La concòrdia d’Alcanyiç havia disposat que el compromissaris fessin vot a Nostre Senyor i juressin amb gran solemnitat, després d’haver confessat i combregat públicament, que procedirien en aquell afer el més ràpidament que poguessin, i que segons Déu, justícia i bona consciencia publicarien el ver rei i senyor, posposat tot amor i odi, i que no revelarien abans de la publicació la intenció del seu vot, ni el dels companys.
Per a procedir a la cerimònia del jurament, hom alçà un altar a les portes de l’església de Casp. I la vigília del dia en que havia de començar el judici sortiren del castell els compromissaris –llevat de Guillem de Vallseca, impedit pel poagre, qui no pogué prestar jurament fins més tard--, i s’agenollaren al peu de l’altar, davant dels ambaixadors, dels pretendents, dels notaris encarregats d’alçar l’acta i del poble aplegat a la plaça. L’arquebisbe de Tarragona digué la missa, i després de buidat el calze donà la comunió als seus companys.
Acabada la missa, foren posats damunt l’altar els Evangelis i la relíquia de la Vera Creu.(1) L’arquebisbe s’agenollà, i en veu alta prestà el jurament. <<Jo, Pere de Sagarriga, arquebisbe de Tarragona, públicament i solemne faig vot a Déu, a  la Verge Maria i a tota la cort celestial i juro sobre l creu de Jesucrist i sobre els Sants Evangelis que procediré en l’afer de la successió i publicaré el ver rei i senyor el més aviat possible, segons Déu, justícia i bona consciència posposada i allunyada qualsevulla mena d’amor, odi, favor, temor, súplica, preu, do, gràcia o servei, i àdhuc tota esperança d’aquestes coses, com tanta altra mala voluntat. Juro a més, que abans de la declaració del rei no manifestaré, publicaré o donaré a entendre a ningú que no sigui algú dels nou, públicament o secreta, directament o indirecta, de paraula, per escrit o per senyes o per qualsevulla altra indústria, la meva voluntat, intenció o propòsit, ni els dels meus companys respecte del dit acte>> Seguidament, els altres compromissaris presents, un a un, juraren segons la mateixa formula. I la cerimònia s’acabà amb unes paraules de fra Vicens ferrer, qui des de les escales de l’església, prenent per tema els mots de Jesucrist: Fiat unum ovile et unus pastor, exhortà tothom a la pau i a la unió.
Les sessions havien de començar el dia 29 de març. Reunits a Casp els compromissaris, a partir del 18 d’abril escoltaren les al·legacions presentades pels advocats dels diversos pretendents. El tribunal funcionava públicament i era assistit per sis notaris que els tres parlaments havien designat.(2) Fou concedit als compromissaris un terme de dos mesos per a fallar, amb prorroga d’altres dos mesos si calia. Després dels dos primers mesos, la pròrroga que es prengueren fou d’un altre mes.
== El caràcter del Parlament de Casp. ==
És evident que la qüestió de la successió s’havia plantejat, no pas en l’aspecte polític de qui era el pretendent que reunia millors condicions per a ocupar el tron, sinó en l’aspecte jurídic de qui era el millor dret  ocupar-lo. Les paraules atribuïdes a Marti I sobre aquest punt i els documents de convocatòria  de l’assemblea que, a les darreries de la seva vida volgué celebrar el monarca, són ben clares en tal sentit.
