En 1906, Juan Gris (José Victoriano González Pérez, 1887-1927) es va anar de Madrid per a instal·lar-se a París. Sis anys després, quan ell i Pablo Picasso treballaven braç a braç en un edifici d'estudis mig en ruïnes, va pintar el que sens dubte és una de les grans obres mestres de la pintura espanyola, un retrat-homenatge del seu compatriota, que li avantatjava en edat i fama. L'activitat artística de Gris va de 1910 a 1927, just els anys de màxima expansió del cubisme, des d'abans del 1914 (etapa del cubisme analític i sintètic) fins al retorn de postguerra als valors pictòrics tradicionals.

Retrat de Pablo Picasso, una de les tres obres que va exposar Grisa en el seu debut en el Saló dels Independents, representa al pintor mirant a l'espectador tranquil·lament i amb aplom. La seva mà esquerra sosté una paleta amb taques dels tres colors primaris i el negre.  

El quadre es compon d'una sèrie de plans facetats les vores dels quals estan delineats amb fermesa i claredat. Aquests plans els construeix l'artista a base de pinzellades quadrades de colors càlids i freds, tècnica apresa de Picasso i Georges Braque, encara que Gris els aplica a la superfície de la tela amb una regularitat poc freqüent en ells. 

L'adopció d'una estructura geomètrica que sembla rígida va fer que Grisa fos considerat com un dels exponents més lògics del cubisme.
La bellesa refinada i cristal·lina dels seus quadres així com el seu infal·lible sentit de la composició expliquen que se li continuï tenint per un dels millors pintors de l'art contemporani.