Sibil·la de Fortià
(?, vers 1350 - Barcelona, 24 de novembre de 1406), fou reina consort d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya i de Còrsega (nominal), duquessa consort d'Atenes i de Neopàtria i comtessa consort de Barcelona, de Rosselló, de Cerdanya i d'Empúries (1377 - 1387)
Als 21 d'abril de l'any 1375 morí a Lleida la reina Elionor de Sicília, tercera esposa de Pere el Cerimoniós . (1) Aquell mateix any, una filla de Pere III, Elionor, es casà amb l'infant de Castella, Joan, primogènit del rei Enric de Trastamara, i després rei de Castella. El matrimoni, celebrat a Sòria el 18 de juny,(2) el concertà el Cerimoniós amb recança, per haver-li imposat Enric la renúncia a Sòria, Conca i altres ciutats castellanes que li havien estat promeses en pactes anteriors. Abans de pactar-se aquest casament es va estar a punt d'una nova guerra contra Castella. Aquesta i França ajudaren Jaume IV de Mallorca en el seus intents d'invasió; per la intervenció del papa Gregori XI foren convingudes treves per alguns mesos (any 1373). Després, en la primavera del 1375, fou signada la pau, en la qual es convingué el matrimoni, Pere el Cerimoniós, en donar instruccions a Bernat Desclot per a la redacció d'aquest passatge de la Crònica reial, li diu: <<E fets-hi menció dels deseximents que aprés nos ha donats lo Rey Enrich, e com havem fet lo matrimoni per les grans fams e mortaldats e opressions de grans companyes que entraren de part de França en nostres terres.>> La crònica relata tot això de conformitat amb les instruccions reials.(3)
Vidu el comte-rei de la seva tercera muller, i com que tenia ja una edat avançada, hom esperà que no tornaria a casar-se. Però no succeí així; als 58 anys, amb sorpresa i disgust de la reial família, es casà amb una jove dama, Sibil·la de Fortià, filla d'un cavaller empordanès de poc llustre i escassa hisenda, i vídua d'Artal de Foces, qui fou camarlenc de la reina Elionor des de l'any 1365 al 1370. La família Foces va estar molt lligada a la casa reial.(4) El pare de Sibil·la es deia Berenguer; no pas Bernat, com escriu erradament Boades.(5)
Sibil·la de Fortià acceptà de primer el paper de concubina del comte-rei, <<amb totes les prerrogatives inherents al concubinatge oficial>>,(6) Pel gener de l'any 1376, Sibil·la ja havia ocupat aquest lloc. El primogènit l'empenyia a tenir content al monarca, ja que preferia la vida irregular d'aquest al seu nou mullerament lícit.(7) Escriu el primogènit a Joan Janer, famíliar seu en la cort del comte-rei, que digui a <<Madona Sibíl·la que nos és e serà fort greu, si alcú tracta matrimoni al senyor Rey, que prena muller>> i que a ell i a la seva muller Mata d'Armanyac plau que Sibíl·la <<acur e servesca lo senyor Rey més que neguna altra e que 'l servesque bé>>. Dies després el primogènit encara parla més clar: <<...De la partença del senyor Rey --diu-- havem haut gran plaer e sabem que la dita Na Sibíl·la és aturada, perquè volem que parlets ab ella de nostra part que tinga aprop lo senyor Rey e que 'l servesca bé e contínuament e que no do loch a latra dona per res, car d'açò 'ns farà pler e servey>>.(7)
Sibil·la, essent encara concubina, s'instal·là al palau reial, en companyia de la filla que havia tingut amb el comte-rei (any 1376). Però ella aspirava a molt més que al concubinatge oficial: aspirava a ésser muller del c0mte-rei, a cenyir al front la corona de reina. Era <<molt bella e agraciada fembra>>,(8) i la seva atracció carnal davant el vell monarca s'havia fet molt forta. Sibil·la no sabia de lletra, però tenia talent natural,(9) En certa ocasió deia <<En negocis no s'ha de procedir escaldadament, sinó madurament>>(10)
I Sibil·la aconseguí al capdevall el seu proposit: es casà amb Pere III el dia 11 d'octubre de l'any 1377.(11) Efectuat el matrimoni, nasqué un infant, anomenta Pere, a últims de juny o primers de juliol del 1378; aquest infant morí als 17 d'abril del 1379.(12)
Desavinences en la família reial
L'nfant Joan, que havia empès Sibil·la al concubinatge amb el comte-rei, a fi que aquest, amorós de l'empordanesa, no pensésen un nou casament, es trobà que Sibil·la, astuta i porfidiosa, li guanyà la partida casant-se ella amb el vell monarca. Aquest casament desplagué profundament el primogènit i els altres membres de la família reial. Però durant els primers anys del matrimoni, les relacions entre els infants i la madrastra es mantingueren correctes, externament afectuoses i tot. Sibil·la fou la mitjançera diligent entre Pere III i Joan; quan aquest o la seva muller desitjaven alguna cosa del comte-rei, ho recomanaven a la reina.(13)
Sibil·la, aprofitant el seu ascendent sobre el monarca, recomanava i protegia els seus parents. sobretot els eclesiàstics.(14) El seu germà Bernat, pel qual sentia un gran afecte, fou un dels més protegits per ella. Bernat ocupà alts càrrecs de confiança, i estigué a punt de casar-se amb donzelles de sang reial: Timbors, filla del comte de Prades, i una filla del rei de Castella; però aquests projectes de matrimoni no arribaren a realitzar-se.