No tothom, tanmateix, ho volia entendre així. <<Per als aragonesos –diu Vicents Lafuente—el compromís era un acte electoral i de <<sobirania nacional>>, com es diu ara, i el mateix per a sant Vicens i el seu germà i per a un dels catalans. Si per a la salut del poble era millor En Ferran, això era la llei sobre tot escrit i més en cas tan excepcional: salus populi suprema lex esto. Reduir el cas a una simple qüestió d’ab intestat ora rebaixar-lo, empetitir-lo; fent la cosa d’advocats, no de jurisconsults, ni menys de repúblics eminents.>>(3)
Josep Coroleu va rebatre victoriosament –victòria fàcil val ha dir-ho—la tesi de Vicente Lafuente: <<S’ha dit—escriu Coroleu—que, en extinguir-se, a les primeries del segle XV, l’estirp dels comtes de Barcelona, els representants dels Estats de la corona d’Aragó van exercir el seu comés en nom de la sobirania nacional, singular obcecació! –exclama--. Precisament el compromís de Casp demostra tot el contrari. Els delegats que van anar allà no eren investits d’amplis poders per a elegir el monarca que més els plagués, com ho podrien fer avui  els diputats en Corts Constituents. Les seves facultats eren limitades i concretes, ja que es reduïen a declarar qui, dels set candidats que aspiraven al tron, tenia millors títols per a ocupar-lo, o en altres termes, qui d’ells havia d’ésser declarat rei legítim. Qui diu legítim, diu genuí, veritable i conforme a les lleis. De manera que els compromissaris no anaren a Casp autoritzats per a votar segons les seves afeccions d’homes polítics, sinó a dictaminar d’acord amb la seva consciència de jurisconsults. En realitat no els van dir: aneu i elegiu el candidat que us plagui, sinó: examineu i declareu quin d’aquests pretendents és el nostre Rei.(4) 

Com més s’estudia els fets de l’interregne, més excessius i desproporcionats semblen els ditiràmbics elogis que han adreçat els cronistes, historiadors i escriptors a l’exemple de civisme que, diuen, donà aleshores Catalunya. La conducta del Parlament del Principat, que és el més afavorit per aquesta secular pluja d’elogis, no resulta gens clara ni gens dreturera. El llarg procés del compromís de Casp és més tèrbol i menys dreturer encara. I tot el conjunt d’aquests elogis, als quals molts han cooperat inconscientment, per esperit d’imitació o per l’entrenament del contagi, ens fa l’efecte d’una de les conspiracions que trobem en la historia per a disfressar la veritat i per donar artificialment la fama i la glòria a una institució o a un personatge.
== La sentència ==
Al cap de tres mesos, l’endemà mateix d’haver acabat la presentació dels informes, fou dictada la sentència. Era el dia 25 de juny del 1412. 
El primer de votar fou Vicens Ferrer, el qual, sense donar els fonaments legals dels seu vot, digué que calia triar Ferran el d’Antequera, per ésser el parent masculí més proper del comte rei Marti I. S`adheriren al seu parer Domènec Ram, Bonifaci Ferrer, Bernat de Gualbes, Berenguer de Bardaxí i Francesc d’Aranda.
L’arquebisbe Pere de Sagarriga digué que, si bé Ferran era el més útil al reialme, els qui tenien millor dret eren el duc de Gandia i Jaume d’Urgell, i que entre aquests dos havia que triar el més útil.
Guillem de Vallseca s’adherí a les manifestacions de l’arquebisbe, i afegí que al seu entendre, entre el duc de Gandia i el comte d’Urgell, aquest era el més útil, i afegí que per la molta feina que havia tingut el Parlament de Tortosa i per malaltia no havia pogut estudiar bé l’afer.
El compromissari valencià Pere Beltran, qui substituí Gener Rabassa el dia 18 de maig, s’abstingué de votar, al-legant que no havia tingut prou temps per a estudiar una qüestió tan complicada.   
