L'Empordà és dividit en dues comarques: L'Alt Empordà i el Baix Empordà, separades pel massís del Montgri,. L'Alt Empordà comprèn la meitat nord de l'Empordà: és situat a l'extrem nord-est de Catalunya. Amb una població de
148.856 (2024) i una superficie de
1.357,5 km²
El Relleu
L'Alt Empordà és constituït per una extensa plana i un conjunt muntanyós que pertany a l'extrem oriental de la serralada dels Pirineus, La plana és voltada en forma d'amfiteatre d'altres muntanyes i oberta cap el mar pel sud-est.
Al nord queda tancat per les muntanyes del Pirineu Axial, on dominen les roques granítiques i pissarrenques, Destaquen l'Albera amb el Puig Neulós (1256 m) i la serra de les Salines amb el roc de Frausa (1449 m), aquest darrer és el cim més alt de l'Alt Empordà.
Aquest sector del Pirineu Axial separa la plana de l'Empordà de la del Rosselló. La comunicació entre ambdues planes no és fàcil i la situació dels colls ha condicionat l'establiment de les vies de comunicació. Actualment el coll del Pertús, entre La Jonquera i El Voló, i situat gairebé al centre de la franja pirinenca de l'Empordà, é el pas més freqüentat. Pel Pertús, a 271 m. passen la carretera nacional i l'autopista A/7 que uneixen Barcelona, Girona i Figueres amb Perpinyà i la resta de França. Cap altra carretera principal travessa aquestes muntanyes frontereres. El ferrocarril per l'extrem oriental, ran la costa, entre Portbou i Cervera de Marenda. El traçat del ferrocarril obligà l'obertura de nombrosos túnels i la construcció de diversos ponts. La carretera que segueix la direcció del ferrocarril fa nombrosos revolts.
Però el Pirineu Axial no acaba al cap de Cervera. Continua en direcció sud-est amb la serra de Serra de Rodes i tota la península del Cap de Creus, on el Pení assoleix 613 m. En tot aquest sector la costa és molt retallada i abrupta amb alts penya-segats i petites cales.
A l'oest de l'Alt Empordà hi ha l'extrem oriental del pirineu, on dominen les roques calcàries. El relleu és abrupte amb cingles i espadats. Destaquen el Puig de Bassegoda (1376 m) i la serra del Mont (1126 m). Aquest sector del Pre-pirineu és la continuació de les serres de l'Alta Garrotxa, amb les quals tenen moltes semblances. Per això no ha d'estranyar que siguin conegudes com les <<garrotxes de l'Empordà>>.
Les grans unitats de relleu
En aquests relleus pre-pirinencs i la badia de Roses hi ha tota una sèrie de paisatges en relació amb el relleu i la litologia (les roques). A continuació s'indiquen els trets més característics de cadascun d'aquests paisatges amb el tipus d'activitat més destacada.
A l'extrem oest hi ha les serres pre-pirinenques o garrotxes de l'Empordà, ja indicades, amb relleus abruptes. Hi predominen els boscos, sobretot alzines.
A l'est de les garrotxes de l'Empordà hi ha uns relleus ondulats amb nombrosos turons poc elevats, que constitueixen els anomenats aspres i terraprims, a causa de la pobresa de les terres, poc favorables a l'agricultura. Hi ha boscos on dominen els pins i conreus de secà de vinya, oliveres i cereals. En els regadius hi ha sobretot conreus farratgers.
Entre els aspres i la costa hi ha la plana al·luvial, que és la plana per excel·lència, formada per l'acumulació dels materials arrossegats per les aigües de la Muga i el Francolí. És un relleu molt pla, només interromput per alguns turons, dels aspres que hi penetren en alguns indrets. Sobre les terres al·luvials s'han format sòls molt fèrtils, anomenats fondals. A més hi ha molta aigua subterrània a escassa fondària, la qual cosa permet regar amb l'aigua dels pous, a més de l'aigua desviada directament dels rius mitjançant canals. Predominen els conreus farratgers, sobretot d'alfals i blat de moro.
Amb el temps els rius Muga i Fluvià anaren fent créixer la plana al dipositar sediments del mar. Així s'anaren formant la plana litoral, que és una franja d'uns quatre quilòmetres entre la plana al·luvial i el mar i entre les poblacions de l'Escala i Roses. La plana litoral s'ha format històricament, i els mapes antics mostren que la línia de la costa del fons de la badia de Roses entrava més terra endins. Els mapes també mostren que el cursos dels rius han anat variant. Els llits i meandres abandonats restaren com estanys allargassats, anomenats llaunes. També es formaren estanys que les barres de sorra litorals tancaven sector del mar. La plana litoral naturalment seria una terra periòdicament inundable i plena d'estanys i aiguamolls.
