tot, les precipitacions són molt irregulars, amb anys de pluges escasses al costat d'altres de força plujosos.
La tramuntana hi bufa fort, encara que més atenuada respecte a l'Alt Empordà, Cap al sud ve perden força.
La vegetació
L'escassa variació climàtica del Baix Empordà sigui poc diferenciada. A grans trets, la sureda fóra el tipus de vegetació dominant en molts indrets. A les Gavarres i a les muntanyes de Begur, on hi ha roques del tipus de granit i de les pisssarres, la sureda seria la vegetació més pròpia en una situació espontània. En canvi , al massís del Montgrí hi hauria alzinar. La plana és un lloc propi d'arbres caducifolis, a causa de la humitat permanent del sol.
A causa dels conreus i dels incendis forestals, actualment són abundants les brolles, que són formacions arbustives on hi ha estepes, brucs, argelagues, ginestes i gatoses. Però si es tingués la sort que durant uns anys no hi hagués cap incendi, bona part de los brolles, garrigues i màquies d'ací a pocs anys evolucionarien cap a bosc de surera o alzina, com sembla que està passant.
La població
A diferència d'altres comarques, com l'Alt Empordà, el Baix Empordà té diversos centres de població destacats. Sis són les ciutat o pobles grans que rivalitzen i activen la vida econòmica. En primer lloc hi ha Palafrugell, situat al centre de la comarca: és un centre important per la seva indústria i els serveis comercials i turístics. Segueixen dues ciutats costaneres, Sant Feliu de Guíxols i Palamós, amb dues amb una forta activitat industrial i turística, i amb un port que tingué gran importància durant les primeres dècades del segle XX i que comença a tenir-la altra volta amb l'arribada de creuers turístics. La quarta ciutat és la Bisbal d'Empordà, ciutat coneguda per la seva ceràmica, però que té diverses indústries i ofereix nombrosos serveis; es considerada capital comarcal. Finalment cal citar Torroella de Montgrí, que centralitza les activitats comercials del sector septentrional del Baix Empordà (la plana del Ter).
Si veiéssim un gràfic ens mostraria clarament el pes d'aquests centres grans, ja que tots cinc contenen gairebé el 70 % de la població total de la comarca. La mateixa gràfica ens mostraria l'evolució global de la població de la comarca en la qual s'observa un lent però progressiu augment des del primer cens modern del 1857 fins al de 1910. A partir d'aquest moment la comarca pateix diverses crisis: abandó de nombroses terres poc productives, crisi del suro, caiguda del comerç des dels ports empordanesos. El resultat és un descens en la població fins al 1950. La gent emigra sobretot cap a la gran Barcelona, on hi ha molta feina en obres públiques i en les noves indústries. D'altres emigren fora del país.
A partir de 1950 hi ha una millora en l'agricultura, malgrat el continuat abandó de les terres productives. Però el canvi ve donat sobretot per un augment en l'activitat industrial i, sobretot pel turisme, factor principal del creixement demogràfic i econòmic del Baix Empordà. Però cal notar que aquest creixement és diferent d'una municipi a un altre. Mentre els cinc municipis principals augmenten molt, els més petits, situats al mig de les Gavarres o en terrenys interiors de secà, perden una part de la ja escassa població que tenien. Aquest és el cas de Foixà, Garrigoles, Palau-sator, la Pera, Rupià, Serra de Daró, la Tallada d'Empordà, Ullastret, Ultramort i Vilopriu. El municipi resultant de l'agregació de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura seria un prototipus d'aquest descens i abandó de la terra, En cent anys han perdut gairebé la meitat de la seva població.
En general tots els municipis amb intensa activitat turística mantenen la seva població o l'augmenten. Un dels que va tenir un creixement més destacat és Castell d'Aro, Platja d'Aro i s'Agaró.
Les activitats
Ja s'ha indicat que actualment la vida econòmica del Baix E·mpordà és centrada en el turisme i activitats derivades, sobretot en els serveis i en la construcció.
La indústria tapera que tanta importància tingué, sofrí un fort descens a partir de la segona dècada del segle XX. Ja s'ha vist que fou tant important que és un dels factors que motivaren un fort descens de la població.
L'agricultura ocupa tradicionalment una part important de la població activa; ara ocupa menys d'un 10% de la població activa. Actualment els serveis turístics i les construccions de segona residència ocupen espais que fins fa poc tenien un us agrari. L'activitat agrícola només té importància a la plana inferior del Ter i del Daró. Destaquen el conreu de farratges (alfals, blat de moro) en el regadiu i de cereals (blat) en el secà. Els arbres fruites (pomeres, presseguers) i les hortalisses ocupen també un lloc destacat en el regadiu. En canvi, la vinya i l'olivera són conreus marginals al Baix Empordà.
En ramaderia destaca la bovina per a llet i carn. També tenen importància el porcí i l'oví.
L'explotació forestal tingué gran importància amb l'extracció del suro, que actualment continua , encara que amb molts problemes per a la comercialització dels seus productes.
La pesca desembarcada és important, en especial en el port de Palamós, seguit de Sant Feliu de Guíxols. El de l'Estartit ocupa un lloc molt secundari.
La indústria del suro ha sofert molt en els darrers anys, a causa de l'escassa sortida comercial dels productes. Resta indústria del suro a Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols, Palamós i Calonge. En canvi a augmentat des de finals de segle XX la indústria de la fusta i dels mobles, a causa del turisme i la construcció. És la branca de la construcció junt amb la dels serveis la que ocupa actualment més gent. Relacionada amb aquella hi ha la indústria dels materials per la construcció, com bòbiles (Palafrugell). En aquest apartat cal incloure la ceràmica, en especial a la Bisbal d'Empordà, encara que té una finalitat més turística que constructora. D'àltres indústries destacades són l'alimentària (farines i pastes a la Bisbal d'Empordà), metal·lúrgiques (Palamós, Torroella de Montgrí), química (Palamós) i tèxtil (Sant Feliu de Guíxols, Begur).
Més de la meitat de la població activa del Baix Empordà es dedica a una activitat de serveis, sobretot en el comerç i hostaleria, però no cal oblidar d'altres llocs de treball generats pel turisme, com els de vigilància, de banca o transportista, ja que la xarxa de transport públic en les principals artèries és gairebé inexistent. Tant el ferrocarril (exceptuant un petit tram de 2 quilòmetres a la zona de Gaüses) com l'autopista eludeixen la comarca.
