La comarca del Baix Cinca, que havia format part fins al segle XIV del Principat de Catalunya i que les institucions de Catalunya anteriors a la Nova Planta sempre reivindicaren com a Catalunya, és avui dia administrativament d’Aragó i des del 1833 es troba dividida entre les províncies d’Osca (Fraga, Saidí, Torrent de Cinca i Vilella de Cinca) i de Saragossa (Mequinensa), cosa que no és cap obstacle perquè es pugui considerar, pel seu parlar i per les seves antigues arrels, històricament i lingüísticament catalana. És en realitat una prolongació de l’antiga Ilergècia ibèrica i dels Alofoces Leridenses de la baixa edat mitjana, sota domini àrab, i és impossible d’entendre el seu passat i estructuració si es desvincula de la resta del territori lleidatà, amb el qual manté una constant relació.
El Baix Cinca és com un tascó entre el Principat de Catalunya i el Regne d’Aragó, situa estratègicament a l’aiguabarreig dels tres rius de més cabal dels Països Catalans i de tota l’antiga Corona d'Aragó, L’Ebre, el Cinca i el Segre. Compta només cinc municipis i un total de 960,86 km2, mentre que els restants 166,79 km2 se’ls reparteixen els tres municipis restants. És al nord de Terra Alta i la Ribera d’Ebre. Metre a l’est té el Segrià, per la part de Catalunya, i per Aragó confronta amb la Ribera de Cinca i la Llitera, els Monegres i les terres del riu Martín.
Té una curiosa formació de fragments de valls, originades per l’encaixament dels tres rius que i conflueixen, que en conjunt li donen una forma de passadís estret, encaixat entre planells escassament poblats i que són travessats tradicionalment per importants vies que emmenen les seves relacions cap a ponent i cap a migdia. Aquestes antigues vies que eren els antics camins tradicionals d’enllaç entre Catalunya i Aragó, són avui dia essencialment la N II de Saragossa a Barcelona o de Madrid a la Jonquera i la moderna autopista de l’Ebre, també en un desplaçament no massa llarg, hom es pot desplaçar fins a Lleida i agafar el tren d’Alta Velocitat tan per anar a Madrid com a Barcelona i França. Al llarg dels rius hi hagué antigament un fort intercanvi comercial vers Tortosa, que avui dia ha desaparegut totalment per la revolució dels nous mitjans de transport i per les rescloses que fan impracticable la vell navegació amb barcasses i raiers.
La història
L’evolució i les vicissituds històriques del territori del Baix Cinca són els que donen l’argument més decisiu per a deixar de banda en l’estudi de la regió de Lleida quest bocí de territori, ara adscrit a Aragó, però de sempre vinculat amb les cultures i els esdeveniments històrics del Segrià, de les Garrigues i de la resta de comarques que tingueren Lleida com a centre històric.
Prehistòria
Són moltes les troballes arqueològiques fetes en diferents punts del Baix Cinca a partir de l’edat dels metalls (desclosa de les cultures del bronze i hallstàttica amb la ibèrica) i que s’han localitzat des del Molí de la Nora (Lleida) fins a la Masada de la Rata (Fraga), cultura que es perllonga devers el tossal del Moliner (el Poal), amb vasos carenats amb nansa d'apèndix de botó, destrals de bronze, metal·lúrgia de ferro, en una societat sedentària que havia progressat en agricultura, divulgada per l'aparició del moli i de la falç, ensems que s’incrementava la ramaderia, amb l’ase, el bou, la cabra i el porc.
Quan, entre els segles V i VI, per influencia mediterrània triomfà la cultura ibèrica dins el poble ilerget, l’home de les ribes del Cinca i del Segre no solament s’hi troba inclòs sinó que n'esdevé un protagonista que té Iltirta o Iltirda (Lleida) per capital i per tant forma part del nucli central de la Ilergècia. De l’empremta ibèrica donen testimoni, a part de les narracions clàssiques (Ptolemeu, Polibi, Titus Livi), les encunyacions monetàries d’Iltirta i les estacions ibèriques de Sena (entre el Cinca i l’Alcanadre), les de Gebut (Soses), les Roques de Sant Formatge (Seròs), el Pilaret de Fraga i altres vestigis de poblats enfilats en els tossals immediats als tres grans rius: Ebre, Cinca i Segre.