Però moltd d'aquests estanys i aiguamolls foren dessecats i transformats en terres de conreu i pastura o, en els darrers anys, en àrees turístiques i urbanitzacions. Com veurem més endavant l'interès ecològic i paisatgístic d'aquesta plana i el risc que comportava seguir la dessecació, va forçar que es declarés reserva natural un sector d'aiguamolls que encara es manté, amb el nom de Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà.
Els rius
Hi ha dos rius principals, La Muga i el Fluvià. La Muga és un riu ben empordanès, gairebé tota la seva conca pertany a l'Alt Empordà. És un riu curt, però força cabalós tot l'any, a causa de les pluges abundoses que cauen en els vessants de la seva capçalera. Però com a la plana es rega molt i l'estiu es sec, va caldre regular amb la construcció de l'embassament de Boadella. La Muga té uns afluents notables, com el Manol i el Llobregat.
El Fluvià travessa l'Alt Empordà després de recollir les aigües abundoses que cauen a la veïna comarca de la Garrotxa. Per això, malgrat el seu curt recorregut i tenir una conca no massa gran, també és força cabalós i permet regar part de la plana de l'Alt Empordà.
La Muga i el Fluvià desemboquen a la badia de Roses i els sediments que arrosseguen fina el mar van fent créixer la plana litoral, tal com ja s'ha explicat més amunt. Els embassaments fan que cada vegada arribin menys materials al mar i que la plana litoral cada vegada créixer menys; les argiles i sorres queden atrapades al fons dels embassaments. Aquesta regulació del cabal i la canalització dels cursos fluvials fan que les inundacions siguin cada vegada més escasses.
Els demés cursos d'aigua de l'Alt Empordà són rieres i torrents que recullen l'aigua de la resta de la plana i de les muntanyes del Pirineu Axial. Els de la plana són cursos que en els darrers segles han canviat sovint de recorregut, en especial en el sector de la plana litoral. Actualment alguns es confonen amb recs i canals, o el seu curs coincideix amb recs, com és el cas del Rec del Molí o del rec Sirvent. Els que baixen dels vessants pirinencs són cursos ben curts i normalment van secs.
Els aiguamolls de l'Empordà
Durant segles els homes que ocuparen l'Empordà han anat dessecant els aiguamolls i llacunes litorals --anomenades llaunes pels empordanesos-- de cara a sanejar les terres inundades, ja que eren focus d'infecció. Moltes foren transformades en pastures, i d'altres en terres de conreu. La destrucció d'aquestes zones humides s'accelerà a partir de 1965 amb la instal·lació d'urbanitzacions i diversos serveis turístics allà on encara restaven aiguamolls i petites llacunes.
Davant del fet de la desaparició de tots els aiguamolls, un grup d'empordanesos amb l'ajut d'associacions ecologistes d'arreu lluitaren i s'esforçaren per aturar la destrucció d'uns paisatges de gran valor ecològic. Després de moltes peripècies i campanyes en tots els sentits, el 13 d'octubre de 1983, el Parlament de Catalunya aprovà una llei que declarava la protecció d'una part dels aiguamolls de l'Empordà. I així s'establí l'actual Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà.
Parc Natural dels aiguamolls de l'Empordà
El Parc Natural dels aiguamolls de l'Empordà només comprèn el sector de l'Alt Empordà, els de la plana inferior de la Muga i el Fluvià. Però no inclou els del Baix Empordà, a la plana inferior del Ter. i del Daró. La zona del Parc Natural comprèn 4.824 ha. de les quals 849.6 ha. són Reserva Integral. La llei divideix l'àrea protegida en dues zones o polígons, separats pel curs de la Muga.
La primera zona, al nord de la Muga, l'espai comprés en el Parc Natural coincideix aproximadament emb el de l'antic estany de Castelló. L'estany de Castelló era molt extens; s'endinsava uns sis quilòmetres de la línia de costa actual cap a l'interior, amb una amplada de gairebé quatre quilòmetres. Com tots els estanys litorals, era poc profund amb fondàries màximes de 8 metres. De fet, les llacunes actuals de Vilaüt, Mornau i Pau són fragments de l'antic estany de Castelló, i probablement corresponen a les parts més profundes. A l'estany de Castelló hi desguassava la Muga, i les aigües sortien cap el mar mitjançant el Grau.
