Aquesta és una de les imatges més familiars de l'art modern. Ha estat reproduïda en dotzenes de formats diferents (samarretes, imants de cuina, matalassets inflables...), i molts afirmen que la seva popularitat és un senyal que plasma una experiència universal, que resumeix les tensions de la vida quotidiana. Malgrat tot això, aquesta imatge va néixer d'un moment molt personal, un terrible atac de pànic sofert per l'artista en 1892. Edvard Munch (1863-1944) va descriure l'ocorregut, mentre estava passejant per un camí als afores de Cristiania (avui Oslo): <<Una tarda estava passejant per una sendera amb dos amics. A un costat s'estenia la ciutat, sota els meus peus el fiord. Em vaig sentir cansat i malalt. El sol s'estava posant i la núvols es van tenyir d'una vermella semblança al de la sang. Vaig sentir que un xiscle s'obriu pas entre la naturalesa. Vaig experimentar la sensació que estava sentint el crit. Vaig pintar aquest quadre, vaig pintar els núvols com a sang real. Els colors xisclaven. Munch va representar el crit mitjançant una sèrie de línies ondulades que exerceixen la seva pressió sobre la figura com a ones de xoc, i va reduir el seu rostre a la imatge primigènia de la por. Va accentuar aquest efecte en plasmar que els seus dos acompanyants estaven impertèrrits, la qual cosa implicava que el trauma procedia de la seva ment abans que del món exterior. Hi ha els qui han especulat sobre la causa de l'incident, i l'han atribuït al fràgil estat mental de Munch, a l'abús de l'alcohol o fins i tot simple atac d'agorafòbia. L'artista no tenia cap mena de dubte. En una còpia del quadre, va escriure al llapis: <<Solo un loco habría podido pintarlo>>.