Situació històrica. A redós d'un primitiu port de pescadors i arran de la decadència de Santa Creu i del final de la pirateria apartir del segle XV es configurà l'actual nucli habitat del Port de ña Selva. El lloc era de domini del monestir de Sant Pere de Rodes. Té agregats els pobles de Vall de Santa Creu i Santa Creu de Rodes.
La primera notícia documental sobre l'església de Sant Pere apareix en un precepte del rei Lluís el Tartamut de l'any 878, on s'esmenta com una cel·la dependent de l'abadia de Sant Esteve de Banyoles. Aquesta cel·la i altres tres que tenia el monestir en el comtat de Peralada foren motiu de diversos litigis entre els monestirs de Banyoles i el de Sant Policarp de Rasès. Els conflictes van acabar la avançada la primera meitat del segle X, quan la cel·la va esdevenir abadia independent, confirmada com a tal l'any 944 en un precepte del rei Lluís IV de França. Sota la protecció d'un magnat i senyor de la contrada anomenat Tassi, el monestir aconseguia una puixança magnífica i es dotava amb nombroses donacions d'aquest i d'altres senyors de l'època, com el comte Gausbert i el seu fill Sunyer d'Empúries (?-v 978), bisbe d'Elna. Les possessions del cenobi, que constaven d'alous, esglésies, drets de pesca i altres, repartides en diversos comtats, augmentaren considerablement i eren confirmades en una butlla del papa Benet VI del 974. Aquest mateix papa, l'any 979, atorgava que els fidels que no poguessin anar a Roma els servís igualment anar a Sant Pere. Aquest privilegi consolidà el monestir com a centre de pelegrinatge i d'espiritualitat, a més de tenir un gran poder econòmic.
El fill de Tassi, Hildesind, fou el primer abat, també fou bisbe d'Elna, va morir l'any 991, el mateix any que el comte Gausfred. La mort d'aquests dos personatges va marcar el monestir, ja que tots dos van consolidar l'obra monàstica iniciada per Tassi i van aconseguir per al cenobi un gran poder temporal. D'aquesta època sembla que és gran part de l'obra arquitectònica de Sant Pere, consagrada l'any 1022. Els van succeir, respectivament, l'abat Pere i el comte Hug, el qual, malgrat dotar inicialment el monestir, començà més tard, igual que altres comtes i magnats de l'època, una sèrie de depredacions al patrimoni monàstic, que foren condemnades per Roma en un intent d'aturar-les.
Al segle XI s'iniciaren els jubileus apostòlics, que se celebraven al monestir per concessió del papa Urbà II. Si es visitava el monestir per Sant Pere o Sant Feliu, s'obtenien indulgències. Quan la festa de la Santa Creu s'esqueia en divendres, es concedia jubileu pleníssim, i la visita al monestir equivalia a la de les tombes dels apòstols Pere i Pau a Roma. El jubileu se celebrà fins al final del segle XVIII.
Al segle XII, amb l'abat Deodat el cenobi encara es va expandir més gràcies a diverses donacions, entre les quals la del comte Ramón Berenguer IV de Barcelona en testament de l'any 1131. Aquesta puixança es va reflectir en obres de millora i de reforma de l'edifici, com la decoració en marbre de la façana.
La importància del monestir es va mantenir durant el segle XIII, quan en foren confirmades les possessions per diverses butlles papals. També en aquest segle el monestir va rebre, del comte Ponç IV d'Empúries, el dret de fundar una població a Sant Julià de Fortià.
Al segle XIV arribà un període de decadència i relaxació de costums, en part a causa de la gran riquesa i el poder del cenobi, però també per la davallada del nombre de donacions deguda a l'extició de la primera dinastia comtal d'Empúries. A tots aquests fets, s'hi afegia la pesta negra del 1345, que minvà considerablement el nombre de monjos. A partir del segle XV, l'abadia passava llargues èpoques sense abat o amb abats comendataris, cosa que afavoria encara més el relaxament de la comunitat. També des de mitjan d'aquest segle i fins al segle XVIII, els atacs reiterats dels pirates en els dominis del monestir provocaren l'abandonament de diversos nuclis de població. El cenobi va sofrir les conseqüències de les guerres entre Castella i França, amb successives espoliacions. Fou llavors quan els monjos es desplaçaren a Vila-sacra, al cap de poc, l'any 1809, es van establir a Figueres. La comunitat quedà definitivament dissolta amb la desamortització de Mendizabal del 1835. Esdevenia propietat dels ducs de Medinaceli, successors dels comtes d'Empúries, i cap al 1970 passà definitivament a titularitat pública.