== La cerimònia de la proclamació de Ferran I ==
El fall dels compromissaris es mantingué secret fins el dia 28 de juny de 1412. En aquest dia pujà fra Vicenç Ferre a una trona alçada a la plaça de Casp, davant l’església, i en presència d’alts personatges del reialme llegí el document pel qual Ferran de Trastamara, dit el d’Antequera, era proclamat comte-rei de Catalunya-Aragó. <<Així –diuen Valls i Taberner i Ferran Soldevila—sobre l’home de reconeguda santedat, els principals manegadors d’aquest afer, agents del Papa Luna (Ram, Aranda i Bardaxí, varen carregar la responsabilitat de la sentència.>>(4) Heu-vos ací com expliquen l’acte de la proclamació els ambaixadors que el Parlament català havia tramès a Casp.(5)  <<Aprés, senyors nobles et honorables, s’és seguit que huy dada de la present, bon matí, les dites nou persones acompanyades de molts porters et molta gent d’armes ab grans cerimònies et fort honorablement se’n davallaren del castell et muntaren en un gran cadafal que ells hagueren parat bé et solempnement empal·liat et aquí hagueren parat un solempnement altar en lo qual el senyor bisbe d’Oscha, revestit solempnement et pontifical, dix missa cantada, et aprés sermonà lo honorable religiós mestre Vicent ferrer et en lo dit sermó publicà per a nostre vertader rey et senyor lo molt alt senyor infant de Castella e llegí una carta la qual és subsignada de la mà pròpia de cascuna de les dites nou persones et segellada ab llurs segells pendents et subscripta de mà de VI notaris qui són entrevinguts en llurs afers, la qual contenia la dita: et de continent fou cantat alta veu Te Deum laudamus et dites moltes et diverses oracions apropiades al dit fet, tocades campanes, sonades trompes et altres diverses instruments et fon alçada una gran bandera real et aprés moltes altres et muntades ab gran solempnitats: e durant los dits actes los capitans staven en la plaça ben amarinats ab tota llur gent e los murs bé stablits...>>(5)
En la sessió del Parlament català del dia 28 de juny, fou llegida la lletra dels compromissaris de Casp donant compte de la sentència recaiguda. Parlant d’aquesta lletra, diu l’acte de la sessió, amb ponderacions insinceres i servils, que  fou llegida i oïda no solament una vegada, sinó dues, que fou aclamada amb gran alegria per tots els allí presents, i que a causa de la gràcia tant gran que s’hi contenia, tots reteren a Déu infinites lloances.(7) 
En la sessió del dia 30 de juny, el Parlament català prengué l’acord de donar una gratificació de sis cents florins a Melcior de Gualbes, i una altra de quatre-cents a Berenguer Esquerrer, per haver estat els qui portaren de Casp la noticia de l’elecció de Ferran el d’Antequera. Melcior de Gualbes explicà el procediment seguit per la publicació de la sentència, i digué que les nous persones, amb gran i joiosa concòrdia, publicaren el rei primer privadament el dissabte 25 de juny, i que d’aquella publicació havien alçat instrument públic, davant d’ell i alguns altres cridats com a testimonis; que manaren i obligaren per jurament que a ningú no comunicarien la dita publicació, fins que els dits nou, en forma solemne, segons ho tenien disposat, ho notifiquessin a tots els reialmes i terres públicament i davant tot el poble, com fou notificat i intimat el dia 28, <<amb tant d’entusiasme, unió i alegria com pot dir-se>>. Aleshores el bisbe de Girona, d’ordre del Parlament, amb les paraules millors donà la benvinguda al dit Melcior de Gualbes per les noticies que acabava de donar aquell dia...<<I això fet –afegeix--, sortint de la casa del Capítol, mostrant gran joia i donant gràcies al Criador, cantant el Te Deum laudamus, quasi tots els del dit Parlament anaren a l’església i allí digueren moltes d’oracions a N. S. Jesucrist, quí par a sa infinita clemència, s’havia dignat dar-nos cap (als qui fins ara érem acèfals), pel qual el cos místic dels seus reialmes i terres fos regit i governat en el seu sant servei per llargs anys>> 
El Parlament català de Tortosa ja només hi quedaven aleshores els partidaris de Ferran i alguns representants venuts o enganyats.
== Critica del fall ==
Ni a Aragó ni a Catalunya existia pròpiament una llei que establís la successió al tron. La consuetud era que el sobirà designés el seu successor per testament. Però podia triar una dona com a successora, o un parent per línia femenina? Cal recordar que quan Pere el Cerimoniós designà per hereva del tron la seva filla Constança, <<amb consell favorable de grans lletrats>>, hi hagué una fortíssima oposició.