La franja més propera a la costa és la que conserva un paisatge més artificial. En aquesta part de la plana hi ha àrees ocupades per campings, i les marines urbanitzades de Santa Margarida i Empuriabrava.
La segona zona comprèn l'àrea més interessant i més rica biològicament del Parc Natural, en especial entre la Muga i el rec Sirvent. En el sector més proper a la costa hi ha la zona de les Llaunes, on diverses llacunes, o llaunes, conserven paisatges poc modificats per l'home. Tenen forma allargassada i són paral·leles entre si i perpendiculars a la costa. Alguns sectors de les llaunes són paral·leles a la línia de costa. Són la Muga Vella, l'estany d'en Túries, la Rogera, la Serpa, la Fonda, la Llarga, la Massona i l'estany Sirvent o llauna de Sant Pere. Tenen una fondària variable, amb una mitjana de 1.5 metres; la Massona ateny els 9 metres. Reben aigua dolça dels recs del Molí i del Sirvent. Però l'aigua d'questes llacunes és salabrosa a causa dels llevants, vents que bufen fort de l'est. Durant les llevantades les onades travessen les dunes, i posteriorment l'aigua salada arriba a les llacunes, sobretot a la Rogera.
L'àrea de les Llaunes estigué a punt de ser urbanitzada amb l'aprovació, al 1975, del projecte de la marina residencial <<Port Llevant>> per a 60.000 persones. Fou un dels fets que desencadenà més accions de cara a la protecció dels aiguamolls empordanesos. Finalment, el 1984, la Generalitat de Catalunya comprà aquests terrenys i n'assegurà la seva protecció.
A l'entorn de la Reserva Integral de les Llaunes hi ha una àmplia zona de protecció amb conreus i pastures. Destaca el sector del mas Matà, on si van re introduir el cultiu de l'arròs. L'arròs és un cultiu adequat a aquestes terres planes, baixes i inundables periòdicament. El 1968 havia esta el darrer any del conreu de l'arròs. Però els responsables del Parc Natural van creure convenient re introduir-lo, a partir de 1985, sobretot per motius ecològics. Amb els arrossars augmenta la superfície inundada de la plana, el que afavoreix la presència de nombrosos ocells i d'altres animals.
L'àrea protegida de la segona zona es complementa amb dues franges, l'una seguint les ribes del Fluvià, i l'altra al llarg de la línia de costa fins ran mateix d'Empúries. La primera protegeix la vegetació de ribera, fondals i antics braços del Fluvià. La segona inclou una àmplia i llarga platja i una àrea de dunes.
Però el valor del paisatge actual no resideix només en la conservació estricta de les llacunes i aiguamolls. És notable el valor ecològic de les pastures i conreus, com els arrossars. Amb excepció de les reserves integrals, l'àrea de Parc Natural comprèn sobretot espais pasturats, conreus i Construccions. Molts dels usos agrícoles tradicionals han modificat el paisatge, però conservant un ambient propici a la vida de molts animals propis dels aiguamolls.
Quan mires un mapa de la zona que estem parlant, veuràs molt repetits els mots de closa i cortal. A l'Empordà les closses són terres de pastura i de dall, voltades per regs i tancades o closes per arbres. A plana litoral, on sovint hi ha inundacions, les closses han estat un sistema d'aprofitament adequat al medi. Per un cantó, les pastures suporten bé les temporades d'inundació. Per un altre, les closses peremeten la conservació d'espais on poden refugiar-se i viure bé moltes plantes i animals propis d'ambients humits. Al costat de les franges arbòries amb pollancres, salzes, oms, verns, freixes i roures, hi a herbassars humits amb lliris grocs. Molts ocells, mamífers i rèptils hi troben un ambient adequat.
Els cortals són antics masos ramaders, actualment amb un predomini de l'activitat abrícola. Solen disposra d'extenses terres de conreu i de pastura o closes. La construcció dels cortals és formada per diverses dependències agropecuàries al voltant d'un pati.
El Clima
El clima és mediterrani humit influència marina, amb diferències segons la situació topogràfica, en especial l'altitud.
Les temperatures mitjanes se situen entorn els 14-16 graus a gairebé tota la comarca, amb màximes a les terres litorals. Als sectors enlairats de les serres pirinenques les temperatures són força més baixes.
