De família benestant (arruïnada, però, arran de la invasió francesa de 1285, que provocà la destrucció  i la crema de la seva vila nadiua) , cap als vint anys el trobem a Mallorca durant la preparació de la conquesta de Menorca (1286 - 1287) i el 1300 participant en la defensa de la ciutat de Messina, a Sicília, integrat en les tropes de Roger de Flor. El 1303, com administrador i soldat, va amb la Companyia Catalana (els almogàvers) a l'expedició de Grècia, on destaca la seva actuació com a capità durant el setge de Gal-lípoli, important possessió catalana, pel juliol de 1306.

L'any següent deixà la Companyia per seguir itud elñ tex següent: Ferran de Mallorca. Al costat d'aquest fou fet presoner pels venecians a Negrepont, els quals el retornaren als almogàvers.

El 1309 era a Sicília novament i fou nomenat pel rei Frederic governador de les illes de Gerba i els Quèrquens, al nord d'Àfrica, les quals van haber de pacificar. Estigué en aquest càrrec fins a 1315. El 1311 féu un viatge a València per casar-se amb la dama Valençona i retornà amb ella a Gerba.

Entre agost i octubre de 1315 va ser encarregat de dur el futur Jaume III de Mallorca, aleshores un infant de quatre mesos, des de Sicília a Perpinyà.  A partir de 1316 s'establí a València, d'on  fou elegit jurat diverses vegades. El 1322 escriví el seu Sermó, poema en provençal després integrat a la seva  Crònica, on dóna consells per a la conquesta de Sardenya, que llavors es començava a preparar. El 1325, a la seva alqueria de Xilvella, a Horta de València, va començar la Crònica, que va escriure en uns tres anys. Es traslladà a Mallorca el 1332, on el rei Jaume III el féu camarlenc i batlle d'Eivissa. Morí ocupant aquest càrrec. 

Sigui qui sigui, però, el nostre enigmàtic cronista, el fet cert és que a tot el llibre va procurar quedar amagat darrera la narració i de relatar objectivament els esdeveniments. Tant sols una vegada se cita a si mateix com a testimoni presencial del que explica. Aquesta impersonalitat del narrador dóna al Llibre del rei En Pere un caràcter singular, i és potser la seva fredor davant dels fets més cruels i despietats l'aspecte que, en aquest sentit, pren més relleu. Valgui com a petita mostra d'aquesta actitud el text següent: <<E puis [Roger de Llúria] pres aquells dos-cents seixanta hòmens que romanien, que no eren nafrats, féu-trer [treure] a tots abdós los ulls e enfila'ls [els lligà en fila] en una corda, e hac [la hagué] un hom d'aquells mateis a qui no trasc [tragué] sinó la un ull per tal que menàs [conduís] los altres. E tots enfilats un davant l'altre, tramès-los per presentalles al rei de França.>>

Desclot no sempre es manté distant i desapassionat. Quan parla del seu rei i de les gestes catalanes sovint deixa traslluir un emocionat abrandament. La Crònica se centra precissament, com ja s'ha dit, en la figura de Pere el Gran i narra com afets principals la campanya italiana i la lluita contra els invasors francesos de Catalunya. Especial menció mereix la narració del famós desafiament de Bordeus entre el monarca català i el francès  Carles d'Anjou, resolt a favor del primer.

Pere III sempre és descrit amb tots els atributs dels herois cavallerescos. Les darreres ratlles de la crònica, en comentar la mort del sobirà, són un bon eemple de l'admiració de Desclot pel seu rei: <<Entretant saberen les males novelles per la terra, que el noble rei En Pere d'Aragó era mort, e menaren ran dol egran plor cavallers, e burguesos, e ciutadans e altres hòmens de viles, de la mort d'aquell senyor daunt dit: e plangueren-lo més que anc [cap] rei fos en Espanya. No fo tant plant que no poria ésser dit ni comptat lo dol e el desconfort que romàs en la terra.>>

La Crònica de Muntaner abraça un dilatat període històric que va des de l'engendrament de Jaume I (1207) fins a la coronació  d'Alfons III el Benigne (1328). Per als regnats del Conqueridor i de Pere el Gran utilitzà com a fonts d'informació diversos textos historiogràfics i prosifica, com les dues, cròniques anteriors, narracions èpiques en vers. A partir del regnat d'Alfons II el Franc (1285) utilitza bàsicament la pròpia experiència i la dels seus contemporanis.

El seu <llibre> (ell sempre l'anomena així) està escrit en funció de la seva biografia i té, per tant, el caràcter d unes <memòries>. Muntaner es proposa de relatar només allò que <ha vist>, allò de què ha estat <testimoni>:  <jo els viu>, <jo viu>, <null hom no poria recontar la veritat com jo fac>, <e així per vista, no per oïda, vos puc dir açò>, sòn, entre d'altres, fórmules reiteradament emprades per reforçar la seva <autoritat> com a narrador. Aquest recurs, com va remarcar Joan Fuster, era una <novetat> dins la prosa històrica medieval.

