John Everett Millais va ser un nen prodigi. Quan tenia onze anys va ser admès a la Royal Academy: era una gran promesa de la pintura. aperò, davant del desesper de la família i de la institució, va preferir fugir de les convencions acadèmiques i, amb els amics Dante Gabriel Rossetti i William Holman Hunt, va fundar una societat secreta per a pintar amb total llibertat, la germandat Prerrafaelita. A banda que, estilísticament, es permeten tots els recursos, que feien les seves obres vibrants i plenes de color, les escenes que representava aquest col·lectiu sovint eren una provocació a la rígida moral victoriana, perquè, amb el pretext de representar temes històrics i poemes,  desfiaven les convencions socials. I aquesta ora n'és un cas.

Un drama shakesperià 

Aquest quadre tan complex extraordinàriament ric en textures Millais el va pintar quan només tenia vint-i-dos anys. Estracta d'una escena del drama de William Shakespeare Mesura per mesura.

La Marianna espera brodant, com la Penèlope d'Ulisses, l'arribada del seu promès, el faldiller, deshonest, cruel i interessat lloctinent Angelo. Però ella no té cap intenció d'aparèixer: el dot de la jove s'ha enfonsat en un naufragi i ara, sense riqueses, la noia ja no li interessa. Això pot suposar la desgràcia per a ella, perquè, tal com sembla expressar el séu malestar lumbar, així com l'escena de l'Anunciació que té al davant, als vitralls, pot ser que ja estigui embarassada del lloctinent. 

En temps de Millais, els matrimonis acordats en transaccions entre famílies, és a dir, per diners i per conveniència, eren habituals, i és per això que amb aquest quadre l'artista fa una crítica i un atac frontal al sistema.

Al fons, un altar ens fa imaginar la noia desfent-se en pregàries sota la llum tènue d'una esperança que es va esgotant. El dibuix de las eva costura, una vegetació viva i plena de color --i d'anhels--, contrasta amb les fulles seques que han entrat per la finestra --fulles tardorenques, que simbolitzen el pas del temps en va--. Tot plegat és l'expressió de la diferència entre els somnis de matrimoni de la noia i el seu destí real.

Finalment, a l'escut d'armes, totalment inventat, el lema Incoelo quies ("al cel hi ha el descans"), ens fa témer e pitjor...