El 1989 s'iniciaren unes obres d'excavació que han permès conèixer més bé la seva estructura i evolució arquitectònica. Des del 1994 s'han dut a terme un seguit d'intervencions per restaurar i netejar diverses parts del conjunt, amb els corresponents gràfics i notícies, ajuden molt a poder gaudir de l'excel·lència d'aquest monestir, un dels edificis romànics més valuosos i singulars del país.
El conjunt d'edificacions que formen el monestir constitueix una de les obres més impressionants del romànic català
Els edificis es van construir en terrasses explanades a la muntanya i, per tant, se situen en diferents nivells. Té els elements característics d'un monestir medieval: l'eglésia, al nord del conjunt i al replà més baix, amb claustre adossat a la banda sud, envoltat de les principals dependències; la sala capitular, la biblioteca, el rfetor, la cuina i el dormitori. A l'est de l'església i del claustre podem veure els vestigis de les cases que habitaven els monjos de nissaga noble, dispensats de moltes obligacions comunitàries. Al nord-est de l'església s'alcen els vestigis del palau de l'abat, força restaurat. La façana exterior de les dependències de l'ala sud del segon claustre o claustre superior bastit al segle XII queda flanquejada per dues torres: la del campanar, adossada a l'església, i una altra de defensa. Davant d'aquesta façana s'estén una plaça rectangular espaiosa, i a un nivell inferior, davant el pòrtic i la galilea que precedeixen la porta principal del temple, hi ha un pati mé petit. Tots dos patis queden envoltats al sud i a l'oest per murs i edificacions. A l'oest, al centre d'una d'aquestes construccions, hi ha l'entrada exterior principal al recinte. En aquesta zona podem veure les restes d'un edifici que segurament servía per allotjar els servents i vestigis de diferents estances que s'utilitzaven com a magatzem, cavallerisses, estables, etc. Fora del recinte, entre l'església i el palau abacial, hi havia el cementiri. L'única construcció aïllada fora del clos monacal és un edifici de planta rectangular d'època preromànica, ara amb la coberta ensorrada, que devia servir d'hospital de pelegrins.
L'església
L'edifici actual es va construir al segle X a l'emplaçament de l'esglesiola primitiva i de part d'una necròpoli.
Aquesta basílica monàstica consta de tres naus, transsepte i capçalera triabsidal. Al gran absis central hi ha una girola doble, de dos pisos: sota l'espai absidal s'allotja una cripta. Les absidioles, de planta semicircular molt aprofundida, s'obren als braços del transsepte.
Una volta de canó una mica ultrapassada cobreix la nau central, mentre que les naus laterals tenen volta de quart de cercle. La disposició de les voltes de les naus es força singular dins el conjunt de l'arquitectura catalana, perquè travessen el creuer. Així, comptant les tramades situades dins el creuer, quatre arcs torals de perfil una mica ultrapassat divideix cadascuna de les naus en cinc trams. Columnes cilíndriques sostenen els arcs torals de la nau central, els formers i el triomfal. En els arcs formers i en dos dels quatre arcs torals, les columnes recolzen sobre unes socolades altes que pertanyen als basaments de les pilastres de separació entre les naus, cal remarcar aquesta disposició de les columnes, d'arrel clàssica, com un dels trets més originals del monument. Les columnes, amb bases de tipus califal, són cilíndriques i llises, capçades per capitells de grans proporcions, amb un collarí molt pronunciat i un gran àbac decorat amb una ampla faixa de relleus. Als dos arcs torals de llevant ha un doble ordre de columnes superposades verticalment, En canvi, els dos arcs torals del sector oest no tenen les columnes inferiors; les superiors descansen damunt unes mènsules grosses decorades, encastades prop de la línia d'arrencada dels arcs formers. Aquestes columnes s'adossen als murs, mentre que les altres són exemptes.