En l'any 1380, l'infant Joan nomenà Bernat de Fortià procurador general en el ducat de Girona i comtat, amb totes les facultats inherents al dit càrrec, sense limitació de cap mena. I l'any 1382, ell i Violant confirmaren des de València les donacions fetes a Sibil·la i el seu germà Bernat.(14) Bernat tenia un caràcter molt impetuós, i en algunes ocasions, Sibil·la mateixa adreçà severes reconvencions al seu germà, el qual com s'ha dit graficament era una mena d'<<hereu Escampa>>(15)
Davant el casament no desitjat de l'infant Joan i l'actitud del primogènit, Pere III, que es titulava rei de Sicília, el féu renuncià dels seus drets sobre aquell reialme, per a després de la seva mort, a favor del seu fill segon, Martí. <<El rei Pere III --diu Girona i Llagostera--. ja vell, dominat per sa jove darrera muller, Na Sibil·la de Fortià, s'era distanciat de son primogènit; les ambicios i enveges de la madrastra i de sos seguidors, havien emmetzinada la pau de la llar reial. Però la veritat és que l'infant Joan no tingué cap inconvenient a conviure durant un cert temps amb la concubina i després esposa del seu pare, i que eren uns altres motius els que ocasionaren la discordia.
Les males relacions entre Pere II i el seu fill primogènit es palesaren amb motiu de les festes de la coronació de la reian Sibil·la a Saragossa, l'any 1881. Ni Joan ni Martí hi assistiren, i en aquesta ocasió el seu pare els escriví carftes enèrgiques i violentes, que pinten bé la força de les seves passions. Sembla dubtós que la principal causa de les desavinences entre Pere II i Joan fos Sibil·la de Fortià, encara que el casament del comte-rei amb l'empordanesa influí en la tibantor de les relacions entre aquells. Sibil·la seguí esforçant-se a ésser agradable al primogènit i a la seva muller Violant de Bar i en alguna ocasió serví de mitjancera per a reconciliar pare i fill. Sibil·la manifestava, tanmateix, una certa rivalitat femenina respecte a la muller de Joan. No és impossible que, segons la versió tradicional, Sibil·la atiés en la intimitat el ressentiment del comte-rei contra els fills d'aquest; però no hi ha d'això cap prova documenta. Si la reina prengué una actitud hostil als seus fillastres, això fou ja en els darrers anys de la vida de Pere III, quan aquells s'havien declarat contra ella.
L'any 1386, la situació personal de Pere III era dramàtica. Vell, greument malalt, veia com dins el palau i fora del palau, a Barcelona i a les comarques, les passions esclataven amb violència. El monarca, que sentia acostar-se l'hora de la mort, no trobava al seu costat un amic completament fidel, ni un afecte familiar verament sincer.
La reina mateixa, Sibil·la de Fortià, en veure'l pròxim a morir, decidí abandonar-lo també, amb els seu parents i partidaris, per por a la venjança del primogènit que ben aviat esdevindria comte-rei.
Fugida a Sant Martí Sarroca
El diumenge dia 30 de desembre de l'any 1386, a la nit, Sibil·la, son germà Bernat i alguns fidels i servidors fugiren del palau reial i es traslladaren a Sitges, tot emportant-se robes i diners. A punt d'alba, forces manades per Jaume Pallarès sortiren en persecució dels fugitius, els quals van estar a Sitges tres dies i dues nits, i des d'allí se n'anaren al castell de Sant Martí Sarroca, al Penedès,(16) Aquest castell l'heretà l'infant Martí de la seva mare, i el va vendre a Bernat de Fortià, qui en prengué possessió a les darreries de l'any 1381.(17) Allí foren assetjats per les forces trameses contra ells.
Mort de Pere III i declivi de Sibil·la de Fortià
El dia 5 de gener del 1387, en clarejar el dia, Pere III moria al seu palau de Barcelona en la més terrible soledat moral, sense que ningú de la família fos prop del monarca que agonitzava. L'infant Martí se n'havia anat el dia 3, en saber que els perseguidors de Sibil·la l'havien trobada.(18) Homes de passions però no pas d'afectes, el Cerimoniós potser sentí en els seus últims instants, mentre la vida li fugia, el buit glaçat del seu cor. Pere III havia nascut --setmesí-- a Balaguer, el dia 5 de setembre del 1319. En morir comptava, doncs, 67 anys.
