En aquest díptic –una mica miscel·lani—es reprodueixen tres cartes de guerra completament diferents, de tres moments del conflicte completament diferents, també. Coincideixen a mostrar-nos, directa o indirectament, el factor humà present en aquells anys , com no podia ser d’altra manera. Des d’avui, totes tres ens poden fer somriure, per motius ben diferents, tot i el dramatisme de fons que no podem oblidar.

Qui li hauria dit a l’entusiasta militant d’Estat Català que un dia escriuria als seus companys de Lleida que el futur de Catalunya passava per la defensa de Madrid, on calia estar disposat a morir –cridant “Visca Catalunya Lliure”--, però, en el darrer moment. El benintencionat independentista català fa esforços molt  notables per evitar dir que lluita per Espanya –no podia sonar-li bé de cap manera—i es preocupa de dir que Catalunya s’ha proposat alliberar “tot Ibèria”. Aquesta mena de barreja entre èpica i correcció política en el llenguatge –en un altre moment menys dramàtic, completament ridícula-- no pot sinó despertar simpaties quan es pensa en el moment tan especial que vivien els protagonistes: els primers dies de novembre del 1936, quan Madrid perilla, quan el Govern es trasllada a València i a pocs dies de la mort de Buenaventura Durruti.

La mort de Durruti és precisament el que evoca la segona de les cartes, datada un any desprès, el setze de novembre. Per al sotasignat consell local de Barcelona de l’entitat Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), vinculada a CNT. Ara bé, l'evocació es tenyeix d’interès quan explica que s’ha d’aprofitar la data de l’aniversari –el vint de novembre, com José Antonio Primo de Rivera i, anys desprès Franco, --per a enviar ajuts a Madrid i mostrar així les potencialitats de l’organisme. Ni a casa dels anarquistes més solidaris podia oblidar-se la tasca de potenciar la pròpia imatge en la data que commemorava la mort d’un mite del santoral revolucionari. Si calia improvisar i fer les coses de pressa i corrents, doncs es feia. El cas es que l’ajut arribés a Madrid coincidint amb el 20-N. No és un retret: el SIA va fer una tasca meritòria d’auxili a la població abans i desprès d’aquest moment, com tantes d’altres entitats solidaries. És nomes que la condició humana no deixa de ser la condició humana...

Finalment, el gener del 1938, una dona, la Quimeta, escrivia al seu germà Agustí des del poble d’Aigües Tosses del Llobregat, en un moment en què la guerra anava cada vegada pitjor per als republicans. Terol era a punt de tornar a passar a mans franquistes i ben aviat Lleida seria ocupada...Però la vida continuava, malgrat tot: l’oncle No estava gairebé, el Miquelet es casava, L’Ignasi havia passat uns dies al poble. Què se’n degué de fer de tots ells i elles poc desprès? Precisament s’ha sabut que es van pagar 30 i 45 euros per bitllets de 10 i 50 cèntims dels anys de la guerra emesos per l’Ajuntament d’Aigües Tosses del Llobregat, considerats respectivament muy escaso y raro. Potser havien passat per les mans d’algun d’ells...

Referències: Els papers de Salamanca document #71.