Els capitells presenten dos estils ben diferenciats. Uns són corintis, de tradició clàssica, amb fulles d'acant i volutes, aquestes substituïdes en algun cas per petits caps zoomòrfics. Els del segon tipus són poligonals, amb ornamentació geomètrica a base d'enreixats, d'influència nòrdica o carolíngia. La disposició és simètrica i regular, coincidint els d'un mateix tipus.
Les naus laterals es contraposen a la nau central per la seva simplicitat i la manca de detalls ornamentals. Els arcs d'entrada desemboquen a la girola, a banda i banda de l'absis major, i no a les absidioles.
El transsepte sobresurt de manera molt marcada. Una volta de canó, una mica més baixa que la de les naus, en cobreix els extrems. Arcades de mig punt, una mica passades de radi, uneixen els dos braços del creuer amb les crugies orientals de les naus; els arcs arrenquen d'impostes molt senzilles, aixamfranades, on encara podem veure vestigis de decoració floral geomètrica.
A l'extrem sud del transsepte s'obre una porta de tradició preromànica; és d'un sol arc de mig punt amb muntants avançats, i permetia l'accés des de l'interior de l'església al primitiu clos monacal. Al mur oest d'aquesta ala del transsepte hi ha la sortida a l'escala d'accés al claustre, la qual devia ser l'entrada més notable a la basílica després de la porta principal de la façana oest, perquè comunicava amb dependències monàstiques importants, disposades a l'entorn del claustre.
El braç nord del transsepte es va sobrealçar, i la part superior en una torre defensiva de planta rectangular amb merlets. A l'interior hi ha una capella, anomenada de Sant Miquel, capçada a l'est per un absis que es va enlairar sobre l'absidiola nord de la basílica. A la façana oest de la capella s'obren una finestra d'una sola esqueixada i una petita porta que, segurament, comunicava amb dependències situades sobre el cos de la sagristia. La caixa de l'escala de cargol que uneix la capella amb l'església va adossada al mur nord del transsepte.
El gran absis central és de planta semicircular, i conté una girola de dos pisos i una cripta al nivell inferior. Té un arc triomfal en forma de ferradura força marcada i d'una alçaria impressionant. L'arc tenia columnes exemptes, cilíndriques i llises, coronades per capitells. La columna i el capitell del costat sud han desaparegut; es conserven, en canvi, la columna del costat nord, que descansa sobre un plint de poc més de mig metre, i el seu capitell, de forma cúbica i decoració geomètrica. A banda i banda de l'arc triomfal, se n'obren dos de més baixos, també amb forma de ferradura, per on s'accedeix a la cripta i al deambulatori inferior. A sobre de cadascun d'aquests dos arcs hi ha una finestra, i damunt l'arc triomfal, un gran finestral.
Tres grups de tres arcades de mig punt, que són producte de la restauració, comuniquen el deambulatori inferior amb el presbiteri. Damunt de cada grup d'arcades es disposen tres grans grups finestrals, que corresponen al deambulatori superior i que conserven l'estructura original; aquest pis es va afegir poc després d'acabar l'església.
Aparell en opus spicatum, perfectament marcat, ocupa tot el mur que limita el presbiteri major. El traçat del mur del deambulatori que encercla el presbiteri és semicircular, allargat als extrems.
A l'extrem est del deambulatori, a l'interior i al fons, una mena de capelleta d'època tardana s'encasta a la paret mestra de l'absis; es tracta d'un rebaix limitat per cantonades de carreus escairats.
Per arribar a la cripta que hi ha sota l'absis major, es baixa per les dues escales que s'inicien en els arcs de ferradura que s'obren a banda i banda de l'arc triomfal. Aquestes escales acaben en uns passadissos coberts amb volta de canó, que segueixen el traçat semicircular de l'absis i convergeixen en l'espai central de la cripta. El sector oest, de forma semicircular, té una volta de canó que neix d'una robusta pilastra, de granit, ben polida i semicilíndrica. Cap a l'est, la cripta és capçada per un petit absis semicircular, cobert per una volta de quart d'esfera. La cripta es relaciona amb una cova on s'havien amagat les primitives relíquies que van motivar la construcció del monestir; s'hi veneren sant Pau Sergi, primer bisbe de Narbona, i la Mare de Déu de la Cova, de la qual encara es tenen noticies al final del segle XVIII.