Era doncs, un fet que en la consciència nacional restava exclosa de la línia femenina. Si no prevalgué aquesta línia femenina. Si no va prevaldre aquesta línia a despit de la voluntat del propi comte-rei Pere. Podia prevaler després de la mort de Marti I, que no havia manifestat cap voluntat en el dit sentit? L’existència del principi consuetudinari de la llei sàlica resulta evident en el cas de Catalunya; i és inútil que, per servir les conveniències d’una argumentació tendenciosa, certs defensors del compromís diguin el creure vinculada la sobirania de la branca masculina, fos recta o fos transversal, era una preocupació vulgar <<sense fonament ni en la història ni en les Constitucions del país.>>(8)
Davant el costum i els precedents ja que no davant les lleis escrites, inexistents en aquesta matèria la Catalunya medieval, el dret del comte d’Urgell apareix ben clar. Ell era el més pròxim parent de Martí I per la línia masculina, com Martí mateix havia reconegut en un document. Ferran el d’Antequera era descendent dels comtes reis pel costat de la seva mare Elionor, filla de Pere III el del Punyalet, casada amb el príncep hereu i després rei de Castella. I el principi sàlic, aplicat sempre –ja que no proclamat—a Catalunya, excloïa la línia femenina en l’heretatge de la corona. No feia pas molts d’anys que el dit príncep s’havia aplicat en morir el comte-rei Joan I (any 1396), el successor del qual fou son germà Martí, a despit que aquell tenia filles. Catalans i aragonesos s’oposaren a les pretensions del comte de Foix, que reclamà violentament la corona en nom de la seva esposa, la filla gran de Joan. 
S’ha d’afegir que quan es casà Elionor, el comte-rei Pere III li exigí la renúncia de tot dret a la corona catalano-aragonesa, com era consuetud en casos semblants. La renúncia no fou feta, degut a l’oposició del rei de Castella; però és evident que, des del punt de mira de Catalunya i Aragó, això no desfeia la incapacitat per a heretar la corona.
El criteri o fonament jurídic de la sentència de Casp no consta ni als actes del tribunal, ni per testimoni de cap escriptor coetani. Un defensor modern de la sentència de Casp, Gaietà Soler, confessa que <<és sabut que cap document privat, cap historiador ni cronista, com tampoc cap legista posterior a aquells esdeveniments, no ha consignat cap dada que pugui servir per a descobrir els motius o fonaments jurídics d’aquella determinació; la qual cosa estranyà molt a Lorenzo Valla, el qual cercant-ne la raó diu que de tot això <<res absolutament no se sap, ja perquè (els compromissaris) creguessin més propi de la seva gravetat guardar secret sobre les seves deliberacions, ja perquè guardessin el costum dels espanyols per els quals es cosa indigna, després de donada una sentència, parlar dels que sostingueren opinió contraria>>.(9) Creu que Gaietà Soler que la raó d’això està en que constituïts els compromissaris jutges inapel·lables i àrbitres de la causa, a calúmnies destituïdes de tot fonament, comes fa ara>>. (14) Davant aquestes ratlles, hom no pot estalviar-se un mig-riure, no ja per la candor, més o menys simulada, amb què el seu autor arranja les coses a priori, sinó perquè hom pensa que si pel camí del dret romà es podia anar a la designació de Ferran de Castella, per assegurar la dita designació n’hi havia prou amb nomenar compromissaris un nombre suficient de romanistes. Hom pot preguntar-se, a més, si quan els dos factòtums aragonesos, el governador Ruiz de Lihorí i el Justícia Ximènez Cerdán, posaren entre els compromissaris catalans Bernat de Gualbes, tingueren en compte que aquest era romanista. Perquè, dins la hipòtesi de Gaietà Soler, en cas de no haver-hi hagut un romanista entre els compromissaris catalans, l’infant Ferran de Castella no hauria pogut ésser proclamat comte-rei, per no tenir a favor seu ni un sol vot català. L’ambaixador aragonès que a Tortosa va imposar el nomenament de Bernat de Gualbes contra la voluntat dels catalans, devia saber prou bé el què feia i perquè ho feia. Gualbes era advocat assessor de Benet XIII. 
Així mateix vol explicar Soler el vot dels catalans pel sentit analític de la raça, que li feia preferir el casuïsme de les disposicions testamentàries de Jaume I, i el vot dels valencians i aragonesos pel sentit sintètic i generalitzador, igual al castellà, que els feia enlairar als principis de la filosofia del dret.(15) ¡Pobra façana filosòfica, que vanament vol cobrir la realitat prou albiradora!
