Josep Lleonart i Maragall, va ser un poeta, escriptor, dramaturg i traductor català que nasqué a Barcelona el 5 de maig de l'any 1880 hi morí també a la ciutat comtal el 26 de gener de 1951. 
De jove tingué oportunitat de viatjar i estudiar a Suïssa i Alemanya. Allí s'hi formà i hi conegué la literatura alemanya, per la qual cosa al llarg de la seva vida traduí diverses obres de Johann Wolfgang von Goethe: Hermann i Dorotea, Faust, Egmont, i féu esforços per tal de divulgar la cultura alemanya a Catalunya. 
Col·laborà a diverses publicacions: <Vell i Nou>, <La Revista>, <La Nova Revista> i <La Veu de Catalunya>. La seva vida fou dedicada completament a les lletres, però amb no gaire fortuna. L’any 1937 escrivia: <<L’època s’està formant, i ningú sap com ens situarà, en quina posició ens deixarà caure o ens redreçarà. Jo guardo dins l’ànima cadascuna de les coses viscudes. No m’obsessiono. Hi ha també molt d’amor i ajut, enmig de la ineducació, de la petitesa d’ànim, l’enveja que ja des de l’adolescent m’han ferit d’una manera marcada, no deixant-me trobar la meva pàtria ni dins ella. >> Aquesta mots són un bon testimoni de la incertesa que presidí la seva professionalització com a home de lletres.
Al marge de la seva dedicació a la poesia, l’esforç cabdal, escriví un Manual d’història general de la cultura, diverses obres de teatre i algunes novel·les: Vida estreta (1926), El camí errat (1927), Dues conversacions i una mort (1927), Rondant la nit (1931), El sobrevingut (1932), i Sonata domèstica (1935).
Sovint Josep Lleonart ha estat considerat com un poeta maragallià i prou. Aquest és una apreciació crítica en la qual hi ha pesat, possiblement, la seva condició de nebot de l’il·lustre poeta, Joan Margall. Però és una qualificació limitada. Perquè Lleonart, de manera ben diferent a la d’altres poetes que tant sols foren maragallians, produí una obra més complexa. Malgrat les desigualtats, la seva poesia té una riquesa de matisos, més de la marca inicial, que el distingeix de la resta de poetes estrictament maragallians.
Elegies germàniques (1910) fou el seu primer recull de poesia. És un llarg poema narratiu constituït per més de quatre mil decasíl·labs i en el  qual expressa en clau del seu procés de formació i especialment el coneixement de l’amor. Martí, el narrador, amb qui s’identifica Lleonart, manté en algunes de les sis elegies que componen el recull, apassionats diàlegs amb Elsa, <<filla d’Alsàcia, la que és forma dels seus somnis i anhels d’infant i d’adolescent, per ell l’alba del món, la seva riquesa, i desvetlladora dels cants en què es desborda en joia tota l’anterior sensibilitat.>> Els poemes així, revelen una ingenuïtat natural, un abrandament, que tot emprant formes èpiques i dramàtiques, també líriques, esdevé confessió autobiogràfica. Eugeni d'Ors i Rovira arribà a dir, sorneguerament, que el llibre li semblava traduït de l'alemany. 
L’any 1914 publicà la merla i altres cants (fou reelaborat el 1937 amb el títol El poema de la merla), per a molts el volum més maragallià de la seva producció: per l’expressió, per la contemplació del món exterior, --la natura—reduït a arbre, vinya i ocell, sense cap mena de pretensió simbòlica.
Posteriorment Lleonart publicà Tres poemes (1920), escrits en una època de crisi, i que signifiquen un retorn a la formula expressiva del primer llibre: la confessió personal. 
Fet i fet, Josep Lleonart restà al marge de les evolucions poètiques dels seus contemporanis –el postsimbolisme--, i continuà emprant uns procediments i interessant-se per uns temes que l’atansen a Maragall, però amb algunes modificacions i limitacions. Com indicà Carles Riba i Bracons a proposit d'aquest llibre, <<quant a l'aire de l'expressió tothom evocarà de seguida Joan Maragall. Un Maragall exacerbat en l'afany de puresa expressiva; Maragall era encara en això un laic: Lleonart és ja un religiòs. >>
En altres llibres efectuà noves incursions en la temàtica amorosa, a Un tragi-poema (1934), o en motius modernistes, a Odes i ciutats de visió (1930). El punt més alt de la seva evolució poètica l’aconsegueix amb Les elegies i els jardins (1938), premi Joaquim Folguera (1937), on hi retrobem unes sospitoses coincidències amb títols i temes de Maragall (Tres visions de muntanya), Nit del Pirineu, Pirinenques, Paternal, etc...) Però es tracta tan sols d’això, d’una coincidència episòdica i superficial. Perquè hi ha una diferència profunda pel que fa a la capacitat elegíaca i al rebuig de la frivolitat formal anterior. Pòstumament van ser editats els darrers llibres amb el títol de Jornades líriques (1981) i amb un valuós pròleg d’Enric Cassany. El llibre significa una reincidència en l’estil i els interessos de Les elegies i els jardins.