Fa centenar d'anys un home es va enamorar del paratge i varen aixecar-hi unes cases. Al cim d'una muntanya, ran de l'Onyar i el Ter cara al Montjuich i a les Pedreres que aleshores es devien anomenar d'una altra manera ho potser encara no tenien nom. I al cim de la muntanya hi varen edificar un temple de pedra, petit i fort.

Un dia aparegué a Girona un home esvalotat que es deia Guillem Bofill. Era arquitecte i coneixia l'art secret d'aixecar grans temples de pedra. Calia saber-ne molt, perquè en aquell temps els obrers només tenien cordes i politges i les pedres s'havien de pujar a força de braços. Amunt i avall de les bastides, amb sol i amb fred. I dies i mesos i anys i panys per a acabar aquells temples on havien treballat, avis, pares i néts i tota la família i tot el poble. Era una santa bogeria.

--Farem una grandiosa catedral-- va dir el bisbe, que es deia Dalmau de Mur. 

--On la farem? Prop de riu?-- digueren els homes importants de Girona assenyalant els aiguamolls on avui hi ha la Devesa, disposats a tallar els abres que hi creixien.

--No --contestà el bisbe--,  l'aixecarem sobre l'església que ara tenim. Així aquesta ens servirà d'escambell i podrem fer-la més alta.

En aquells temps les catedrals solien fer-se de tres naus, com la de Barcelona. A vegades de cinc naus com la de Sevilla.

La catedral que s'aixecava a Girona tenia les parets tan altes i tan separades que tots els gironins estaven convençuts que seria de cinc naus. Un dia, l'esvalotat Guillem Bofill va dir:

I si la féssim d'una sola nau? seria la catedral més bonica del món. I com que jo soc l'arquitecte, la faré així.

Els més entesos varen dir que Bofill estava tocat de l'ala. Que no comprenia que una catedral tan ampla amb una sola nau se n'aniria a terra? Que el sostre, la volta i totes les pedres caurien sobre els fidels la nit de la Missa del Gall i els aixafaria a tots?

El Batlle i l'Ajuntament, que sempre foren gent serios i formal, digueren que no, que cauria. S'armà un gran aldarull. Varen venir arquitectes de França i de tot Catalunya. Es va discutir tant, que el bisbe va donar un cop de crossa i va decidir:

-- Es farà d'una sola nau tal com diu mestre Bofill.

La catedral s'acabà. Els qui hi entraven, espantats, creient que les pedres altísimas, que apenes es veien de tan altes que eren, els caurien a sobre, quedaven meravellats. Mai no s'havia vist una catedral tan grandiosa i tan bonica. Feia majestat. Feia devoció, Feia por.

Es conta que Guillem Bofill, quan la va veure acabada s'espantà tant que fugí i mai més es va saber on anà a morir. Fins i tot ell, va tenir por que la catedral s'ensorraria!

De tot això fa quasi sis-cents anys. Si aneu a Girona, entreu a la catedral. És el temple que té la nau única més gran de la Cristiandat. Fa uns sis-cents anys que Guille Bofill el va acabar i encara no s'ha ensorrat. Aneu-hi, però us assseguro que si hi entreu quan el sol s'acaba de pondre i els últims raigs rogencs llepen l'àngel del campanar, si camineu sobre les fredes lloses, mentre les ombres us volten, i en aixecar els ulls enlaire no arribeu a veure on s'acaben les pedres i la nau, tindreu una mica de por.