Als vint anys es casà amb el seu oncle que havia arribat feia poc temps d'Amèrica i s'havia instal·lat a la torre familiar, i al cap d'un any va néixer el seu únic fill, Jordi. Atreta per la literatura començà a col·laborar als diaris i revistes més prestigiosos de l'època, generalment en forma de contes (<<Mirador>>, <<La Revista>>, <<Revista de Catalunya>>...I. Publicà, també, quatre novel·les que després rebutjà en bloc pel fet de considerar-les fruit de la seva joventut i inexperiència. D'aquesta època, únicament Aloma (1938) fou salvada, perquè en ella l'autora expressa, ja d'una manera rigorosa i ben reeixida, el que havia provat de donar sortida a les obres anteriors; el llibre obtingué el premi Crexells de 1938. Mercè Rodoreda treballà al Comissariat de Propaganda de la generalitat com a correctora de català i connectà plenament amb els grups intel·lectuals més rellevants. La seva carrera quedà, però, tallada per la guerra civil; Mercè Rodoreda emprengué com altre components de la seva generació, el camí de l'exili, un exili que seria llarg i dramàtic.
refugiada a Roissy-en-Brie, passà a París d'on hagué de fugir a peu en entrar-hi els alemanys; s'enfrontà aleshores amb uns espectacles que ha qualificat d'al·lucinants: <<incendi d'Orleans, bombardeig del pont de Beaugency, amb carros plens de morts...Dos anys a Limoges, morint al dia. com deia aquell; dos anys a Bordeus, vivint-hi...>> Visqué successivament a Llemotges, molt durament i amb una precària salut, i a Bordeus, on es guanyà la vida cosint, moltes hores al dia per tal de poder malviure; després retornà a París. Però fou a Ginebra on s'instal·là per uns mesos, amb Joan Prats (conegut com Armand Obiols),, que havia de fer de traductor d'organismes internacionals, i on va viure una pila d'anys, sentint-d'hi sempre una exiliada, que recobrà les condicions necessàries per poder retronar a la literatura, una ocupació que degut a la duresa de la seva vida li semblava espantosament frívola fins ara. Primerament pintà seguint Paul Klee, i després, lentament, tornà a escriure.  
Vint-i-dos contes  (1958), premi Víctor Català de 1957 assenyala la seva reincorporació a la literatura catalana i a una carrera que podrà desenvolupar-se, novament amb normalitat; han passat, però, vint anys des de la publicació d'Aloma. L'obra següent, La plaça del Diamant (1962) és ja una fita de la seva producció i de la novel·lística catalana. Mercè Rodoreda viu en el triangle Ginebra, Barcelona, París; a París, on conserva la cambrera de minyona dels temps difícils, va fer escapades freqüents, en sentir la nostàlgia d'aquesta ciutat; a Barcelona es comprà un pis al barri de Sant Gervasi, el barri entranyablement lligat a la seva infantesa, si bé Barcelona ja no li agrada, pel fet d'haver esdevigut una ciutat sorollosa i bilingüe. La seva vida continua, però, essent solitària i retreta, perquè segons ella mateixa: <<la gent més aviat em fa nosa. Tinc molts pocs amics i coneguts.>>