Enric Granados i Campiña
(Lleida, el Segrià, 27 de juliol de 1867.-Canal de la Mànega, 24 de març de 1916) fou un compositor i piansta català. Juntament amb Albéniz, Malats i altres pianistes, va formar part de l'escola catalana moderna de piano, iniciada per Pere Tintorer.
Es tendeix a unificar l'obra de Granados amb la d'Albéniz i Falla, potser perquè s'hi inicia el renéixer musical espanyol. Tot i això, Granados era set anys menor que Albéniz i gairebé deu més gran que Falla, per la qual cosa tots pertanyen a generacions diferents, si bé la tràgica i prematura mort de Granados fa que la seva carrera coincideixi cronològicament amb la d'Albéniz. Tots dos temperaments són molt diferents ja que Granados és molt més romàntic, íntim i sensitiu. La seva aportació màxima és al piano ia la música vocal. Les Danses espanyols encara no tenen l'aspecte transcendent de la Ibèria d'Albéniz però si coincideixen en l'esperit romàntic amb la música de saló sublimada i el nacionalisme.
La influència de Liszt o Grieg hi són presents, però també un esperit original. Amb la Col·lecció de tonades s'interessa pel XVIII espanyol, en què aprofundeix a Goyescas la seva màxima aportació pianística. Des del punt de vista de la forma, es mostra més intuïtiu que escolàstic. El mateix Granados es va definir en una ocasió en dir “No sóc un músic sinó un artista”. En realitat pintava i escrivia molt bé. La seva anticipada i fortuïta mort, abans de fer els cinquanta anys i quan esclatava la seva fama internacional, fan creure que no va poder donar el millor del seu talent i que probablement hauria realitzat obres més grans.
No obstant, el que va deixar prou per acreditar-ho com una de les figures musicals espanyoles dels temps moderns. La seva influència com a pianista va ser molt duradora a través de la seva Acadèmia ja que s'estén amb el seu deixeble Frank Marshall i va arribar fins a Alícia de Larrocha i Rosa Sabater. El mateix va ser conscient que el seu gran moment començava poc abans de morir ja que, després de l'estrena novaiorquesa de Goyescas escrivia a un amic: "Estic ple d'idees, sento que només estic començant la meva obra". Una obra que va poder concloure però que queda com a manifestació d'un talent original i un singular sentiment pianístic.
Granados encara que nascut a Lleida, des de molt jove va estudiar piano a Barcelona amb Jurnet i Pujol i des del 1883 va estudiar composició amb Felip Pedrell. El 1887 va marxar a París per estudiar piano amb Bériot, sent company de Ricard Viñes. El 1890 va donar el seu primer recital a Barcelona. El 1898 la seva Zarzuela María del Carmen obté un assenyalat èxit a Madrid.
El 1900 va fundar una breu Societat de Concerts Clàssics a Barcelona i el 1901, l'Acadèmia Granados on ell mateix va ser professor de piano i tindria una llarga continuïtat. Ocasionalment va formar duo amb Thibaud, Saint-Saëns, Casals i Manén. El seu èxit pianístic més gran el va constituir la sèrie Goyescas que, després de la seva estrena a Barcelona el 1911, triomfa clamorosament el 1914 a París, i se li va concedir fins i tot la Legió d'Honor.
Sorgeix llavors el projecte d'escriure una òpera prenent com a base aquesta obra pianística i algunes de les tonades vocals. La compon a Suïssa i, encara que havia estat acceptada per l'Òpera de París, la primera guerra mundial obliga a fer l'estrena al Metropolità de Nova York el 26 de gener de 1916. Un recital a la Casa Blanca davant el president Wilson el va fer perdre el vaixell per a Europa directe a Espanya. Embarca així rumb a Liverpool i en aquesta ciutat transborda l'Essex amb destinació a Dieppe, Al Canal de la Manxa, el vaixell és torpedinat per un submarí alemany, Granados se salva en un bot però, en veure la seva dona entre les aigües es llança a salvar-la, morint tots dos.