El Monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll, situat a la vila de Ripoll, a la dreta del riu Ter, poc abans de la seva confluència amb el Fresser. El fundà el comte Guifré el Pilós vers el 879, dins la seva tasca de repoblament del territori, i el dotà inicialment amb els predis de les valls de Ripoll i de sant Joan. La nova casa fou encomanada al prevere de Crèixer Daguí, que fou el primer abat en espera que més tard regís l'abadia Radulf, fill del comte Guifré, aleshores infant, el qual, però, més tard, preferí la mitra d'Urgell. El 885 el comte creà el nou monestir de sant Joan, dit originàriament Sant Joan de Ripoll, per a la seva filla Emma de Barcelona, retallant així la primitiva dotació en el Ribamala, límit de propietat i de jurisdicció entre ambdues abadies.  El monestir de Santa maria rebé tot seguit donacions a Brocá, a Lles de Cerdanya (838) i altres indrets, que li permeteren de construir una nova església, que fou consagrada pel bisbe de Vic Gotmar II  el 888. La protecció comtal i l'increment ràpid del patrimoni amb importants béns novament adquirits al Berguedà i a la Cerdanya, a Osona i al Bages (Montserrat), al Conflent, a Besalú i al Gironès i fins a Ponts i a Gualtes (Noguera) fou causa d'una ràpida creixença del monestir, que reféu i consagrà una nova església el 935 i una altra de cinc naus, obra d'Arnulf, abat de Ripoll, i bisbe de Girona, el 977. També el 890 es féu i consagrà l'església de sant Pere de Ripoll, veïna del monestir, per a parròquia dels homes i servents establerts a la vall i propietat del cenobi. El comte Guifré el Pelós s'hi féu enterrar i també l'adoptaren més tard per panteó els comtes de Besalú sobre els quals recaigué el domini o jurisdicció del Ripollès. L'augment patrimonial i la importància del monestir quedaren reflectits en els diplomes carolingis d'immunitat i confirmació de béns dels reis Luis IV de Francia (938) i Lotari I de França (982) i en la butlla papal del papa Agapit II (951). L'augment patrimonial anà acompanyat d'un fort desvetllament cultural, com ho revela el  fet que el 970 el monestir comptés amb 66 còdexs i el 1008 amb 121. El moment de més prestigi l'adquirí Ripoll amb el seu abat Oliba, el qual l'any 1008 assolí l'abadiat.

Aquest amplià l'església d'Arnulf amb un transsepte de set absis i amb una nova façana flanquejada de dos campanars.que consagrà el 1032; en l'aspecte cultural donà una gran empenta al seu escriptori, que a la seva mort el 1046 tenia 246 còdexs; en el seu temps Ripoll fundà el priorat de Montserrat i foren endegats els monestirs de la Portella, el Canigó i de Casserres, i tramesos monjos a Sant Sadurní de Tavèrnoles i a altres monestirs. Mort Oliba, hi hagué un període de torbacions a causa de les intromissions dels comtes de Besalú i del nomenament d'abats simoníacs, situació que resolgué el comte de Besalú, Bernat II, quan el 1070 uní Ripoll a l'abadia sant Victor de Marsella.

El fervor inicial de l'empenta reformadora de Marsella donà nou impuls l'abadia, que durà un parell de segles; en aquest temps foren creats els priorats o filials de Gualter, de Sant Pere Gros a Cervera, Santa Maria de Meià, del Coll de Panissars, i els petits priorats de del Penedés de Santa Maria de Benyeres i de Sant Quintí de Mediona i se li uní també el de Sant Andreu de Tresponts a l'Urgellet. L'ajut dels comtes Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV, hereus dels comtes de Besalú (1111) i de Cerdanya (1117), enterrats ambdós a Ripoll, fou també una de les causes importants d'aquest renovellament, palès en la nova activitat del seu escriptori, d'on sortien, e més de les famoses bíblies miniaturades de Ripoll (dita també de Farfa) i de Sant Pere de Rodes, els Cronicons Rivipullenses, el Carmen campidoctoris (1089-1099), la Brevis historia monasterii Rivipullenses (12147) i les diverses redacions dels Gesta comitum Barcinonensium et regum Aragonum, peces fonamentals de la historiografia catalana; també es conreà la poesia en llatí i provençal. 

