La crònica abraça el període històric que va de la primera conquesta de Mallorca (1114) fins a la mort de Pere II (1285). En els cinquanta primers capítols tracta dels <<antecessors passats>> d’aquest últim rei. Els regnats que van des de Ramon Berenguer IV fins a Pere I el Catòlic són relatats fragmentàriament en base a narracions llegendàries i a la prosificació de poesia èpica popular. Per al regnat següent, el de Jaume I, té en comte també diversos textos historiogràfics. 

El gruix de la crònica (capítol 51 a 168, que és el darrer) està dedicat a historiar el breu regnat (de 1276 a 1285) de Pere II el Gran, hereu de Jaume el Conqueridor. A diferència dels primers capítols, aquí la cronologia és rigorosa i els poemes heroics populars –encara que ni ha de prosificats al llarg de tota l’obra—no són ja la base informativa. Les seves fonts són ara els documents oficials (lletres reials, ordres tractats...), l’experiència personal i testimonis directes dels fets relatats. El Llibre del rei En Pere es caracteritza en aquest capítols pel rigor, el detallisme i l’abundància d’informació, i esdevé un document de primera mà, del qual els estudiosos n’han destacat la validesa històrica. 

L’autor de la crònica és pràcticament un desconegut. L’obra mateixa no ens en diu res, tret que <<Bernat Desclot dictà e escriví>> el llibre. D’altra banda, no h aparegut cap document de l’època que parli de l’existència d’un tal Bernat Desclot. Miquel Coll i Alentorn, que és qui millor ha estudiat el tema, va elaborar una notable hipòtesi –de la qual no hi ha, però, proves decisives—segons la qual l’autor del Llibre del rei En Pere podria identificar amb Bernat Escrivà, personatge ben conegut històricament.

El cronista coneix molt bé documents que eren guardats a l’arxiu reial i, per tant, és lògic de suposar que fos funcionari de la cort. Bernat Escrivá fou oficial reial, cap a 1283 fou nomenat tresorer del rei (càrrec que ocupà fins a la mort d’aquest) i en 1287 entrà com a cambrer del nou rei, Alfons el Franc, fins a la seva mort, ocorreguda el 1289.

Escrivà reuneix també altres condicions per tal de ser identificat amb Desclot. Però sobretot, és el fet que la seva família procedia del llogaret anomenat Es Clot al Rosselló. En un determinat moment s’haurien canviat el cognom d’origen  (Desclot) pel de l’ofici familiar (Escrivà). Aquesta duplicitat no és estranya si tenim en compte que, al segle XIII, l’ús dels cognoms encara no estava ben fixat. 

Sigui qui sigui, però, el nostre enigmàtic cronista, el fet cert és que a tot el llibre va procurar quedar amagat darrera la narració i de relatar objectivament els esdeveniments. Tant sols una vegada se cita a si mateix com a testimoni presencial del que explica. Aquesta impersonalitat del narrador dona al Llibre del rei  En Pere un caràcter singular, i és potser la seva fredor davant dels fets més cruels i despietats l’aspecte que, en aquest sentit, pren més relleu. Valgui com a petita mostra d’aquesta actitud  el text següent: <<E puis Roger de Lluria pres aquells dos-cents seixanta hòmens que romanien, que no eren nafrats, féu-los tres [treure] a tots abdós los ulls e enfila’ls [els lligà en fila] en una corda; e hac [hi hagué] un hom d’aquells mateis a qui no trasc [tragué] sinó la un ull per tal que menàs [conduís] los altres, tramès-los per presentalles al rei de França.>>

Desclot no sempre es manté distant i desapassionat. Quan parla del seu rei i de les gestes catalanes sovint deixa traslluir un emocionat abrandament. La crònica se centra precisament, com ja s’ha dit en la figura de Pere el Gran i narra coma fets principals la campanya italiana i la lluita contra els invasors francesos de Catalunya. Especial menció mereix la narració del famós desafiament de Bordeus entre el monarca català i el francès Carles d’Anjou, resolt a favor del primer.

Pere II sempre és descrit amb tots els Atributs dels herois cavallerescos. Les darreres ratlles de la crònica, en comentar la mort del sobirà, són un bon exemple de l’admiració de Desclot pel seu rei: <<Entretant saberen les males novelles per la terra, que el noble rei En Pere d’Aragó era mort, e menaren gran dol  e gran plor cavallers e burguesos, e ciutadans e altres hòmens de viles, de la mort d’aquell senyor damunt dit; e plangueren-lo més que anc [cap]rei fos en Espanya. No fo tant plant que no poria ésser dit ni comptat lo dol e el desconfort que romàs en la terra.>> 

L’estil de la prosa de Bernat Desclot té qualitats molt notables. Sobresurten les seves descripcions, precises i realistes, i el domini del diàleg, que és considerat entre els millors de les lletres catalanes medievals.

La crònica de Desclot gaudí de gran predicament durant l’Edat Mitjana, de la qual cosa, en són prova els nombrosos manuscrits en què el text ens ha pervingut. Durant molts segles la seva informació fou utilitzada pels historiadors, i ha estat traduïda a l’aragonès, al castellà, a l’italià i a l’anglès. La gran figura de Pere II adquirí a través de l’obra de Desclot una popularitat extraordinària arreu d’Europa. Diversos passatges d’obres de Dant, Boccaccio, Shakespeare o Musset en donen testimoni. Cal remarcar, per últim, la influència que tingué sobre obres catalanes, com la Crònica de Muntaner i, especialment, la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa.

== Referències ==

Història de la Literatura Catalana. Colecció AVUI, Tom I. pàgs, 37/40 (ISBN 84-7530-7530-2)