Irene Papas
(Eiríni Lelékou)
Irene Papas va néixer a Chilimodion, Corinto (Grècia) un 3 de setembre de 1926, i va morir als 96 d'edat al mateix lloc el 14 de setembre de 2022.
Reina grega del cinema
Morta malalta d'Alzheimer, que patia des de 2013 (encara que els seus familiars no van informar públicament d'això fins a 2016), i retirada del cinema des de 2024, Irene Papas es va guanyar un lloc en la memòria dels cinèfils de tot el món amb la seva contundent intervenció en la superproducció clàssica del cinema bèl·lic Els canons de Navarone, on donà vida a una guerrillera grega en la lluita contra els alemanys durant la Segona Guerra Mundial acompanyant a Anthony Quinn, Gregory Peck i David Niven. El primer d'ells havia de ser el seu company de repartiment en altres projectes destacats de la seva trajectòria davant les camaras, com Zorba the Greek, El mensaje, El león del desierto, Sueño de reyes,o el curt metratje L'assassinat de Juli Cesar. Però, a més, alo llarg de la seva carrera, Papes va poder presumir de tractar-se amb les estrelles del cinema europeu i estatunidenques en reiterades ocasions, reunint en la seva galeria de treballs davant les càmeres per al cinema i la televisió 85 treballs en tots els gèneres, amb especial predilecció per la interpretació de grans figures de la tragèdia grega, o de qualsevol altra nacionalitat i fins i tot confessió, amb alguna figura femenina clau de la Bíblia en la seva galeria de personatges, com Sèfora, companya de Moisès, la Rebeca de Jacob, i fins i tot la mare de Crist, María. Fins i tot va donar vida en una minisèrie de televisió sobre Ulisses a la infatigable i pacient esposa d'aquest heroi grec Penélope.
Actriu tot terreny, va triomfar en Grècia com a gran dama del teatre, dividint el seu temps i talent amb les aparicions en la pantalla gran i la televisió.
Filla de Mestres
La mare d'Irene, Elena Prevezenou, era mestra d'escola, i el seu pare, Stavros Lelekos, del qual en una entrevista l'actriu va dir que probablement va arribar a Grècia des d'Albània, ensenyava drama clàssic, Irene va tenir a més dues germanes, i el seu interès per la interpretació es va disparar en la infància després de veure una companyia itinerant de teatre que va passar pel seu poble representant tragèdies gregues clàssiques, de manera que als quinze anys es va matricular en la Real Escola d'Art Dramàtic d'Atenes, ciutat a la qual la seva família s'havia traslladat quan ella tenia set anys. Formada en classes de ball i cant, encara que aviat es va revelar contra l'estil d'actuació més formal que s'ensenyava en el centre, suspenent curs i repetint un any de la seva carrera mentre començava a treballar com a ballarina i cantant en diferents espectacles. En 1947, un any abans de graduar-se a l'escola, es va casar amb Alkis Papes, director, guionista i actor, del qual es va divorciar en 195. El seu segon marit va ser el productor cinematogràfic José Kohn, amb el qual va contreure matrimoni en 1957, que finalment seria declarat nul. Entre els dos matrimonis, va mantenir des de 1954 una relació sentimental amb Marlon Brando que van aconseguir mantenir lluny dels focus i no sortí a la llum fins la mort de l'actor, la propia Irene Papas declará que el protagonista de El Padrí havia estat la gran passió de la seva vida.
Rebutjada per Spencer Tracy i admirada per Katharine Hepburn
Els començaments al cinema d'Irene Papas la van portar, després de diversos petits papers a Grècia, alguns sense arribar a aparèixer en els crèdits sent considerada pels directors grecs com una actriu <<poco comercial>>, fins a Itàlia, on el florent cinema d'espasa i sandàlia, també conegut com <péplum>, començava a manifestar-se com de les opcions més destacades de l'oferta del cinema comercial en aquest país. Irene va signar un contracte amb la productora Lux Films per a aparèixer en Teodora imperatrice di Bisanzio, i Àtila, home o dimoni la seva primera trobada amb Anthony Quinn i en el repartiment de la qual també estava Sophia Loren.
Hollywood no va trigar a fixar-se en ella. Elia Kazan fou el seu ambaixador per a saltar al cinema estatunidenc i el director Robert Wise, li va proposar un dels papers menys habituals en la filmografia de l'actriu en un gènere que només va visitar en aquesta ocasió, el western, en La llei de la forca, que en un principi anava a protagonitzar amb Spencer Tracy encara que finalment aquest va ser substituït per James Cagney. El personatge d'Irene, abans havia estat ofert alternativament a Grace Kelly, Eva Marie Saint i Jennifer Jones. Quan totes elles van deixar passo a Irene Papas per diferents motius aquesta decisió de càsting no li va fer gens de gràcia a Spencer Tracy i va influir en la falta d'obstinació i actitud del veterà actor amb el projecte, la qual cosa finalment le llevaria a ser acomiadat per l'estudi, Metre Goldwyn Mayer, i ser substituït per James Cagney.
Després d'aparèixer en diversos projectes per a televisió, incloent-hi una adaptació dels tres mosqueters dirigida en format de sèrie per Hugo Fregonese, i apareixer a LOs cañones de Navarone, Papas inicià el seu cicle de tragèdies gregues, en les quals es va convertir en actriu fetitxe i col·laboradora habitual del director Michael Cacoyannis, el qual va comptar en ella per a protagonitzar Electra, Ifigenia i Las troianes, on va coincidir amb Katharine Hepburn amb la que va iniciar una llarga amistat. Hepburn afirmà d'Irene Papas que era una de les millors actrius de la història del cinema.
Cançons i Política
La que fos qualificada com l'estrella més reconeguda internacionalment del cinema grec, juntament amb Melina Merkuri, va tenir també una carrera com a cantant que la va portar en 1969 a protagonitzar un àlbum cantant onze temes de Mikis Theodorakis, am el que l'actriu havia treballat en la pel·lícula Zorba the Greek. Publicat pel segell RCA, l'àlbum va comptar també amb la col·laboració del director Michael Cacoyannis. A aquest treball com a cantant va seguir en 1972 una col·laboració amb el grup de rock grec Aphrodite Child en l'àlbum 666, aportant la seva veu al tema "Infinit" en el qual podia identificar-se com la representació d'un orgasme femení. En 1979 la signatura Polydor va llançar un nou àlbum d'Irene Papas titulat "Odes" en el qual va interpretar vuit cançons populars gregues adaptades a la música elèctrica de Vangelis, i el 1986 es publicà l'àlbum Rapsodias, interpretant set himnes litúrgics de l'eslésia ortodoxa.
Amiga personal del primer ministre grec
Andreas Papandreu, l'actriu va estar immersa en la política, on, des de l'esquerra era membre del Partit Comunista del seu país, es va manifestar en 1967 contra el Govern militar de Grècia, oposició que la va portar a exiliar-se com altres destacades figures hel·lenes del món de l'espectacle, establint-se primer a Itàlia i més tard a Nova York. No va tornar a Grècia fins que no va caure la Junta Militar l'any 1974.
Entre els papers que va estar a punt d'interpretar i no van arribar a materialitzar-se està la seva participació en l'adaptació de la novel·la de Josep Conrad Nostromo, que prepara David Lean, la mort de la qual en 1991 li va portar a suspendre el projecte, o el de la Mare de Déu en la sèrie de Franco Zeffirelli Jesus of Nazareth, que finalment interpretà Olivia Hussey.