Irrupcions dels morabits al segle XII
A principis del segle XII hi hagué al Penedès i al Vallès, repetides i fortes incursions sarraïnes, segurament dels morabits, els quals arribaren en alguna ocasió al peu dels murs de Barcelona. Les noticies conegudes no precisen prou bé el nombre d'incursions, ni les dates respectives. Sembla que la primera incursió dels morabits es realitzà poc després d'haver-se apoderat aquests de València. El general morabit Mazdali va conquistar aquesta ciutat al cap sw set mesos de setge, després d'haver-la evacuada i incendiada els cristians (5 de maig de l'any 1102). Així acabà el breu domini cristià a València, iniciat per la conquista que el Cid en feu l'any 1094. Després de la presa de València, Mazdali emprengué diverses expedicions contra els cristians, una de las quals fou dirigida contra el comtat de Barcelona.
Ibn al-Kardabūs, autor alarb coetani, dóna alguns detalls interessants d'aquesta expedició, que posa després de l'any 494 de l'hègira (6 de novembre de 1100-26 octubre del 1101). Conta que Mazdali, valí de València, feu una incursió (algazua) en el territori de Barcelona, i que destruí les esglésies, trencà les seves imatges, cremà les viles, derrotà els exèrcits enemics, s'apoderà dels castells i "omplí les mans dels musulmans amb les riqueses preses als infidels". Va endur-se a València moltes creus i joies de plata, que enriquiren la seva aljama. Ibn Khaldun i Ibn Sàyyid-an-Nas, en parlar breument de l'expedició, diuen que Mazadí arribà fins on no havia arribat ningú abans d'ell. Sembla que aquests dos autors posen un any abans l'expedició al·ludida, probablement per equivocació.
En l'any 1108 (27 de desembre), Ramon Berenguer III concedí determinades franqueses i privilegis per a promoure la repoblació d'Olèrdola, que havia estat destruïda pels sarraïns. L'escriptura al·ludida diu, referint-se a la incursió en la qual el castell d'Olèrdola fou destruït, que "una immensa multitud de morabits i altres pagans enemics del nom de Crist, pels nostres pecats entrà en el Penedès, envaí moltes fortificacions, destruí esglésies, profanà també llocs sants, incendià quasi tota la terra fins al castell de Gelida". El document descriu en termes Terrorífics la invasió dels sarraïns: “despoblaren tota la província, mataren molta gent amb el ferre i feren captius molts milers d’homes”. Del castell d’Olèrdola se’n dugueren captius un gran nombre d’habitants que hi eren per defensar-lo, després d’haver-ne matat molts.
Hom refereix aquests fets al mateix any 1108 (mitjans d’agost) i es fa notar que l’al·ludit document diu que el castell d’Olèrdola fou destruït també molts anys abans (multis transactis annis idem fuerat castellum destructum per infestacionem paganorum). La quasi totalitat dels historiadors catalans, inclús els més moderns, posen en l’any 1108 la incursió dels morabits a Catalunya.
Ha contribuït a crear alguna confusió de dates el fet que pocs anys desprès hi va haver una altra invasió sarraïna. L’acte de la segona consagració de l’Església de Sant Andreu de Palomar diu que, consagrada l’església l’any 1105 pel bisbe Berenguer, poc desprès profanaren i destruïren l’altar els morabits, que amb un gran exercit tingueren assetjada Barcelona per dos dies i calgué que Sant Oleguer, arquebisbe de Tarragona, purifiqués i consagrés novament l’església en l’any 1132. L’historiador dona aquesta data del 1108 a aquesta destrucció. Però no és segur que ho encerti. Altres historiadors i erudits refereixen el fet al temps de l’expedició de Mallorca (anys 1114-1115), en què hi hagué efectivament una nova i poderosa incursió sarraïna, que arribà fins el Pla de Barcelona. L’historiador no s’adonà del detall que la irrupció que tant mal va fer al Penedès, no passà del castell de Gelida, segons es dedueix del document que en parla.
Entre les esglésies destruïdes pels morabits al Penedès hom pot citar la de Santa Maria, situada prop del castell de Santa Oliba, la de Sant Julià, situada en el mateix castell, i8 la del castell de Calders, segons declarà el bisbe de Barcelona Guillem, l’any 1158, en la donació que en feu al monestir de Sant Cugat del Vallès.
Les incursions dels morabits fins a Barcelona, o fins els llocs propers, es repetiren en aquest període. En l'any 1130, en ésser convertit en parròquia l'L’oratori de Sant Vicens de Valldoreix, en el Vallès, on fou traslladat l’altar del Sant Cebrià d’Aqualonga (Aiguallonga, lloc i terme posteriorment desapareguts), es fa constar que el lloc amb la seva església estava destruït, i que s’havia fet inhabitable a caus a de les freqüents incursions dels pagans. Fins al punt que els habitants que quedaven s’havien escampat per diverses parròquies.
En aquells anys, el poder dels morabits creixia. Sota Yússuf ibn Taixfín i el seu fill Alí ibn Yússuf, l’imperi va atènyer el punt mes alt de la puixança. Yússuf, en els últims anys de la seva vida (morí en el mes de setembre del 1106), acabà la conquista dels reialmes de Sevilla i Valencia i arribà fins el planell de Castella la Nova. Els dominis del soldà morabit s’estenien aleshores des del Niger fins al Teix i al baix Ebre. El seu nom era proclamat cada dia des de dalt dels minarets de més de 2.300 mesquites.
Encara va créixer el poder dels morabits en temps d’Alí (anys 1106-1130). Aquest concedí el virregnat de l’Espanya musulmana al seu germà Tamim home no gaire capaç personalment, però que, gràcies als seus generals, infligí als castellans una gran derrota a Uclès (30 de maig del 1108), la qual tingué per conseqüència la represa del nord de Portugal pels sarraïns en el decenni 1110-1120. Al nord-est de la Península, a Aragó i Catalunya, la pressió dels morabits també es feu sentir fortament. En 1104, els morabits ocuparen Fraga, per creure que els sarraïns peninsulars que la posseïen no eren capaços de defensar-la amb prou coratge.
El rei de Saragossa, Al-Musta'in II, desprès de trencar la seva aliança amb Alfons VI de Lleó, es feu vassall d’Alí, i va ajupir-se a la submissió que fins aleshores no havien volgut acceptar els Banu Hud. L’onada invasora arribà fins a la línia de l’Ebre. En els primers anys del regnat d’Alí, mentre que Castella i Portugal es trobaven afeblits Aragó i Catalunya eren Estats forts, governats per dos prínceps enèrgics i poderosos; Alfons el Cast el i Ramon Berenguer III; “i si a això s’afegeix que la frontera dels morabits amb Castella i Portugal era molt més extensa que amb Aragó i Catalunya, no causarà estranyesa al veure que els morabits emprenen menys incursions contra aquests Estats que contra els dos primers.
Les irrupcions dels morabits crearen un perill tant greu per a la nostra terra, que Ramon Berenguer III va demanar auxili al rei de França, Lluís VI de França dit el Gros; però trobant-se aquest en mig d’altres lluites, no va poder, a despit del seu bon desig, prestar l’ajut sol·licitat. Al davant de l’ambaixada que feu la petició hi havia el bisbe de Barcelona. Els ambaixadors ponderaren el greu perill que corria, no solament Catalunya, ans encara la Gàl·lia meridional. Els catalans pogueren rebutjar els invasors, l’amenaça dels quals persistí tanmateix durant molt de temps encara.