El llarg regnat del monarca, que s'inicià quan ell tenía només disset anys , coincideis amb una época de gran relleu cultural, dins la qual el reiu mateix jugà un paper destacat. Així fundà les universitats de Perpinyà i Osca, organitzà la biblioteca reial i creà un servei de copistes de llibres. Envoltat de poetes i joglars --ell mateix  compongué versos--, protegí el certamens poètics. Sota el seu impuls es traduïren tractats de medicina i astrologia, obres jurídiques i autors clàssics llatins.

Però fou sobre tot la història la matèria per la qual va sentir un especial interès. Va fer traduir i copiar moltes obres d'aquest gènere, i sovint es preocupava de comprar-ne de noves. A més, divulgava aquests textos entre els centres culturals dels seus domínis. El 1380 va fer la donació al Monestir de Santa Maria de Poblet de la seva biblioteca de llibres històrics. 

D'aquesta afecció, en van sorgir tres obres remarcables, en les quals va participar el rei d'una manera més o menys directa, i que abasten la història universal, la de la Corona d'Aragó i la del seu regnat. El Compendi historial, que els col·laboradors del rei no van arribar a acabar, és una història del món i es basa en el Speculum historiale de Vincent de Beauvais. La Crònica general dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona, coneguda també amb el nom de Crònica de Sant Joan de la Penya, és la crònica general del regne i comprèn des d'abans de la reconquesta fins a la mort d'Alfons III el Benigne, pare del rei. 

Va ser, però, la crònica del seu propi regnat l'obra més rellevant de les que s'escrigueren per iniciativa de Pere III. Com el Llibre dels feits, té forma autobiogràfica i usa el plural majestàtic. La participació reial en la seva elaboració fou, igual que en el text de Jaume I d'Aragó, molt destacad, com el propi títol de la crònica ja posa en relleu: Llibre en què es contenen tots els grans fets qui son entrevenguts en nostra Casa, dins lo temps de nostra vida, començant-los a nostra nativitat. Coneixem pels documents de l'época que se'ns han conservat que Pere el Cerimoniós controlava sovint la redacció, la planificava i en dictava parts, i, fins i tot, indicava les fonts d'on calia treure la informació.

Els autors materials de la crònica foren diversos funcionaris de segon ordre --amb això el rei es va assegurar, no sabem fins a quin punt premeditadament, que els seus col·laboradors no posessin gaire de la seva propia personalitat en la composició del llibre--; destaquen Bernat Descoll, el més important, Arnau de Torrelles, Bernat Ramon Descavall i Ramon de Vilanova.capítols

L'obra fou començada segurament cap a la meitat del segle XIV, i de la seva redacció ens han arribat dues versions. La primera, escrita entre 1375 i 1383; i la segona, definitiva i que completa i revisa l'anterior, realitzada pels volts de 1385.

El llibre consta d'un pròleg, sis llargs capítols i un breu apèndix. El primer capítol està dedicat a historiar el regnat del pare del rei, i els altres cinc el de Pere III. Entre els principals esdeveniments deel dilatat govern d'aquest rei sobresurten les lluites per la reincorporació de Mallorca i Sicília a l a Corona d'Aragó, les sublevacions de la noblesa aragonesa i valenciana, la pugna amb Gènova pel domini de la Mediterrània i el llarg conflicte amb Pere I de Castella.

En el pròleg --escrit pel propi monarca en l'estil oratori característic dels seus discursos--, el Pere exposa quina és la intenció de la seva crònica. El rei concep la història d'una manera providencialista --com també ho fan les altres cròniques--, i és sota aquesta perspectiva que desitja que es valori la crònica, que per a ell té un valor exemplar. La finalitat d l'obra resulta, doncs, la de justificar la pròpia actuació tot buscant, alhora, l'aprovació favorable de la posteritat, i això cal tenir-ho en compte en jutjar la informació que dóna.

Això no obstant, aquesta informació és de gran valor. L'obra és, des del punt de vista historiogràfic, la que usa una metodologia més moderna. No prosifica cançons de gest ni utilitza, tret d'un episodi molt secundari , llegendes. La narració es fa en base als records del rei --i cal suposar també dels seus col·laboradors-- i als documents administratius, alguns dels quals s'arriben a transcriure literalment.

A tot el llibre hi ha una clara voluntat d'exactitud. Per això, quan es fa una relació dels fets a manera de dietari, arriba a ser eixuta i monòtona. En canvi, quan el rei està en un primer pla i evoca els esdeveniments, el report és animat i realista. No falten tampoc els passatges intimistes que humanitzen la figura d'un rei que solen trobar sempre al bell mig d'escenes de violència  (guerres, sublevacions) i de maquinacions polítiques i diplomàtiques.

Un dels trets que sobta de la crònica és l'exposició directa de manifestacions de crueltat, de venjances o de traïcions per part del rei, a vegades sense ni comentar-les. Pere el Cerimoniós qualifica actes d'aquest tipus com a <<justicies>> o com a fets necessaris pel que ara en diem <<raó d'estat>>.

Ben diferent dels reis que hem trobat a les cròniques anteriors, presentats de manera heroica i cavalleresca, Pere III se'ns mostra a si mateix com un monarca de caire absolutista. No sols és només diferent la psicologia del rei; també ho és l'època que s'hi retrata. És el període de màxima expansió territorial catalana, però temps de crisi, i les dificultats constants del rei per imposar-se a la turbulenta noblesa i als regnes veïns, ho certifiquen clarament. Tot plegat ens dóna testimoni viu i de primera mà  l'obra de Pere III. Amb ell es tanca el cicle de grans cròniques catalanes. El gènere continuarà en el segle XV, però ja no tindrà, ni de bon tros, la importància de les quatre cròniques clàssiques.