A mitjan segle XII fou construïda la nova portada del monestir, un dels monuments cabdals de l'escultura romànica. El 1169, quan el monestir tenía 75 monjos, es trencà la dependència de Marsella; i el onestri tingué encara un segle d'esplendor. S'inicià la construcció del claustre, sota l'abat Ramon de Berga (1172-1205), que es continuà fins el segle XV, i persistí el treball del seu escriptori. El segle XIII començà el declivi a desgrat de l'entrada primicera a la Congregació Claustral Tarraconense. Les lluites per afermar la seva jurisdicció civil en els antics i nous territoris (Olot, Tossa de Mar, la Guàrdia d Ripoll) i les bregues contra els bisbes de Vic per la vigilància  religiosa de ls nombroses parròquies i súbdits del monestir, que l'abat li denegava emparant-se en les seves butlles i privilegis d'exempció dels anys 951, 1062, 1079, 1096, etc. foren causa de la pèrdua de moltes energies. 

Els segles següents augmentà l'estancament del monestir a causa del despoblament, de la pèrdua del monestir de Montserrat, que s'independitzà el 1402, i sobretot amb la qüestió dels abats comendataris a partir del 1460. També es fraccionà el patrimoni monàstic amb l'autonomia cada vegada major de les antigues pabordies (de Palau d'Osona, d'Age de Cerdanya, de Berga) i la repartició dels béns entre els càrrecs monàstics (cambrer, infermer, cellerer), que crearen cases independents entorn del vell edifici monàstic i visqueren més com a canonges amb patrimoni propi que com a monjos. El terratrèmol de 1428 fou també fatal per al monestir i caigueren les antigues voltes, que foren canviades per altres gòtiques, i s'enderrocà un campanar. La reforma urgida pels capítols del 156 i del 1566 de la Congregació Claustral retornà el govern de l'abadia als abats regulars, però hom no assolí de retornar a l'antiga regularitat; hi hagué en aquest temps avalots contra les idees reformistes empeses pel Concili de Trento. 

Els darrers segles de vida monàstica foren d'esllanguiment i lluites amb els habitants de la vila de Ripoll, que volien alliberar-se de la tutoria del monestir. El 1830 es consumà la darrera i més forta mutilació contra l'antiga església  monàstica; es reduïren les cinc naus a tres, i sota els imperatius dels nous gusts neocàssics hom disfressà l'interior amb revestiments i motllures de guix. El 1835, arran de l'exclaustració, foren incendiats l'església i el monestir i es dispersà la comunitat (que tenia aleshores 18 membres). En l'incendi fou destruït tot l'antic arxiu documental, ordenat i estudiat feia poc pel monjo Roc d'Olzinelles, notable arxiver, però foren salvats els manuscrits que trobaven a Barcelona per al seu estudi i que ara es conserven a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. La incúria i el saqueig del segle XIX feren caure la torre del palau abacial, enderrocar part dels claustres i la majoria de les antigues edificacions monàstiques. 

Fou el bisbe de Vic Josep Morgades el qui, després d'obtenir la cessió de les ruïnes, el 1885 inicià la campanya de restauració de l'església i el claustre, que tingué gran ressonància arreu del país, coincidint en uns moments d'exaltació nacionalista. L'obra confiada a Elies Rogent, intentà refer l'antiga basílica d'Oliba amb els mètodes, el romanticisme i les limitacions de l'época. La consagració de la basílica, amb la consigna que s'havia refet "el bressol de Catalunya", aplegà el dia de la seva consagració, el 10 de juliol de 1893, totes les personalitats de l'època. Amb l'església es restaurà el claustre i es referen les tombes comtals (hi hagué alguna profanació el 1936). L'església de Santa Maria fou destinada a parròquia de la vila en substitució de la de Sant Pere, que s'aixeca, sense culte, al seu costat. La vida monàstica no s'ha restaurat, però la dignitat abacial es dóna com a titular a membres destacats de l'orde benedictí; un dels darrers a tenir-la fou el cardenal Anselm Maria Albareda.a

REFERÈNCIES:  Gran Enciclopèdia Catalana. Volum XII. pàgs. 619/621. text de Antoni Pladevall i Font (ISBN 84-85194-07-3)