El seu pare es deia Guillem Ferrer. No està aclarida del tot la genealogia d'aquest família Ferrer, però la tesi més versemblant és que Guillem era un català procedent de Palamós, establert com a notari a Dènia. En una estada que féu a la ciutat de València, s'enamorà de Constança Miquel, amb la qual es casà més endavant, i aleshores traslladà el seu domicili a la ciutat del Túria, on exercí funcions importants, com les d'escrivà de la cort del Regent.
Del matrimoni nasqueren vuit fills; un fou Vicenç, un altre fou Bonifaci. Vicenç sentí, de jovenet, decidida vocació per la vida conventual. El 2 de febre de de 1367, diada de la Candelera, es presentà al monestir de predicadors dominicans de València com a postulant, i tres dies més tard vestia l'hàbit blanc d'aquesta orde. El 6 de febrer de 1368 professà en el mateix convent. 
En el claustre seguí Vicenç Ferrer els estudis superiors. <<A la província dominicana d'Aragó --diu un dels seus biògrafs-- els individus més remarcables eren sotmesos a un cicle d'estudis desenrotllat en uns quinze anys, que comprenia les matèries de gramàtica, lògica, física, santa escriptura i teologia, i que era donat en diversos convents, ja que el de Girona era especialitzat en gramàtica, el de Lleida i el de Mallorca en lògica, el de València en ciències físico-naturals, i aixì successivament fins arribar a Barcelona, que era el gran centre d'estudis>>. El novell frare va seguir aquest cicle, per bé que gràcies als seus estudis anteriors pogué estalviar-se alguns cursos. 
Vicenç Ferrer passà dos anys al convent de Barcelona com alumne de lògica, i l'onze de juny de 1370 fou tramès al convent de Lleida com a professor de la dita ciència. Adquirí ja aleshores molta fama; a la seva càtedra acudien, a més dels deixebles de l'orde dominicana, un gran nombre d'oients laics.
L'any 1372 tornà a Barcelona, on esdevingué novament deixeble, aquesta vegada de la ciència de la Bíblia, i ací la llengua hebrea. Al cap de tres anys, fou professor de ciències fisíco-naturals al convent de Barcelona. Pel setembre de 1377 anà a Tolosa, on seguí un curs de teologia. L'any 1378, finits els seus estudis acadèmics, rebé l'autorització per a predicar. Tornà a València, on ocupà la càtedra de teologia de la catedral, i en acabar el seu magisteri obtingué el títol de mestre en teologia.
La polèmica sobre el cisma d'Occident féu que fra Vicenç Ferrer escrivís, l'any 1380, el seu <<Tractat del Cisma>>, obra en la qual defensava la legitimitat del papa d'Avinyó, que aleshores era Climent VII. Dedicà el llibre a Pere el Cerimoniós, probablement amb l'esperança de convèncer-lo. Més tard fou introduït a la cort reial, on ocupà el lloc d'almoiner major del comte-rei Joan I i de confessor i conseller de la reina Violant. L'anomenada de fra Vicenç augmentava. Aviat es manifestà contra ell l'hostilitat de Nicolau Eimeric gran inquisidor de Catalunya-Aragó, pertanyent també a l'orde dominicana. En el procés que fou començat, Eimeric qualifica de <<perdulari i vagabund>> fra Vicenç. Però aquest tenia l'amistat de Benet XIII, i el papa llançà el procés al foc.
L'any 1395, Benet XIII cridà fra Vicenç a la cort papal d'Avinyó, i el nomenà confessor seu. Després de passar una malaltia i una crisi espiritual, Vicenç Ferrer sortí d'Avinyó el 22 de novembre de 1399, per a realitzar una obra d'apostolat. Predicà entre els anys 1400 i 1403 a Provença, al Delfinat, al Piemont, a Savoia i a Ginebra; del 1405 al 1408, a Gènova, ala Itàlia septentrional, a Pàdua, a Bolònya i potser a Roma. Posteriorment aparegué a Aix, a Montpeller i a Perpinyà. En el mes de juny del 1409 era a Barcelona. Ell digué la missa del casament de Martí l'Humà amb Margarida de Prades.