El poblament durant l'època romana i el naixement dels grans latifundis en època imperial, com ho fou la gran heretat anomenada Vil·la Fortunatus al terme de Fraga. Ja Cèsar en narrar la batalla del Segre (49 aC) fa al·lusió als poblats d’aquesta zona, que forniren de queviures els exercits combatents (el seu i el pompeià), cos que ens permet de creure en l'existència d’hortes i camps de conreu. La comarca aleshores ja era travessada per la via romana que comunicava Ilerda (Lleida) amb Caesaraugusta (Saragossa).
Tot aquest territori es cristianitzà abans de ‘inici del segle V, època de la qual sabem que la ciutat de Lleida comptava amb bisbe propi i de la qual hi ha restes d’edificis paleocristians a Sant Valeri, Valldecós i Fraga.
Durant la dominació aràbiga els nuclis de població habitats per mossàrabs i naturals de la comarca islamitzada es posaren sota la protecció dels castells que vigilaven l'horta, els passos i el tràfic dels rius. També des de Fraga, terres endins, s’assegurava la defensa i la protecció del camí que travessava els Monegres sota la Frontera Superior.
Fraga, Mequinensa i Saidí foren les tres viles més importants, les quals han conservat totalment o parcial les seves fortaleses fins al dia d’avui i han mantingut el seu nom d’origen àrab. Però no apareixen documentades fins a la invasió almoràvit, a la darreria del segle XI. Amb tot, ja devien ser poblacions notables durant el regnat dels Banu Hud (1039-90), època en què es degué iniciar la rivalitat entre els reis d’Aragó i els comtes de Barcelona pel domini de les valls del Segre i del Cinca.
Així, Pere el d'Osca, fill de Sanç I d'Aragó, que el 1089 s’apoderà de Montsó, s'introduí al Baix Cinca i el 1092 ocupà Albalat i Saidí, però els almoràvits els recuperaren uns quants dies desprès. El seu successor Alfons I (el Bataller), el conqueridor de Saragossa, també fixà els ulls sobre Fraga i Mequinensa amb afany de conquerir-les i anar desprès contra els reialmes moros de Lleida i Tortosa per així tallar els possibles perills de noves ràtzies dels almoràvits de València.
Però Lleida també era anhelada per Ramon Berenguer III de Barcelona, que el novembre de 1120 havia iniciat el conegut pacte d’ajuda amb l’alcaid Ibn Hilal, de la ciutat del Segre, pel qual aquest li atorgà en penyora una dotzena de castells d’al-Làridi, entre els quals hi havia els de Xalamera, Saidí, Escarp i Aitona. L'oposició entre el Bataller i els comtes de Barcelona per la possessió del Baix Cinca acabà amb la derrota d’aquell en ser vençut en la batalla, lliurada contra els almoràvits, anomenada de Fraga, el 1134. Poc temps desprès el 1137, amb les esposalles de la reina Peronella d'Aragó amb i Ramon Berenguer, es portarà a terme la unió dinàstica dels dos països, català i aragonès, unió que fou seguida, poc desprès, per un feliç resultat bèl·lic: la caiguda de Lleida, Fraga i Mequinensa en un mateix dia el 30 d’octubre de 1149; aquest territori serà integrat totalment a la diòcesi de Lleida.
