Claudio Monteverdi
A mitjan mes de maig de 1567 naixia a la ciutat de Cremona Claudio Giovanni Antonio Monteverdi, Claudio, fill d'un metge de renom, va estudiar amb Marc'Antonio Ingegneri que en aquells dies era mestre de capella en la catedral de la seva ciutat natal.
Cremona era, en aquella época, una de les ciutats amb major tradició musical del nord d'Itàlia, i estaba cridada a ser la capital de la luthería. En efecte, entre els seus artesans constructors d'instruments de corda brillaven ja alguns llinatges familiars, com el dels Amati, i aviat van sorgir uns altres igualment il·lustres com els Stradivari i els Guarneri. En 1582 es va publicar el primer volum de composicions de Monteverdi, els Sacrae cantiunculae tribus vocibus, una recopilació de motets, al que seguiren col·leccions de madrigals, agrupats en diversos llibres. En 1590 es va traslladar a Màntua i va entrar a servir al duc Vincenzo I Gonzaga, en primer lloc com a violista i cantor. Entre 1595 i 1596, Monteverdi acompanyà al duc fins Hongria, on el seu patró partici`´o en la campanya contra els turcs. Quatre anys més tard va contreure matrimoni amb una de les cantants de la cort, Claudia Cataneo, que li va donar tres fills. La capella del duc va visitar també Flandes, i, en 1600, el músic cremonés es trobava a Florència en ocasió de les núpcies entre Maria de Mèdici i Enric IV de França. Aquí degué escoltar l'Eurídice de Jacopo Peri.
El prestigi de Monteverdi com a compositor es va difondre aviat entre les corts dels ducats veïns, i el propi duc Vincenzo, responent a aquesta reputació creixent, va voler recompensar al músic amb el càrrec de mestre de capella privada, en 1602. En aquells dies, el seu germà menor, Giulio Cesare, nascut en 1573, compositor de brillants qualitats, es va traslladar a Màntua per a ajudar al seu germà en les tasques de direcció de la capella. en 1605 apareixeria el cinquè llibre de madrigals.
L'Orfeu
L'evolució de l'estil madrigalista, la introducció d'elements dramàtics i un acompanyament més articulat, va haver de portar a Monteverdi a intentar enfilar entorn d'un argument complex una obra musical. El resultat va ser una favola in musica titulada L'Orfeo que contaba amb un text del poeta, cantant i músic de la cort de Mantua, Alessandro Striggio, i que s'estrenà en aquesta ciutat el 24 de febrer de 1607. Encara que amb posterioritat, i fins a la fi dels seus dies, Monteverdi va compondre disset òperas més, aquesta es considera la més important, perquè va asseure de manera definitiva les bases del gènere.
Basant-se en el mite d'Orfeu i Eurídice, Monteverdi va ordir una partitura --que ha arribat fins als nostres dies sense consignar tots els detalls de la instrumentació, per la qual cosa aquesta deixa terreny a les especulacions-- en la qual es conbinaban amb encert indubtable els recitatius i les cançons, i els cors i les danses. L'orquestra adquiria una gran significació i donava suport a l'acció; la pròpia obertura era una novetat en aquest joveníssim gènere, i havia de passar a la posteritat com un precepte gairebé ineludible per als compositors operístics.
Un any després de L'Orfeu arribà L'Arianna, basada en el mite grec d'Ariadna i que Monteverdi va compondre en ocasió e a boda de Francisco II Gonzaga amb Isabel de Este, junt a una altra obra titulada Il ballo delle Ingrate. Per desgracia, d'aquella òpera ha sobreviscut tan sols un únic fragment, conegut com Lamento d'Arianna, una partitura de gran expressivitat i bellesa que canta la protagonista al ser abandonada per Teseu en l'illa de Naxos. L'interès de Monteverdi per mantenir l'expressivitat del cant era tal que, pel que sembla, després d'emmalaltir la cantant que s'havia previst per a l'estrena, el músic no la va reemplaçar per una altra cantant, sinó per una actriu. Poc temps després de la primera representació d' Arianna, Claudia, esposa de Monteverdi moria a Màntua.