Les absidioles són de planta semicircular una mica allargada i s'obren a l'extrem est dels dos braços del creuer. L'absidiola sud que a l'exterior queda amagada en gran part per edificacions adossades, és coberta amb volta de quart d'esfera i té un arc triomfal de mig punt; al fons i a la banda sud del mur, hi ha sengles finestres d'arc de mig punt. L'absidiola nord és una mica més ampla i aprofundida, i presenta les mateixes característiques bàsiques que la sud. En època molt tardana es van obrir, en ambdues absidioles, uns grans esvorancs que les comunicaven amb el deambulatori inferior de l'absis central.
A la façana oest, on hi havia la portada monumental, ara destruïda, només resten l'argamassa i el pedruscall de l'estructura interna i alguns fragments decoratius, com ara dos carreus del basament dels muntants decorats amb relleus, i també un fragment d'arquivolta amb un escacat. Aquesta porta, del segle XII, en substituí una o dues d'anteriors de les quals resten alguns elements esculpits. La decoració escultòrica en marbre de la porta del segle XII era obra de l'anomenat mestre de Cabestany; els marbres, però, van ser arrabassats i dispersats quan es va abandonar el monestir. Els elements dispersos de la porta del Mestre de Cabestany ara es poden veure reproduïts en còpies s l'atri.
Una galilea i una avantgalilea precedeixen la porta principal de l'església. L'avantgalilea, amb una gran arcada de mig punt, és una obra molt tardana, no anterior al segle XVI. La galilea, anterior segurament a la segona meitat del segle XII, té tres naus separades per arcs formers; una volta de canó cobreix la nau central, mentre que les laterals tenen una volta de quart de cercle. És, per tant, com una continuació de la planta de la basílica, però molt més baixa, adossada a la meitat inferior del frontis del temple. Els dos arcs formers que comuniquen les naus arrenquen de quatre pilastres rectangulars, , adossades als murs; són de mig punt i tenen impostes bisellades. Al frontis hi ha la porta santa del monestir, que només s'obria els anys sants, consta d'una arc de mig punt adovellat. Damunt la porta s'obre una gran finestra i a la banda sud de la façana n'hi ha una altra de molt més petita. A dos metres del nivell del paviment, a la paret sud, s'obre una porta que comunicava amb el pati occidental, però desconeixem com se salvava el desnivell.
Per sobre de la coberta de la galilea, s'obren tres finestres que il·luminen les naus. La finestra central, de grans dimensions, té un arc extern de mig punt, i la decora un fris de palmetes en relleu inclòs en una arquivolta que arrenca de dues figures de lleons. Les altres dues finestres són més petites, d'una sola esqueixada i arcs monolítics de mig punt. Una cornisa de secció de quart de cercle ressegueix l'extrem superior del frontis. Aquest façana, com la resta de l'edifici, es va fortificar alçant-ne els murs i afegint-hi merlets.
Adossat a l'extrem oest del mur sud de l'església s'alça el campanar, una torre de planta quadrada de tres pisos amb coronament superior. A cada cara de cada pis s'obren dues finestres. Les dels dos pisos inferiors tenen un sol arc de mig punt, fet amb dovelles petites i carreus ben tallats als muntants. Les vuit finestres del pis superior són geminades, amb arcs de mig punt extradossats per unes arquivoltes poc pronunciades que arrenquen d'unes mènsules petites; els mainells són columnes cilíndriques amb capitells trapezials, tres dels quals s'han decorat amb una grossa fulla d'acant, el cap d'un home barbut i una sirena amb la mà mig partida, respectivament. Aquests finestrals geminats, que queden separats per una lesena, tenen a sobre un fris d'arcuacions i una filada de dents de serra, i encara més amunt una cornisa incurvada assenyala el nivell de la coberta. A cada cara del coronament s'obren tres ulls de bou hi ha l'extrem superior es repeteix el fris d'arcuacions cegues, les dents de serra i la cornisa. per sota d'aquest campanar hi havia la porta primitiva d'accés al monestir.
