Filla de Pere II Ramon de Montcada i d'Abarca, senyor d'Aitona i senescal de Catalunya i Elisenda de Pinós, pertanyia a una de les famílies més riques i poderoses de la Catalunya dels segles XIII i XIV. El càrrec que posseïa el seu pare equivaldria a primer ministre, cap de l'exèrcit i ministre de Defensa al mateix temps que ministre d'Hisenda i de l'Interior. Eren càrrecs de caràcter vitalici. La seva família els ocupava des de feia més de dos-cents anys. 
Devia néixer entre 1290 i 1292. Ens han arribat referències en el sentit que era una dona molt bella, però és possible que els contemporanis fessin tal afirmació per complimentar una de les famílies més riques i influents de Catalunya, a banda que va ser la dona triada pel rei perquè l'acompanyés en els darrers anys de la seva vida.
Quan el rei Jaume el Just va quedar vidu de la seva tercera muller, Maria de Xipre, va apressar-se a contraure un nou matrimoni. Just al cap d'un mes de la mort de la dissortada reina es va dirigir al cardenal Túscul perquè intercedís vora el papa  Joan XXII i obtingué una dispensa de consanguinitat en tercer o quart grau per concertar noves núpcies. Curiosament, el rei no indicava el nom de l'elegida, però era Elisenda de Montcada. El monarca semblava molt animat amb la idea i s'afanyà en els tràmits sense dissimular que tenia pressa. Jaume tenia aleshores cinquanta-cinc anys i Elisenda uns trenta. El rei es devia sentir atret per la seva bellesa i les seves virtuts.  Després de l'experiència amb el seu segon matrimoni no devia voler-ne un altre amb una princesa desconeguda de la qual acabés tip com de la pobra Maria. Ell coneixia Elisenda, sabia que físicament l'atreia, que no li trobaria la <<venusta ineptitud>>.
La cerimònia es va celebrar a Tarragona. La novella reina, tot i que tenia a Tortosa el centre del seu dot i que al castell de l'esmentada ciutat havien residit llargues temporades les seves predecessores, les reines Blanca de Anjou i Maria de Xipre, trià Barcelona i el seu Palau Major com a residència habitual. Allà va passar la seva vida. Com que no van tenir fills i el rei aviat va emmalaltir, xacrós, Elisenda li va consagrar la vida, així com a les pràctiques religioses i a l'exercici de la caritat. 
Escriu Martínez Ferrando:

• Elisenda, per les seves qualitats femenines, per la seva exquisida religiositat, va ésser el millor sedant que pogué trobar el monarca en l'amargor dels seus darrers anys; el diàleg amb la devota muller endolciria les seves hores de suplici espiritual i físic; bé pot dir-se que Elisenda va ajudar Jaume II a ben morir. Mentre la mort s'acostava --com també observa l'esmentat biògraf--, s'establí entre els dos esposos <<un mutu delit religiós>>. 

El rei feia presents a la reina que sabia que eren del seu grat: objectes de devoció i de culte, llibres pietosos, relíquies de sants que demanava al soldà d'Egipte...Quan Elisenda li va expressar el seu desig de fundar un monestir de religioses de Santa Clara als voltants de Barcelona, el rei es va apressar a complaure-la, tot i ja existia a Vilafranca del Penedès un monestir de clarisses fundat per Blanca d'Anjou, la primera esposa del monarca. Només va posar una condició: que el monestir s'erigís a honor de la mare de Déu. Primer es va designar per al seu emplaçament el lloc de Valldaura, entre Cerdanyola i Montcada, però després s'optà pel lloc actual, un indret anomenat Pedralbes a causa de la quantitat de pedra blanca que s'extreia d'una pedrera allà existent. Les gestions i les obres van avançar amb celeritat.

Una ràpida construcció

L'obra es va construir de pressa i bé. La primera pedra va ser col·locada amb tota solemnitat el 26 de març de 1326. Ferrer Peyró i Domènec de Granyena van ser nomenats directors de les obres. I el 3 de maig de 1327 estaven tant avançades que ja es va poder inaugurar el monestir. 

Pocs dies després, el 2 de maig, Jaume II atorgà un testament en què ratificava totes les donacions fetes a la reina Elisenda, entre elles la de Pedralbes amb totes les seves pertinences. Al cap de pocs mesos, el 2 de novembre de 1327, el rei va morir. Tal vegada Jaume II pressentia la seva mort i desitjava que la mística il·lusió de la seva esposa esdevingués una realitat al més aviat possible. 

Elisenda, ja viuda, va vestir de dol fins la seva mort. Es va retirar a viure al monestir en un palauet que es va fer construir. I va viure consagrada al monestir enriquint-lo i beneficiant-lo. Se li ha retret a la reina que es preocupés més de la prosperitat material que no pas de l'espiritual. Hom creia que perjudicava el vot de pobresa que prescrivia la regla de l'Orde de Germanes Pobres de Santa Clara. Cal pensar, però, que no debades era una reina.

No podem, però, deixar d'admirar el monestir, un dels més bells monuments gòtics que existeixen. Elisenda de Montcada va tenir molt d'interès que el monestir que havia fundat es dotés d'obres d'art. I com que la major part de les monges que hi ingressaven provenien de famílies nobles amb diners, van acabar aportant-hi escultures, quadres i, sobretot, retaules d'alt valor artístic. 

La reina va voler també que el monestir tingués aportacions artístiques innovadores. Per això va oferir una de les capelles, la de Sant Miquel, al costat de la seva tomba, al pintor Jaume Ferrer Bassa. Es tractava d'un artista que s'havia format en l'estil de pintura italianitzant, el més destacat internacionalment aleshores, i que coneixia Giotto, l'innovador més gran de la pintura del moment.

En aquest capella, en un plafó on hi ha pintades les imatges del fundador dels franciscans i la fundadora de les clarisses, Sant Francesc d'Assís i Santa Clara, una mà anònima va deixar escrit en lletres gòtiques un missatge críptic, no se sap si desesperat o resignat: <<Digues-li al Joan que no m'oblidi>>. Es desconeix qui era la persona que volia ser recordada pel Joan, però sens dubte que el visitant se'n va amb el record de tan implorada demanda. 

Tampoc no podem oblidar el munt d'almoines que va repartir entre els pobres i la seva intercessió per les causes justes fent honor al seu espòs. Serà interessant recordar que en veure el seu sentit just, el rei Pere el Cerimoniós li havia demanat consell més d'una vegada. Tanmateix, el seu comportament va ser d'una honestedat inatacable. Ja en el seu temps va ser lloada com a <<Il·lustre regina de Pedralbes>> i un cop morta com a <<sancta in paradís>>. Bernat Metge celebrà la seva honestedat <<honestedat gran e maturitat>> i deia d'ella que fou molt graciosa e continua intercessora tostemps per ses pobles, jamés girà los ulls a coses deshonestes, la sua almoina null temps no fo denegada als pobres>>. 

Va morir el 19 de juliol de 1336. 

S'havia fet construir un palau enganxat al monestir, per viure-hi el seu retir després de deixar el Palau reial. Hi va passar més de trenta anys. Però va ordenar que després de la seva mort, el palau fos enderrocat. se'ns fa estrany perquè precisament era persona de deixar petjada d'allò que havia fet. Cristina Sanjust(1) argumenta que segurament el va fer enderrocar perquè ningú no canvies la seva obra. Hi ha coses que volia que desapareguessin amb ella i d'altres que quedessin com a testimoni. No devia voler que hi hagués cap més reina que ella mateixa.