Les precipitacions varien força del litoral a les muntanyes interiors. Prop la costa cau una mitjana anual entorn els 699 mm. A mesura que ens endinsem cap a l'interior les precipitacions són més copioses. Als vessant muntanyosos de l'extrem occidental de la comarca cauen més de 1000 mm de mitjana anual. L'estació menys plujosa és normalment l'hivern, excepte la franja costanera, on l'estiu és molt sec. La tardor i primavera solen ser estacions plujoses i humides arreu. A la muntanya l'estiu és molt plujós.
És precisament l'estiu l'estació en que hi ha més contrast entre la plana i la muntanya. Mentre a la plana hi plou poc i fa molta calor, a l'Albera, a les Salines i al Puig de Bassegoda i plou força i la boira cobreix sovint els seus cims.
Però a l'Empordà i molt especialment a l'Alt Empordà l'element més característic del clima és la tramuntana. La tramuntana és un vent sec i més aviat fred. Bufa amb molta intensitat i violència, sobretot els mesos freds, de novembre a març.És un vent que prové del nord o nord-oest. Bufa fort pel sector oriental dels Pirineus i planes properes, com el Rosselló i l'Empordà. La tramuntana també afecta al nord de l'illa de Menorca.
La tramuntana assoleix tal violència que dificulta les activitats normals dels homes. No és comode caminar bufant la tramuntana. Fins és capaç de tombar vehicles i embarcacions, i trencar i arrencar arbres i teulades. Amb tramuntana forta és molt perillós navegar, i els pescadors esperen arrecerats a l'abric dels ports o d'una cala. Els pagesos protegeixen els conreus amb llargues i espeses fileres de xiprers que els fan de pantalla.
La Vegetació
La varietat del relleu i clima fa que a l'Alt Empordà creixi una gran diversitat de vegetació. De fet, com arreu de Catalunya, ales terres planes la vegetació natural ha estat substituïda per conreus i només trobem extensions notables de boscos a les muntanyes pirinenques.
Es creu que la vegetació espontània dominant serien els alzinars i les suredes. Als indrets més enlairats, més humits i plujosos. es farien boscos caducifolis, com rouredes i fagedes. A la plana litoral i al fons de les planes al·luvials amb sòls fèrtils, profunds i humits s'establiria una vegetació de ribera amb verns i salzes.
Si féssim el dibuix de la vegetació d'una anys enrere comparat amb l'actual, el dibuix seria ben diferent, ja que molts alzinars de la plana i terra baixa han estat substituïts per conreus, brolles, garrigues i màquies. El pi és l'arbre més abundant.
La sureda ocupa àmplies extensions en la muntanya mitjana i baixa, afavorida per l'home per l'obtenció del suro. La devaluació del suro i els incendis forestals han fet que les suredes es mantinguin en mal estat. Grans extensions són actualment colonitzades per brolles, garrigues i màquies, periòdicament cremades. Aquests matollars són en bona part resultat de l'abandó de vinyes i oliverars en els cent-vint-i-cinc anys.
Als indrets més humits i frescals de la muntanya alta i mitjana, domini natural dels boscos caducifolis, els boscos s'han mantingut força, a causa de la inclinació dels vessants. Al costat d'algunes rouredes hi ha plantacions de castanyers i sureres, amb sectors de màquies i brolles. Als vessants més humits hi ha restes de fageda amb àmplies extensions de landes i d'altres matollers. Les fagedes assoleixen grans extensions a les comarques veïnes del Rosselló i Vallespir, en terres franceses, i de la Garrotxa.
La població
L'alt Empordà és format, excepte el sector de muntanya, per nombrosos pobles petits, molt propers els uns als altres, entre els quals hi ha veïnats i masos. Actualment està format per 68 municipis.
Si només considerem els total comarcals pot semblar que la població de l'Alt Empordà no ha variat gaire en els darrers 175 anys. Però la realitat és ben diferent si es contemplen els totals de cada poble.
La població enregistrada en el primer cens modern el 1857 és força semblant a la població actual. Però a partir del segle XIX es denota una disminució progressiva. En la dècada de 1870 s'observa un màxim demogràfic. A partir d'aquest moment la població disminueix molt, a causa de la plaga de la Fil·loxera que anorrea les vinyes empordaneses i la desvaloració de les oliveres. A més, el creixement de les ciutats atreu molt la gent de pagès, en especial aquella que viu en terres poc productives.