Tots els documents relatius al Compromís proven que s’havia de declarar qui era el que tenia millors títols, i no pas elegit, per un acte de sobirania, a qui es cregués més apte o més convenient. I una prova decisiva d’això la tenim en el sermó pronunciat a Casp per fra Vicenç Ferrer, per a donar explicacions als qui es planyien de la sentència, i, que Monfar consigna en els termes següents: <<Germans, on es tracta del dret de la successió, no cl parlar de la qualitat de la persona, ni perquè preferir per això el comte d’Urgell, de qui alguns teniu compassió, que ell està tan lluny d’ésser igual en dret al rei don Ferran, mitjançant jurament i en la consciència dels meus companys, no el té igual ni encara al duc de Gandia...>> Bé és veritat que fra Vicenç Ferrer afegí, segons Monfar: <<i ultra d’això, considerant la persona, és...el rei don Ferran, i de tanta dignitat de la seva corona, que sembla haver nascut per regnar, perquè en el valor i ànim, així amb els seus com amb els enemics, és tan excel·lent que si s’hagués de seguir el costum d’altres pobles, el govern dels quals es formaven en molta prudència, no menys s’hauria d’haver fet en ell l’elecció de rei d’Aragó, que per declarar-ho per judici de la successió, i aquesta lloança no pot ésser atribuïda al comte.>>
Són ben interessants aquestes darreres paraules, perquè proven que, pel que toca a les persones, i àdhuc prescindint dels drets, fra Vicenç Ferrer era partidari de Ferran el d’Antequera i enemic del comte d’Urgell, contra el que fa una insinuació prou clara de no considerar-lo digne d’ocupar el tron. 
La mancança de fonament jurídic de la sentència de Casp apareix clarament en el fet que tots o gairebé tots els historiadors i cronistes antics li cerquen motius aliens al dret. Bernat Boades l’atribueix a la revelació sobrenatural atorgada a fra Vicenç Ferrer.(16) Monfar diu que s’explica la sentència pel millor dret, però no quin dret era. Els historiadors, Jerónimo Zurita y Castro, Pedro Abarca, Juan de Mariana, Feliu de la Penya, i modernament Florenci Janer i Vicente de Lafuente, no podent-de assenyalar el fonament jurídic, atribueixen la sentència  a un criteri polític, és a dir, a l’haver cregut de la majoria dels compromissaris que Ferran de Castella era qui més convenia com a monarca a la Unió catalano-aragonesa. Tanmateix, Vicenç Arias de Miranda, bisbe de Plasència, que fou un excel·lent i famós lletrat, segons diu d’ell Zurita, Havia exposat tota una argumentació filosòfic-escolàstica en favor del dret de Ferran el d’Antequera, davant la Junta magna de teòlegs i juristes reunida per l’infant a Sevilla per a estudiar el fonament dels seus drets a la Corona catalano-aragonesa.
Que el fall de Casp no era una cosa clara, ho confirmen també les paraules de Juan de Mariana, en la seva Historia de España: <<Greu disputa és aquesta, embolicada, escabrosa, de moltes entrades i sortides; plet en el qual si bé molts ingenis han emprat el seu temps a portar-lo a cap, ningú del tot no n’ha sortit, ni han pogut resoldre la seva dificultat.>>
Per a contestar als que defensen o expliquen el fall de Casp dient que era una aplicació dels principis del dret romà, el qual des del segle anterior s’havia posat de moda, ni ha prou de remarcar que la recta aplicació de tals principis –evidentment desplaçats en aquest cas—tampoc hauria donat la corona catalano-aragonesa al pretendent castellà, ja que si s’admetia la línia femenina de parentiu, tenien drets preferents Isabel d'Aragó i de Fortià, muller del comte d’Urgell, i sobretot Lluís III de Provença. De cap manera, doncs, la corona no corresponia a Ferran el d’Antequera. Aquest, tanmateix, fou posta en el tron, i començà a Catalunya la dinastia castellana.
En veritat, el principal motiu del fall fou l’interès de Benet XIII. Aquest interès, i no pas l’interès altíssim de la justícia i de la pàtria, triomfaren a Casp, amb gravíssim dany de la terra catalana.
