Xenakis, Iannis
Iannis Xenakis (Brăila, Romania, 29 de maig de 1922 - París, 4 de febrer de 2001), d'ascendència grega i nacionalitzat francès, país en què va passar gran part de la seva vida. És aclamat com un dels compositors més importants de la música del segle XX.
Compositor, músic i arquitecte. Enginyer de l'Escola Politècnica d'Atenes, es refugià a França el 1947. Fou col·laborador de Le Corbusier, fou deixeble de Darius Milhaud y, sobretot de Olivier Messiaen, i es beneficià de l'ajuda de Hermann Scherchen. Investigant en les fonts antigues, assignà a les matemàtiques, i més especialment al càlcul de probalitats, un paper constructiu en la música que considerà des del punt de vista macroscòpic (control de la mitjana estadística dels esdeveniments sonors).
Creador de música estocàstica, estratègica, simbòlica, habitual en el càlcul d'ordinadors, fundà un equip de matemàtiques i automàtica musicals dedicat a l'estudi i a la formalització matemàtica d'estructures i arquitectures musicals.
Núvols de sons, glissandi, notes tènues que caracterizen el seu estil, testimonien el seu gust per l'abstracte, els fenòmens de massa (passos de l'ordre al desordre, del continu al discontinu) i de la seva concepció personal d'una mèta-músique, es diriguiexen més a la sensibilitat que a la inteligència. Influí sobre tot en les joves escoles polonesa i japonesa.
Obres : (ed. Boosey & H. Londres i París),- Métastasis (1954), per a 61 instruments; Pithoprakta (1956), per 50 instruments; Achorripsis (1957), per 21 instruments, Berlín, Bote & B; Herma (1961), per a piano sol; St/10-1, 080262 (1956-62), per a 10 instruments; Stratêgie (1962), per a 2 orquestres; Eonta (1964) per a piano i 5 metalls; Terrétektorh (1966), per a gran orquestra de 88 músics repartits entre el públic; Orestie (1966), per a cor i petita orquestra; Nomos a (1966), per a violoncel sol; Polytope (, de llum i de so per a lExposició de 1967 a Montreal (1967), versió per a 4 orquestres; Médée, música d'escena (1967); Nuits, per a 12 veus mixtes (1967); Nomos y, per a 98 músics repartits entre el públic (1969); Kraanerg, ballet per a orquestra i banda magnètica (1969); Anaktoria, per a octuor (1969), Persephassa per a 6 percussionistes (1969); Hibiki Hana Ma (1971) per a orquestra i banda magnètica; Aurora (1971) per a 12 cordes; Mikka (1972), per a violí sol, Salabert, 1973; Evryali (1973), per a piano, Salabert (1974); Eridanos (1974), per a piano i orquestra; Cendrées (1974), per a cor i orquestra.