Això no obstant, les tres poblacions no gaudiran del mateix ordre jurídic i civil: Lleida es regirà per una carta de població i franqueses derivades dels Usatges de Barcelona, Fraga i Mequinensa rebran la primer el fur d’Osca i la segona el de Saragossa. Lleida fou una conquesta catalana, Fraga i Mequinensa, aragonesa, sota un mateix sobirà que es titularà príncep d’Aragó. Però el territori (el Segrià i el Baix Cinca) serà repoblat en la seva majoria, per nouvinguts catalans, amb una particularitat: que en aquesta darrera comarca, mitjançant pactes, romangueren els sarraïns, així com també al Baix Segre (Seròs, Aitona, Escarp, etc.) i inclús a la mateixa Lleida, mentre que foren expulsats del Segrià superior i de les Garrigues.
Les capitulacions entre el comte-príncep i les minories que restaren (àrabs i jueus) degueren afavorir l’ocupació del territori (que segons s’ha vist es feu amb una r elativa facilitat) i suposaren la creació de dues aljames (hebrea i musulmana). A ambdues comunitats els era permès de regir-se d’acord amb la seva religió i costums, tot conservant les seves terres i béns, si bé haurien d’habitar en barris o ravals separats. Així cadascuna d’elles considerava la seva aljama com una entitat independent de la població cristiana, amb els seus batlles nomenats pel monarca; els altres magistrats i consellers eren elegits entre els caps de família.
Per aquesta raó a través de la documentació local, sobretot del Llibre verd de la seu de Lleida, es nota que desprès de la conquesta, els llauradors autòctons (àrabs) i els nouvinguts conreen en les hortes (sobretot dels pobles de vora els rius) sense solució de continuïtat. A quests homes, al marge de les seves creences, saberen aprofitar l’aigua de pluja en basses per amerar cànem i i, per mitjà de les velles i les noves sèquies obertes pels repobladors, feren noves plantacions i noves indústries. Aquesta circumstància va propiciar la tendència a concentrar-se la població a l’eix nord-sud (Fraga-Mequinensa) entre barrancs, camins i hortes i feren aparèixer més amunt, cap a l’oest, cisternes, pous i basses per a proveir d’aigua els viatgers.
Les senyories del Baix Cinca
Les senyories més importants sorgides a la comarca arran de la conquesta foren les dels templers i hospitalers i la de la poderosa casa de Montcada, els qual adquiriren el domini sobre les dues viles més importants. També senyorejaren al Baix Cinca els comtes de Pallars, els Erill, els trinitaris d’Avinganya, els Espens, els Sescomes, etc...
Els templers s’introduïren a Aragó el 1128,. El 1151 crearen la comanda de Gardeny (Lleida) i el 1163 la de Montsó, a la qual van pertànyer els cavallers del Baix Cinca, els quals des del 1190 foren senyors alodials del castell de Fraga i, com veurem, també ho seran de Torrent de Cinca. La seva possessió més coneguda fou l’Almúnia dels Templers, situada a l’extens terme fraganti. Els hospitalers igualment gaudiren de béns i honors a la comarca i es feren fort sobretot a partir del 1317, quan heretaren les propietats i les cases del temple per l’extinció d’aquest orde militar. També tingueren dominis a la ribera del Cinca els cavallers de Calatrava.
La noble casa de Montcada, originaria del comtat de Barcelona, s’introduí al Baix Cinca en temps del senyor Ramon I el vell, que morí vers el 1190, essent senyor de Tortosa i castlà de Lleida, un net seu , Guillem Ramon I (1229-1278), serà el primer baró de Fraga i, pel seu matrimoni amb Constança d’Aragó, una filla natural de Pere el catòlic, i per altres concessions, el llinatge adquirirà les senyories de Mequinensa, Saidí i Albalat de Cinca, és a dir, esdevingué pràcticament l’amo de la ribera, poder compartit durant segles amb les ordes militars.