Pere II es casà quatre vegades. Del quart matrimoni de Pere III, o sigui amb Sibil·la de Fortià, nasqueren dos fills i una filla. Els primers moriren molt petits; la filla fou Isabel, que l'any 1407 es casà amb el comte Jaume II d'Urgell el Dissortat.(19)
Persecució contra Sibil·la de Fortià (20)i els seus partidaris
Hom ha vist com es produí dins la família de Pere el Cerimoniós, després de casat amb Sibil·la de Fortià, una situació anàloga a la que es produí pel matrimoni d'Alfons el Benigne amb la seva segona muller Elionor de Castella. En aquest cas els motius de la discòrdia familiar eren més greus i tenien un considerable abast polític. Però la violència de les passions i el dramatisme de l'episodi encara fou més fort en el cas de Sibil·la de Fortià.
Hem vist que en acostar-se la mort de Pere III, Sibil·la i els seus partidaris se n'anaren del palau reial per por a la venjança dels infants Joan i Martí, bon punt el seu pare hagués traspassat; però Sibil·la no pogué fugir del reialme, com féu Elionor. Ella i la major part dels seus valedors, refugiats al castell de Sant Martí Sarroca, al Penedès, foren presos. Després hom dugué la reina vídua a Barcelona, on li fou obert, com als seus companys de fugida, un procés d'abandonament i roberia del palau reial. Joan I encomanà des de Granollers, que es fes <<bon procés e legítim e per justícia>>, i que mentrestant no es fes cap execució.
Mentrestant el comte-rei Joan es planyia de la seva malaltia, que tenia un caràcter estrany, i començà a córer la versió que l'havien embruixat. Foren acusats del malefici Saragoci de Mallorca i un cavallerís de la reina Sibil·la anomenat Pontons. Aquesta versió féu que la situació de Sibil·la s'agreugés. Alguns cronistes i historiadors diuen que hagué de veure's sotmesa a la prova del turment, per tal que declarés el que suposaven que havia fet o fet fer en aquest cas. Així, en remarca Aulèstia, la pobra Sibil·la havia passat dels amants braços del comte-rei Pere als freds i esgarrifosos instruments de tortura.(22) D'altres autors, però, posen en dubte que el turment fos aplicat a Sibil·la; no n'hi ha, en efecte, cap prova documental, i examinats els documents d'aleshores i de més endavant, hom treu la impressió que no arribà a ésser torturada.(23)
Sibil·la tenia un fort partit, i per això Violant manà que cessessin les visites a la reina vídua,<<que par sia processó>>, ja que alguns anaven per visitar-la simplement, <<altres no solament per visitació, mas encara per fer-li e de fet li fan grans profertes>>.(24) Alguns personatges influents intercedien per la dissortada dama, i al capdavall,, el cardenal d'Aragó, Pere de Luna, aconseguí el perdó de Sibil·la, a canvi de la renúncia d'aquesta a tots els béns que el seu reial espòs li havia donat. Sibil·la quedà en llibertat, i li fou assignada una pensió anual de 20.000 sous.
El perdó no es va estendre a tots els partidaris de la reina vídua, vint-i-cinc dels quals foren condemnats a mort. Enlairats pel favor de la reina, pagaren amb la vida el ràpid ascens de la seva fortuna. fou cruelíssima la venjança de Joan I contra els partidaris de la seva madrastra.
Sibil·la i el seu germà Bernat foren tractats més benignament. Al cap dels anys, àdhuc foren tractats amb un cert respecte. Bernat passà a tenir el càrrec de patró de galera.(24)
Retirada a un convent de Barcelona, Sibil·la de Fortià morí a Barcelona el 24 de novembre de 1406.
Per ordre del rei Martí, fou enterrada, amb funerals d'estat, al convent de Sant Francesc de Barcelona (convent de Framenors), lloc tradicional d'enterrament dels reis i reines de la corona d'Aragó a la ciutat. Sibil·la hi ocupà el sepulcre que havia deixat lliure Alfons el Benigne en ser traslladat el 1369 al convent de Sant Francesc de Lleida. Mai no fou traslladada al panteó oficial de Poblet.
Quan el convent de Framenors fou enderrocat, el 1837, les seves despulles, com les dels altres personatges reials enterrats allí, foren traslladades, el 20 d'abril de 1852, a la catedral de Barcelona i dipositades primer en una urna encastada en el mur de la capella dels Màrtirs del claustre, sufragada per Isabel II, i, el 13 d'octubre de 1998, traslladades a l'interior del temple, en una altra urna col·locada sobre el mur de l'esquerra de l'altar major.
Fins fa pocs anys, s'ha pensat que la figura jacent d'una reina procedent de Framenors i actualment conservada al Museu Nacional d'Art de Catalunya corresponia a la tomba de la reina Sibil·la. S'ha pogut demostrar, però, que pertany a la tomba de Maria de Xipre.