L’ombra del papa Luna es projecta ja, dominadora, damunt els darrers temps de la vida de Martí I. Benet XIII exercia el seu pontificat a Barcelona, des de la torre reial de Bellesguard o des de la torre de Ramon Desplà, situada també als afores; mentre el papa es veia amb els seus oïdors al palau major de Barcelona, el comte-rei tenia audiència al palau menor. <<Entre Bellesguard i aquella torre –escriu Domènech i Montaner—romangué el papa Luna fins a la mort del rei Marti; al costat d’aquest intervingué i aconsellà, resolent els últims actes de la vida del rei i els de suspensió de la seva successió. Mort el rei Martí...i els per ell governants, en lloc de resignar el seu poder a les Corts de la terra reunides aleshores a Barcelona mateix, o al successor presumpte de la corona, amb intervenció d’agents del Papa retingueren el seu poder obrint el període constituent per a determinar a qui pertanyia la successió. La qüestió era dilatar-ho, procediment usat sempre pel papa Luna.>>(17)
Com remarca i prova plenament Domenèch i Montaner, els que votaren a Casp apareixen primer en la vida pública com a criatures i agents de Pere de Luna en les lluites religioses i polítiques del cisma d’Occident. <<L’agent principal –afegeix Domenèch i Montaner--, primer i més agosarat, és un mer frare llec i donat cartoixà de Porta Coeli, aragonès originari de Terol, cubiculari del Papa , Francesc d’Aranda, home illetrat, d’aspecte <<horridiore>>, li diu... el cèlebre panegirista de Ferran d’Antequera, Lorenzo Valla, el cultíssim.>> I Domenèch descriu així la figura d’aquell home: <<Era una mena de llec brut de vestit i de barba, atrevit i astut, que havia mangonejat entre les capes baixes de la cort del rei Martí i ara corria per la de Benet XIII com a factòtum i una mena d’eminència grollera però hàbil.>> En certs aspectes, Francesc d’Aranda recorda la figura moderna de Rasputin; abans d’ésser frare, donà alguns escàndols a la cort de Joan I el Caçador, i un membre de la família reial, el comte de Prades, l’acusà per escrit, l’any 1393, d’haver <<jagut carnalment>>, dins el mateix palau, amb la famosa dama Carroça de Vilaregut.(19)
Diu Boades que el papa Benet <<havia més gran esguard de faer son pro, per mantenir-se’n, que al bé e utilitat d’aquesta terra, car ell cobejava trobar un Rery en Aragó feyt per ell que li’n degués lo ésser Rey perçò que per obligació lo’n mantingués en lo papat.>>(20) Zurita mateix, a despit dels seus grans elogis a l’obra de Casp, reconeix que Benet XIII fou <<el principal autor i ministre de la declaració que havia de cridar-lo (a Ferran) per legítim successor, procurant els mitjans que convenien perquè es fes justícia.>>(21) En un altre lloc escriu el mateix autor que <<el Papa Benedicte...no havia de donar favor que prevalesques el dret del comte d’Urgell, per convenir-li que la successió d’aquests regnes recaigués en l’infant En Ferran de Castella; perquè amb ell li semblava que fundava el seu Pontificat; i tenia segura i molt certa l’obediència dels Reis de Castella, Aragó i Navarra.(22)
Tenen raó els qui blasmen la conducta de Martí I, no solament per no haver-se decidit a designar el seu successor sinó per haver continuat protegint el papa Luna i el cisma d’Avinyó quan ja tots els altres pobles cristians se n’havien separat. Com ha dit Domènech i Montaner, el cisma, abrigat en la seva última revifalla per la dinastia catalana, ferí d mort la seva protectora.(23)