Entre 1900 i 1960 la població total es manté. Augmenta durant les dues primeres dècades. Després hi ha una disminució fins ben passada la guerra civil espanyola. Durant tota la primera meitat d'aquest segle els pobles empordanesos de muntanya i en terres de secà perden molta població. Els altres es mantenen. Figueres, la capital, té un augment molt lent.
A partir de 1960 hi ha un canvi en la població, amb un augment generalitzat en els pobles del litoral i de la plana on s'han instal·lat serveis turístics i algunes indústries. Roses i Figueres són els que registren més augment. En contrast amb aquest augment hi ha el despoblament progressiu de les terres seques i de muntanya. A Cistella, per exemple, passà de 995 h. el 1857 a 211 el 1986, i la Selva de Mar de 700 a 154.
Els pagesos que abandonaren la terra es dirigien cap a la capital comarcal, a Barcelona o Girona, però molts emigraren cap a terres franceses. Però l'augment del spobles de la costa i de la plana no és el resultat simple de l'augment vegetatiu i del derivat de l'abandó de la muntanya. Fou motivat per una forta immigració forastera, en especial procedent d'Andalusia.
Les activitats
L'agricultura i la ramaderia són les activitats bàsiques de la vida de l'Alt Empordà. A grans trets hi ha tres grans àrees agrícoles en relació amb la fertilitat del terra, del relleu i de la disponibilitat d'aigua.
A la plana, en bona part regada, dominen els conreus farratgers (alfals i cereals), cereals per a gra (Blat, Ordi, Civada), hortalisses i fruiters (pomeres, presseguers, pereres).
Als terraprims i altres terres poc fèrtils i sense gaires possibilitats de regar dominen els conreus arboris (oliveres), arbustius (vinya) i cereals (blat, ordi) de secà. La vinya ocupà extensions àmplies abans de la plaga de la fil·loxera, vessants sencers, fins els cims de la serra de Rodes. En restablir la vinya molts vessants foren abandonats, reduint-se notablement la superfície de la vinya. En els últims anys s'han recuperat molts terrenys per a la vinya sobretot a la plana nord.
A la muntanya, al costat d'antics conreus de vinya i oliveres dominen les suredes o d'altres boscos, com alzinars, castanyedes, rouredes o fagedes. L'economia agrícola ha anat al costat de la forestal, poc rendible en les darreres dècades. Aquesta ha estat una de les causes del fort abandó de les terres de muntanya.
La ramaderia ocupa un lloc destacat en l'economia comarcal, en especial la bovina, la porcina i l'ovina. La ramaderia bovina és la base de l'economia de nombroses famílies de la plana. De fet l'agricultura és al servei d'aquesta ramaderia; per això dominen els conreus farratgers. Hi ha nombroses granges de vaques estabulades en la plana al·luvial i litoral. Prop la costa les vaques a vegades pasturen a les closes, que són àrees tancades o closes per antics cursos fluvials o recs poblats d'una vegetació arbòria de ribera.
La pesca és poc important. Destaquen els ports de Roses, l'Escala, Llançà i el Port de la Selva. A l'Escala hi ha indústria tradicional de salaó d'anxoves.
L'Alt Empordà és una comarca poc industrialitzada. Fou notable la indústria surera a Darnius i a Agullana. Actualment l'activitat industrial és molt concentrada a Figueres i rodalia. Hi ha diverses indústries metal·lúrgiques (maquinària agrícola, bicicletes), alimentàries, de fusteria, de materials per a la construcció i de confecció. A Castelló d'Empúries hi ha indústria làctia.
Però l'activitat econòmica principal en l'actualitat és el turisme, que condiciona la vida de bona part dels empordanesos. El turisme ha impulsat una intensa activitat constructora. De fet la indústria de la construcció --malgrat les crisis puntuals que de tant en tan causen estralls en tots els sectors econòmics-- és la que ocupa més treballadors. El turisme ha generat sobretot moltes activitats en el sector de serveis, com les d'hostaleria, de vigilància, de neteja, de reparació d'automobils i motocicletes, de comerç, o d'administració.
Galería de vista de l'Alt Empordà
(1) Cap de Creus; Illa de s'Encalladora, una illa d'esquistos i filons de pegmatita, de sis-cents metres de llarg; (2) Vilabertran - Canònica de Santa Maria de Vilabertran; (3) Empúries, Basílica paleocristiana; (4) Figueres, Museu Dalí; (5) Castelló d'Empúries - Església de Santa Maria; (6) Parc d'Aiguamolls d'Empordà; (7) Dolmen; Taula dels lladres; (8) La costa vista des del monument a Sant Elm;
