Història

La primera referència documental que tenim  Sant Llorenç de Sous es troba en un diploma del monarca carolingi Carles el Calb (823-877) concedit al monestir de Sant Aniol d'Aguja, de l’any 872, en que surt esmentat com una de les seves possessions. Probablement es tractava d’una petita cel·la monàstica, és a dir, una esglesiola i una habitació on vivia el monjo encarregat del seu manteniment, que depenia orgànicament del monestir esmentat. Aquesta vinculació s’hauria mantingut fins l’any 922. En aquest moment el monestir fou abandonat i, segurament, la comunitat traslladada a Sous. 

Després d’un període en què estigué vinculat a la seu gironina, el monestir es constituí com a comunitat independent a partir de l’any 1003, sota la regla de Sant Benet. Durant aquesta nova etapa, primer gaudí de la protecció del comtat de Besalú, i després del Casal de Barcelona que i feren nombroses donacions. Mercès a això, la comunitat assoli una immillorable situació econòmica que li permeté endegar una primera ampliació de les seves dependències, que cal datar a la primera meitat del segle XI.

En una primera fase, es procedí a construir una gran església a l’estil romànic i planta basilical amb tres naus coronades Amb absis semicirculars i cobertes amb volta de pedra Poc temps després, també es va vestir un porxo rectangular als peus de la basílica, al qual s’accedia per una porta oberta al mur meridional. De la mateixa època es una aula rectangular situada al sud del temple, que devia funcionar com a habitació dels monjos.

Ja entrat el segle XIII, s’inicià una segona ampliació, que donà al conjunt la seva fesomia actual. L’ampliació se centrà en la construcció d’un gran claustre de planta quadrangular, damunt l’espai anteriorment ocupat per un pati que separava la residència dels monjos de l’església. Sobretot, cal destacar la construcció de la galeria nord del claustre, que deu la seva solidesa al fet que en el moment que es decidí bastir el claustre els constructors van haver de rebaixar el terreny annex al mur sud de l’església per poder salvar el nivell existent, raó per la qual calgué apuntalar-lo mitjançant la construcció d’una galeria coberta amb una volta de quart de cercle, que funcionava com un immens contrafort. La resta del claustre es bastí a base de columnes de pedra i coberta de fusta. En definitiva, entre el segle XIII i la primera meitat del XIV el monestir de Sant Llorenç assolí el seu moment de màxima expansió i prosperitat. 

El segle XIV va marcar un punt d’inflexió en la història del monestir, atès que és quan es va iniciar la seva decadència. En concret. La comunitat, que mai no havia estat excessivament nombrosa, passà de set membres l’any 1332 a tres el 1432 i a dos el l’any 1438. Les causes d’aquesta decadència són molt diverses i cal emmarcar-les dins de l’important crisi que es visqué a Catalunya en l’època baix-medieval, amb una corrua de guerres i epidèmies. 

Tanmateix, sembla que el cop de gràcia foren els estralls produïts pels terratrèmols dels anys 1427-1429. Concretament, segons les visites pastorals de l’any 1432, el conjunt estava completament destruït i l’església enderrocada en la seva totalitat, de manera que calgué traslladar l’altar major al claustre. L’escassa comunitat monàstica, mancada de recursos, es veié incapaç d’iniciar les obres de restauració del conjunt, per això l’actuació reconstructora es va limitar a rehabilitar els espais més imprescindibles per al seu funcionament. En concret, s’adequà una part de l’església, la nau sud, per fer-hi els oficis, mentre que la resta fou abandonada. 

Poc després, per intentar endegar novament la vida monàstica, l’abat Francesc Albanell creà una comunitat de quatre sacerdots seculars. Aquest intent, però fracassà, de manera que l’any 1580 només i residia un sacerdot i el culte havia desaparegut. Davant aquest fet, i dins d’un procés més general de reforma, el papa Climent VIII vinculà el monestir de Sous i el de Colera amb el de sant Pere de Besalú, que exercia de parròquia de la contrada, mentre que la resta de dependències foren abandonades. 

La darrera reforma que es dugué a terme al conjunt fou motivada per l’exclaustració de l’any 1835, tot i que sembla que les obres ja s’havien iniciat abans, quan es traslladà la parròquia a les dependències sud-orientals del monestir. Concretament, s’unificà una gran sala d’origen romànic (possiblement el dormitori dels monjos) amb un petit annex bastit al segle XIII. La resta de dependències o foren abandonades o s’adaptaren a noves funcions. Per exemple, l’ala est del monestir, ja enderrocada, fou desenrunada i utilitzada com a nou cementiri parroquial, i el claustre esdevingué un hort. Aquest situació es va mantenir fins a l’esclat de la darrera guerra civil, l’any 1936, moment en què tot el conjunt fou abandonat.