A continuació del campanar, cap al sud, podem veure la façana principal del monestir, flanquejada a l'altre extrem per una torre de defensa, anomenada torre de l'homenatge. Aquesta façana té dos pisos amb obertures , però només s'ha conservat integra la porta, amb un arc de mig punt fet amb dovelles mitjanes. Uns merlets esglaonats no gaire ben conservats en coronen la part superior.
La torre de l'homenatge és de la mateixa alçaria que el campanar. De planta quadrada, es una torre típicament defensiva, sense grans obertures; una finestra petita d'arc de mig punt monolític al mur oest, una altra d'una sola esqueixada als murs est i nord, i una espitllera a la part inferior del mur sud. Un petit campanar de cadireta corona el mur nord de la torre.
Les pintures murals
A la conca absidal de la capella de la girola hi ha restes d'un important i magnífica pintura mural, d'una gran qualitat, encara que tant sols es conserva en mitja cúpula. Al centre apareix un personatge nimbat en posició frontal; és molt probable que aquesta figura representi Crist. A banda i banda hi ha dues figures simètriques que es dirigeixen a dos grups de personatges, també nimbats, que ocupen els extrems de la volta; la figura de la dreta té la mà en actitud de beneir, i un dels tres personatges del grup al qual s'adreça té un bossa que diners. Els trets facials dels rostres de les figures centrals es perfilen amb línies precises d'una gran elegància. El fons de la composició és blau, amb una sanefa ornamental a la part superior de color vermell. També es conserven la figura d'un lleó a la galeria sud i una crucifixió a la galeria est del claustre inferior del monestir.
Les campanyes arqueològiques han posat al descobert les restes d'un claustre primitiu, més petit i situat a un nivell més baix que el claustre eomànic.
Aquest primer claustre, datat del final del segle X o principis del segle XI, era format per un pati envoltat de quatre galeries --de les quals se'n conserven dues-- amb grans arcades sostingudes per dobles columnes i pilars intercalats. Ben entrat el segle XII, sobre les restes d'aquest claustre primitiu, que fou en part colgat i en part enderrocat, se'n bastí un altre en un nivell més elevat i més enretirat cap a l'oest. El claustre romànic és d'una planta una mica trapezial, i les galeries eren cobertes amb voltes de quart de cercle; per sostenir els arcs s'alternaven dobles parelles de columnes amb pilastres quadrangulars i massisses. Avui només en resta l'ambít i elements diversos. Recentment s'ha reconstruït amb les proporcions primitives i només tres capitells.
Al voltant del clustre hi havia les dependències monàstiques, que formaven el primitiu recinte murat del cenobi. Al costat nord hi ha la gran escala de pedra que comunicava el claustre amb l'església; en aquesta zona, soREFERÈNCIES: 501 Directors de cine, de Steven Jay Schneider. Editorial Grijalbo. pàgs. 274/75, text d’Edward Buscombe (ISBN 978-84-253-4264-6) la galeria, s'alçaven dos pisos d'estances ja tardanes, de les quals només resten uns murs amb merlets.
Del edifici del costat oest, situat entre les dues torres, només es conserven les parets mestres, també emmerletades, força malmeses; el primer pis devia ser destinat a sales d'estudi i el segon allotjava les cel·les dels monjos. A l'ala sud del claustre es conserven estructures interessants, com ara una porta amb llinda i arc de mig punt adovellat que s'obre a la façana que dóna al claustre; en aquest sector hi havia la cuina i el refetor. La sala capitular, l'arxiu, la biblioteca i potser també l'scriptorium es disposaven a l'ala est; sols es conserven restes dels murs periREFERÈNCIES: 501 Directors de cine, de Steven Jay Schneider. Editorial Grijalbo. pàgs. 274/75, text d’Edward Buscombe (ISBN 978-84-253-4264-6)trals, amb aparell en opus spicatum.
A l'extrem nord-est del conjunnt s'aizequen la sagristia i l'edifici gòtic del palau abacial, ambdós restaurats en els darrers anys.
Diversos capitells del claustre es troben repartits per diferent museus. També es conserven en museus molts altres elements escultòrics i peces procdents del monestir; destaquen una arqueta hispano-àrab dels segles IX-X i una ara d'altar portàtil bellament ornamentada guardades al Museu d'Art de Girona.