Les últimes òperes
De finals de la década de 1600 dat, per altra banda, la part més important de la producció sacra de Monteverdi, reunida en el seus Vespri i publicada el 1610 ab una dedicatoria al papa Pau V. En aquell temps, desil·lusionat per l'ambient musical i cultural de Màntua, el músic cremonés va tornar a la seva ciutat natal, encara que va mantenir els vincles amb la família Gonzada fins que, en 1612, moria el duc Vincenzo. A l'any següent va ser nomenat mestre de capella de la basílica de Sant Marcos, a Venècia. Des del seu nou lloc, Monteverdi va treballar per a perfeccionar les activitats de la capella, i va escriure moltes obres per a ella, sense renunciar a encàrrecs formulats per altres centres musicals. Per a Mantua escribí el ballet Tirsi e Clori, el 1616. Dos anys més tade començava la Guerra dels Trenta Anys, que va implicar no poques desventures a les corts italianes i al propi Monteverdi. En 1630, sense anar més lluny, Mantua va ser saquejada, i en l'incendi consegüent van cremar moltes de les seves composicions, entre les quals trobem Arianna i l'òpera La finta pazza Licori, que s'havia estrenat en aquesta ciutat en 1627. En els anys següents va perdre al seu fill Francesco, mentre que un altre dels seus fills, Massimiliano, metge i astròleg, era detingut per la Inquisició.
En 1632, Monteverdi, que continuava exercint les seves funcions en Sant Marcos, es va ordenar sacerdot, sense per això abandonar la seva activitat compositiva en el terreny profà. Així, l'obertura dels primers teatres d'òpera a Venècia, en 1637 i 1638, els de San Cassiano i Santi Giovanni e Paolo, van estimular de nou el seu geni creatiu. Les seves dues últimes obres mestres en el gènere, que es conserven intactes, va ser Il ritorno d'Ulisse in Patria, de 1641, inspirada en L'Odissea d'Homer, i sobre tot, L'incoronazione di Popea, de 1642, que per la seva complexitat i brillantor constitueix una nova fita en la història de l'òpera. Un any més tard, el 29 de novembre de 1643, Claudio Monteverdi moria en la ciutat dels canals i fou objecte d'unes brillants exèquies a San Marc y Santa Maria dei Frari, on fou soterrat.
La figura de Monteverdi
Caudio Monteverdi pot ser considerat amb tota justícia com una de les figures més importants de la música occidental.
La seva obra madrigalesca il·lustra la seva posició de frontissa entre l'estil renaixentista i el barroc. En efecte, si el primer dels seus nou llibres de madrigals, publicat en 1587, mostra el deute que va contreure amb Lucca Marenzio i Carlo Gesualdo di Venosa, al llarg de la seva carrera, fins el volum novè a dues i tres veus ab baix continu, publicat en 1638, Monteverdi sabé partir de la tradició per a transcendir a la música composta anteriorment.
Aviat van aparèixer en els seus madrigals conjunts formats per instruments per als quals el compositor va escriure acompanyaments amb els quals, mitjançant dissonàncies i modulacions, intentà reforçar el significat dels textos i donar relleu a la línia melòdica. En aquestes obres s'observa una característica que Monteverdi va explotar plenament en les òperes, a saber, la fabulosa capacitat d'atorgar una expressió dramàtica a les veus i la música. Com ja s'ha assenyalat, aquestes bases, al costat de la pròpia evolució que va experimentar la seva escriptura vocal i instrumental, van ser les que van propiciar l'arrelament d'aquest gènere de nou encuny, l'òpera, al llarg de tot el segle XVII. La producció de Monteverdi en el terreny profà no ha de fer oblidar el mestratge amb la qual va abordar els gèneres de la música sacra. En el seu catàleg resulta obvi que el compositor es enfrontó a les exigències de les obres religiosa amb un esperit distint del que va emprar per a la creació dels seus madrigals i les seves òperes. Optant per un estil més antic o arcaïtzant (actitud que s'ha prolongat en la història de la música i que han adoptat, de manera més o menys justificada, fins als compositors romàntics), en les seves misses i motets, Monteverdi es va mostrar menys agosarat, encara que igualment magistral, i es va servir de l'anomenat stile antico o pria prattica, es a dir, la polifonia renaixentista. Entre les seves obres sacres destaquen la missa que va escriure sobre temes del motet In Illo tempore, de Galimberti, així com el Vespro della Beata Vrtgine.