Va començar els seus estudis preliminars en el Conservatori del Liceu de la seva ciutat natal, on va tenir com a professor a Pere Serra. El 1909 assití als concerts que celebrà Gabriel Fauré  a Barcelona, lo qual determinà la seva vocació com a compositor. En 1911,recomanat per Enric Granados, es traslladà a París amb la finalitat d'ampliar els seus estudis sota la direcció dels mestres Isidor Philipp i Ferdinand Motte-Lacroix, els quals l'impartien classes de piano, i Marcel Samuel-Rousseau d'armonia i composició. 

D'aquells anys daten obres com les Impressions íntimes per a piano, escrites en 1911. En esclatar la primera guerra mundial, el 1914, es vaure obligat a abandonar París i retornar a Barcelona, el qual aprofità per a comenzar a establir el seu peculiar llenguatje artístic en obres per a piano com Pessebres i Suburbis, del 1917, Escenes d'infants, escrites un any més tard, Cants màgics, de 1919, i Festes llunyanes, de 1920, així com composicions d'altres gèneres, com L'hora grisa, per a cant i piano.

El 1920 decidí establir-se de nou a París, on conegué al crític musical Émile Vuillermoz, un dels més prestigiosos de l'època; després d'escoltar les seves composicions, Vuillermoz va escriure un ampli article laudatori vers Mompou a Le trmps, un dels periodics de major difussió a França. Aquesta iniciativa divulgà de forma definitiva el seu nom arreu d'Europa. Mompou va romandre a París fins el 1941, escribint algunes  de les seves composicions més significatives, entre les que cal citar la major part de les obres per a piano, com Tres variacions, Charmes, ambdues de 1921, els Preludis, recopilació de peces breus que començà el 1927 i la qual composició es perllongà fins el 1944, Variacions sobre un tema de Chopin, que escribí el 1938 i revisà el 1957, i les dotze Cançons i danses, iniciades aixímateix el 1927 i concloses el 1962. En el terreny vocal destaquen les Quatre melodies, de 1925, i les Comtines, escrites entre 1926 i 1943. 

De bell nou a Barcelona

A partir del seu retorn a Barcelona, el 1941, Mompou apenes es movia de la Ciutat Comtal, on es desenvolupà la resta de la seva carrera compositiva. Mompou, reconegut ja a nivell internacional, forjà un llenguatje que era hereu de l'impressionisme --i inclús de l'obra Erik Satie--: íntim, flexible, pur i amb una gran atenció pels efectes de sonoritat del piano. El musicòleg francès Roland de Candé, un dels divulgadors més coneguts de la música culta, arribà a dir del compositor català que era <<un dels més purs poetes del piano, després de Chopin i Debussy>>.

A partir de la dècada de 1940, Mompou va continuar component per a piano, però també es va obrir a altres formacions instrumentals, proposant una una de les produccions més estimulants de tota la història de la música espanyola del segle XX. En el terreny pianístic sobresurten els Paisatges, escrits entre 1942 i 1960, i, sobretot, la Música callada, obra el títol emblemàtic de la qual defineix la seva estètica, i que el músic barceloní va compondre entre 1959 i 1967. En el gènere vocal és necessari citar Combat del somni, escrit entre 1942 i 1951, i Becquerianas, de 1971, una sèrie de cançons basades en les Rimes i llegendes de Gustavo Adolfo Bécquer.

La guitarra va ser un dels centres d'interès de Mompou en els seus últims anys, començant per la Suite compostelana, escrita en 1962, així com la Cançó i dansa XIII, de 1972. En 1951 va escriure el Cantar de l'ànima, per a cor mixt i òrgan; una altra de les seves obres cèlebres, Improperis, va veure la llum en 1963, mentre que les Cinc melodies sobre textos de Valéry, per a soprano i orquestra de cambra, són de 1972. La labor de Mompou va rebre el reconeixement de personalitats i institucions molt diverses, i en les seves últimes dècades el músic català va rebre gran quantitat d'honors.

En 1952 va ser triat membre de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi; des de 1958 va ser professor de composició del curs de Santiago de Compostel·la; i en 1971 va ser nomenat Chevalier des arts et des lettres. En 1979 es va fer mereixedor del Premi nacional de música pel conjunt de la seva obra, i en aquest mateix any va ser nomenat doctor honoris caus per la Universitat de Barcelona, al costat del pintor Joan Miró i el professor Pierre Vilar. També era acadèmic d'honor de l'Acadèmia de belles arts de Sant Ferran. El 30 de juny de 1987, ple d'homentages, Frederic Mompou moria en la seva ciutat natal, als noranta-quatre anys d'edad. 

REFERÈNCIES: Deutsche Grammophon; collection Ediciones Altaya S. A. Volum III, pàgs. 84/87. (ISBN 84-487-1894-1)