René Clair

Director de farses mudes i comèdies sonores frivoles i enginyoses, sàtira social lleugera i espurnejant, persecucions còmiques, elegants imatges de París; ciutat on va néixer l'11 de novembre de 1898; aquest va ser el gran René Clair.

En els anys trenta, René Clair era, junt Jean Renoir i Marcel Carné, un dels principals director de cinema francesos. Des de llavors, el seu prestigi va declinar. A l'obra d'aquest director, tot i ser un estilista competent, sembla que li falta una dimensió; mostra un desdenyós allunyament dels aspectes més tèrbols i complexos de la vida. Tot i això, les seves millors pel·lícules tenen l'espurna i l'alegria del cava, per la qual cosa sembla una grolleria demanar-los a més valor nutritiu.

René Clair va dirigir una de les millors farses de la història del cinema mut, Un chapeau de paille d'Italie (1928), plena de gags visuals i un desdeny burleta per les convencions burgeses. Inicialment escèptic davant l'arribada del sonor, el director no va trigar a captar les seves possibilitats creatives en quatre pel·lícules alegres que li van donar fama internacional: Sous les toits de Paris (1930), El milió (1931), Visca la llibertat! (1931) i Catorze de juliol (1933): però les acusacions de frivolitat el van impulsar a fer una obra amb més contingut, (1934), que va fracassar, cosa que va portar Clair a l'exili creatiu. Les seves sis pel·lícules en anglès, dues al Regne Unit i quatre als Estats Units, resulten insegures; la fantasia és forçada i poc convincent.

Quan René Clair va tornar a França el 1946, ell i el món havien canviat. En lloc de l'alegria despreocupada de les seves primeres pel·lícules, la seva obra de postguerra exhibeix una maduresa i una profunditat emocional noves, i és plena de malenconia tardorenca que de vegades confronta amb la tragèdia. Però les seves pel·lícules, malgrat el seu enginy i sofisticació, havien passat de moda, i va rebre els atacs dels joves rebels de la nouvelle vague francesa. Les dues darreres obres van ser menyspreades per la crítica, i el seu prestigi encara no s'ha recuperat.

Millors pel·lícules...

REFERÈNCIES: 501 Directors de cine, de Steven Jay Schneider. Editorial Grijalbo. pàgs. 105, text de Philip Kemp (ISBN 978-84-253-4264-6)