Domènech i Montaner dona un clar esquema del veritable procés de la sentència de Casp en les ratlles següents:  <<Abans de la mort del rei Martí cooperà el Papa Luna en la candidatura o proclamació del net del rei, el bord de Frederic. Els familiars, cubicularis i agents del Papa cismàtic: el bisbe Ram sembla que en féu al·legant, i cuidà del manegament l’agent de Benet XIII i del Rey Martí, el donat cartoixà Francesc d’Aranda –Mort el rei, cap dels dos partits dominants, afrancesat l’un amb Violant de Bar, nacional l’altre amb el comte d’Urgell, convé al Papa i al cisma. Cao d’ells es necessita, i trama un aplaçament plantejant la qüestió del dret natural de successió, intervenint-hi l’agent del Papa Francesc d’Aranda. És un dels signants de la suposada última voluntat del rei. Altre família, protegit i agent del papa, l’arquebisbe Sagarriga, contindrà al cap del Parlament de Catalunya al partit nacionalista, al·legant sempre la discussió parlamentari de justícia, fent confiar al Comte D’Urgell el seu triomf per dret familiar. –Entretant Benet XIII se’n va a Aragó, movent-se d’un indret a l’altre per a fer desistir l’arquebisbe de Saragossa i el governador, caps del partit afrancesat que defensa la candidatura de la reina Violant i el seu fill Lluís, treballa a favor d’altra candidatura que no sia la del contrari, el Comte d’Urgell; França no l’ajudaria i el papa cismàtic seria expulsat. El millor per a tots dos es girar-se a l’Infant Ferran, regent de Castella. Aquest els enviarà tropes i diners, el Papa encaminarà la qüestió de legalitat sostraient-la de l’atribució directa del Parlament General dels regnes que mai hauria votat semblant candidatura. Per instigació seva es triturà el projectat Parlament General  dels Regnes, essent dividit en tres o cinc, fent-los treballar per delegacions i comissions que amb eliminacions successives venen a delegar-lo en dues o tres persones, aragonesos governants empassats a Ferran d’Antequera, nominadores i imposants sota amenaça de guerra als nous jutges o votants del Parlament de Casp. –El papa i els seus agents, junt amb els del candidat escollit, amanien les nou persones de Casp: set d’ells són agents d’antic reconeguts del Papa, altre legista aragonès és agent a sou de Ferran d’Antequera. Els altres dos legistes de Barcelona i València, reduïts a la impotència. Tots són persones d’alta categoria, elevades a ella els més pel propi Papa: un arquebisbe, un general cartoixà, un sant home predicador, un bellíssim legista diplomàtic, l’advocat del mateix Papa i tres legistes de fama. Tots són homes honrats, però... de política religiosa afecta al cisma desesperat, lo qual els obliga a sostenir la causa del seu cap, el Papa Luna.
Aquesta està perduda si Castella i Aragó no la mantenen i no la restauren. Ferran d’Antequera, que li deurà el tron impensat, serà el seu mantenidor i l’instrument internacional de la seva diplomàcia. El corrent general de la cristiandat se n’emporta ben aviat tots aquests calcula i amb ells el Papa Luna, però ja havia mort la casa reial de Barcelona i amb ella l’hegemonia de Catalunya. (24)
A darrers de juny de l’any 1412, l’afer quedava llest. Ja estava declarat el comte-rei de Catalunya- Aragó. Un temps de més de dos anys havia calgut per a designar-lo; un temps ple de lluites si intrigues, de tristeses i vergonyes. Hi havia comte-rei; però la dinastia catalana era closa, i el seu monarca no tenia l’esperit català com a esperit propi, ni tenia la llengua catalana com a llengua natural. Una qüestió eclesiàstica, la del gran cisma d’Occident, havia decidit d’una manera indirecta el destí de Catalunya. Catalunya perdia la dinastia pròpia, a Casp, pel vot de dos advocats, un bisbe i tres frares.
En parlar de l’elecció de Ferran el d’Antequera, escriu Bernat Boades que <<moltíssims se’n van descloure, així d’Aragó e de València com de Catalunya; mas emperò qui més se’n és enujat són los catalans, car tots cobejaven haver Rey de la mateixa casa dels comtes de Barcelona per línia masculina, qual era lo dessús dit En Jacme, comte d’Urgell.(25)
L’acollida que la sentència de Casp tingué, l’explica en igual sentit i més concisament Zurita: fou, diu, en general ben rebuda a Aragó, no tant a València, i molt menys a Catalunya.(25)