Vittorio De Sica passà la seva infància a Nàpols. Atret per la interpretació, als seus vint-i-tants anys es va convertir en ídol del teatre italià, i va començar la seva carrera com a director amb la pel·lícula Rose scarlatte (1940). La seva vida va canviar quan va conèixer l'escriptor Cesare Zavattini . En col·laboració amb ell va fer I bambini ci guardano  (1944), El lladre de bicicletes   Sciuscià (1946) i el clàssic  (1948), pel·lícules que plantegen amb sensibilitat la naturalesa vulnerable de la infància i de la pobresa i que presagiaven l'arribada del neorealisme. 
 Miracle a Milà (1951) és un retrat descarnat de la diferència de classes a Itàlia, amb el seu exèrcit de pobres sense sostre acampats a les afores de la ciutat, als qui un magnat sense cor arrabassa les seves barraques de cartó i les seves casetes perquè vol quedar-se amb el terreny. Al final, al final tots van al cel. Umberto D. (1952) conta la història d'un pobre vellet solitari refusat per la societat i per la seva comunitat; en l'esquinçador final, intenta tirar-se al tren, abraçat al seu gosset. El gos fuig i l'ancià el segueix fins a un parc; al principi l'animal sent desconfiança, però aviat recupera l'afecte pel seu fràgil amo. En Stazione Termini (1953), Jennifer Jones  i Montgomery Clift donen vida a una història d'amor indecís. Matrimonio all'italiana (1964) reuneix una prostituta i a un arrogant home de negocis, protagonitzats respectivament, per Sophia Loren i, Marcello Mastroianni en un remake de la pel·lícula realitzada en 1951 per Eduardo De Filippo El jardí dels Finzi (1970); que es desenvolupa en la Itàlia de Benito Mussolini, mostra la fragant inconsciència amb la que és possible portar una vida burgesa enmig d'unes circumstàncies polítiques desesperades.