La història d'amor que, en vers o prosa, es relata de Vida nova és inseparable de la teoria de l'amor mantinguda pels poetes del dolce stl nuovo, escola que Dante va batejar amb aquest nom quan parlava en el Purgatori amb el poeta de la vella tradició de l'escola siciliana,  Bonagiunta Orbicciani. El primer axioma d'aquesta teoria s'expressa en el primer vers d'un poema compost per un poeta bolonyès Guido Guinizzelli, precursor del dolce stil <<Al cor gentil es refugia sempre l'amor>>. Aquesta afirmació, que Dante recollí,  apodícticamente, també en un sol vers: <<Amor y cor gentil son una mateixa cosa>>, va ser el punt de partida de els stilnovistes, els quals, a més de Dante, son Lapo Gianni, Gianni Alfani, Cino da Pistoia  i, sobre tot Guido Cavalcanti, gran poeta i principal teòric del grup, la cançó lírica i filosòfica del qual Una dama hem prega que jo expliqui es convertí en el canon, que tots els nous poetes acceptaren, i la doctrina a la que tots feren referència. 

En aquesta s'establia com a objecte suprem de l'amor el <<desig de l'ideal femení>>, que es particularitzava i es personalitzava en una bella dama angelical, <<donna angelicata>>, que desperta en el cor una indicible dolçor. Per això, l'adjectiu dolce, <<dolç>>, és la paraula clau que defineix el <<estil nou>>, l'únic que podia expressar la dolçor interior d'un cor gentil.  De totes maneres, ha d'assenyalar-se que aquesta idea central del *stilnovismo ja va ser expressada per Bernart de Ventadorn, el més gran i el més inspirat dels trobadors provençals: No té valor el cant que no surti del cor, i no pot sortir del cor el cant si en el cor no hi ha pur amor cordial>>. 

 Però a diferència del seu amic Guido Cavalcanti, Dante no es va quedar presoner en el màgic i claustrofòbic cercle del stilnovismo, immobilitzat e un blanc estupor líric davant la imatge i la idea de la <<dama angelical>>. Sense trencar aquest cercle Dante el va ampliar infinitament i va situar en el seu centre l'amor a Déu, del qual Beatriz és la celestial mediadora entre l'home i la divinitat. Així ja ho declarava en la Vida nova: <<[...] i va venir la terra per a la nostra salvació>>. I per fi va poder complir amb l'ambiciosa promesa feta a una noia florentina amb la qual mai va parlar, glorificandola, en la seva obra magna la Divina Comèdia. Harold Bloom diu: <<[...] per a un poeta neocristià com Thomas Stearns Eliot, la Comedia es converteix en una altra Escriptura, un Nou Testament que constitueix un suplement de la Bíblia cristiana. Charles Williams arribà l'extrem d'afirmar que el credo atanasi, "la assumpció de l'home en Déu", no va rebre la seva completa expressió fins a Dante. L'església va haver d'esperar a Dante i a la figura de Beatriz.>>   

Més endavant agrega: <<Ni un sol personatge de William Shakespeare, ni tan sols el carismàtic Hamlet ni el diví Lear, pot comparar-se amb Beatriz en tant que invenció de formidable atreviment. [...] Beatriz és la signatura de l'originalitat de Dante, i el fet de col·locar-la en el mateix engranatge de la maquinària cristiana de salvació és l'acte més audaç del poeta, a l'hora de transformar la seva fe heretada en una cosa molt més pròpia>>. D'acord amb aquestes afirmacions, Beatriz seriosa una personificació molt particular de la Mare de Déu, i la seva situació en la Divina Comèdia equivaldria al lloc que ocupa Jesucrist en el Nou Testament. 

Des de la seva joventut, i així ho demostra en la Vida nova, Dante creia en la significació esotèrica d'alguns números sagrats, sobre els quals va construir el complex edifici ultraterreno de la Divina Comèdia. Aquests números són l'u, el tres, el seu quadrat, el nou, el deu, nombre perfecte per ser la suma de nou més la unitat, el trenta-tres, el noranta-nou i el cent, número perfectíssim, per ser la suma del noranta-nou  més la unitat.

El gran poema sacre està escrit en tercets, compost per tres càntics, Infern, Purgatori i Paradís, cadascun dels quals està integrat per trenta i tres cants més el primer cant, amb el que s'arriba al número cent. En aquestes tres parts es compleix la suma de nou més un: l'Infern està dividit en nou cercles més el vestíbul: el Purgatori, a la platja, el ante purgatori les set cornises (la suma de les quals és nou) més el Paradís terrenal; El Paradís, en els nou cels, més el empíreo, on es troba el tron de Déu. L'extraordinari és que aquesta complicada estructura numèrica, que també es compleix a l'interior de diversos cants, no impedeix que Dante s'expressi amb tota llibertat, com si la inspiració del seu geni no estigués subjecta a res fora del seu propi impuls.