Una de les intencions clares de la Crònica és la de posar en relleu els mèrits de Muntaner i els bons serveis que als monarcas catalans --sempre, és clar, amb l'ajut de la providència divina. I, certament, fou la seva una vida dedicada al servei de la dinastia catalana. Una vida agitada i plena d'aventures, viatges i lluites (<trenta-dues batalles entre de mar e de terra en que són [soc] estat> que és l'eix estructural del llibre. Però sempre procura deixar clar que ell actor o espectador dels fets, no és més que un súbdit. Privilegiat si es vol, però súbdit al cap i la fi. El paper de protagonistes centrals dels esdeveniments històrics correspon, d'acord amb la concepció jeràrquica medieval, als reis i als grans senyors. 

La glorificació dels reis de la dinastia catalano-aragonesa (repartida aleshores entres reialmes: Aragó, Mallorca i Sicília) és també un altre objectiu fonamental de l'obra.  No resulta estrany que en l'exaltació dels seus senyors perdi la diguem-ne <obectivitat>de què tant sovint s'enorgulleix. Però és que, al capdevall, ell creia fermament que les glòries del Casal d'Aragó eren degudes a una especial predestinació divina i, per tant, les hipèrboles --i, fins i tot, les tergiversacions-- tenen una plena justificació.

El monarquisme de Muntaner està estretament lligat amb un abrandat patriotisme --o potser millor, nacionalisme-- que és palpable  totes les seves pàgines. La sang, la llengua --el <bell catalanesc>, com sovint l'anomena-- i un destí comú són els ingredients de la comunitat catalano-aragonesa, la qual viu aleshores moments d'especial protagonisme dins la Mediterrània. És en aquest sentit que Carles Riba va poder dir que Muntaner, <home d'imperi>, <encarnà l'entusiasme de una nació que ascendia a protagonista>. La part central de la Crònica és precissament aquella en què relata algunes de les principals fites de l'expansionisme català medieval, en les quals el cronista intervingué personalment. 

No tot, però, anava bé en aquest període històric. Els admirats monarques del llinatge dels comtes de Barcelona es barallaren entre si m´s d'una vegada. El cronista preveu un perill de desintegració en els dominis catalans i s'esforça a donar una impressió d'unitat. La Crònica, com va remarcar Jordi Rubió, <és un programa polític , il·lustrat amb exemples històrics>, per tal de mantenir la unió dinàstica i, al capdevall, nacional. El conegut <eximpli de la mata de jonc> que explica Muntaner resumeix a la perfecció el seu pensament. Si es lliga una mata de jonc, ni més de deu homes l'arrencaran; deslligada, un nen de vuit anys arrencarà de jonc en jonc, tota la mata. <E així seria d'aquests tres reis, que si entre ells havia devision neguna ne discòrdia, ço que deus no vulla, fets comte que han de tals veïns qu pensarien de consumar la un ab l'altre. Per què es mester [necessari] que d'aquest pas  se guarden; que mentre tots tres sien d'una valença [ajuda], no temen tot l'altre poder del món, ans, així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans [superiors] a llurs enemics>.

La Crònica té també en  altres moments aquest caire didàctic.  <<Senyors qui aquest llibre oirets [escoltareu]...>>, diu Muntaner.  Aquests <<senyors>> són els mateixos monarques de la dinastia  catalana i les persones del seu entorn més íntim, als quals vol deixar un llibre exemplar que sigui, com va dir Riquer, <<un mirall de prínceps>>.

L'obra fou escrita, com era normal a l'época, per ser llegida en veu alta més que no pas per a la lectura individual. Per això s'adreça sempre a uns <<oïdors>>. Muntaner té molt present el seu auditori i empra tot un seguit de recursos narratius --apresos del que devia formar el seu bagatge literari: la Bíblia, els relats joglarescos i les narracions cavalleresques-- de gran eficàcia comunicativa, als quals cal unir un llenguatge d'una gran puresa, viu i col·loquial, ple de refranys i girs populars i un  estil acolorit i directe.

Sovint les pàgines de la Crònica impressionen per la seva força descriptiva. Més que d'un relat històric, es diria que ens trobem davant d'una narració novel·lesca, davant d'un apassionant llibre d'aventures. Muntaner sap escenificar adequadament els fets, i  en dóna un quadre realista. Fins i tot, quan ell no en va ser testimoni presencial. Els episodis en què hi ha concessions a la fantasia --de les quals no abusa, però que ens cal tenir en compte a l'hora de utilitzar el llibre com a font-històrica--, no són inferiors a aquells dels quals fou protagonista o espectador. Tant en els uns com en els altres, s'hi mostra el seu notable talent de narrador, i que fa del llibre el de més vàlua literària de les nostres cròniques.