L'expulsió dels jueus i els moriscs
Els jueus del Baix Cinca, com els de tota la Corona d’Aragó foren marginats i perseguits des de la darreria del segle XIV (pogrom de 1391 a Lleida); a caus d’això molts es feren cristians per por i s’originaren així els conversos. Amb l’arribada a Lleida de l’inquisidor Juan Franco, tramès el 12 de maig de 1484 per l’inquisidor general fra Tomás de Torquemada, per manament dels Reis Catòlics, s’inicià la persecució declarada contra aquests conversos i tots els fidels de la llei mosaica. El dit Franco que havia vingut per a extirpar l’herètica pravitat, no fou acceptat pels pactes de Lleida ni pel capítol de la seu de Lleida, i s’hagué de refugiar a Montsó, aixopluc històric dels eclesiàstics i clergues no grats a la ciutat del Segre, Però també feu estades a Fraga. Per instigació seva, foren perseguit inclús alguns clergues i senyors de la riba del Cinca, fills d’antics conversos, com els Bardaixi, vinculats a la senyoria d’Estopanyà (Llitera).
En canvi, els moriscs, dedicats només a la agricultura i a alguns oficis manuals, no van ser mai molestats ni a Fraga ni a Mequinensa, fins que en el decenni de 1520 a 1530 se’ls obligà a batejar-se. Així nasqueren els anomenats cristians novells, molts dels quals, per dins, continuaven tan addictes a l’islam com abans. Per això s’esdevindrà allò que mai no s’havia fet. Molestar, calumniar i agredir aquells homes, antany tant respectats per tothom gràcies a la salvaguarda reial. Els canonges de Lleida i la casa de Montcada foren els grans protectors dels cristians novells i fomentaren la seva sincera conversió en tot quan pogueren, inclús els donaren el cognom del seu llinatge: Soler, Montsuar, Macot i Montcada.
Les coses canviaren el 17 d’abril de 1610, quan un edicte de Felip III de Castella ordenava l’expulsió dels moriscs de tota la Corona d’Aragó. El 7 de juny arribaren a Flix els de Lleida, Seròs, Mequinensa, Aitona i Fraga. El cronista diu que foren posats en quinze barques. Entre tos, compresos els infants, sumaven unes 4.000 persones. Però no partiren tots, ni la meitat. A la comarca, entre el Cinca, el Segre i l’Ebre, en romangueren uns 6.000. La no total expulsió fou deguda a l’enèrgica intervenció del bisbe de Tortosa Pedro Manrique, lloctinent de Catalunya, ben secundat per la casa de Montcada i els canonges de Lleida, que de cap maner a volien que quedessin erms i sense conreadors les seves terres del Baix Cinca i del Segrià.
La persistència de cognoms d’origen morisc, com Eixarc, Abril, Ximelis, Alil, Maimó, etc... ho confirma. També ho confirma la pervivència de certs tipus ètnics en la comarca, que ens fan endevinar una ascendència morisca.
La comarca dels segles XVII al XIX.
Quan el 1640 la Generalitat de Catalunya es revoltà contra Felip IV de Castella i acceptà Lluís XIII de França com a comte de Barcelona, s’intentà la integració del Baix Cinca i la Llitera a la vegueria de Lleida. El rei de Castella però, a l’estiu de 1644, amb un poderós exèrcit comandat pel general Felipe de Silva, ocupà el Baix Cinca, i el 30 de juliol s’apoderà de Lleida. Els francesos es feren forts al bastió de Rebé, construït vora l’abandonat lloc de Vilanoveta (avui la Bordeta). El 1646 Lleida tornava a ser assetjada. El marquès de Leganés, fingint una retirada devers la vila de Sarroca, com si volguessin anar cap a Fraga o a Mequinensa, en un ràpid i inesperat moviment, seguit de una hàbil maniobra pogué desfer el regiment de Champagne i alçà el setge de la ciutat ((22 de novembre) defensada pel general Brito Carvallo. Fraga tornà a ser aragonesa.
Durant la Guerra de Successió, Aragó i Catalunya, que havien optat per la causa dels Àustria, lluitaren contra Felip V des del 1705. El Baix Cinca i el Segrià sucumbiren desprès de la batalla de Lleida el novembre de 1707. Aragó seguí la mateixa sort i Barcelona caigué l’11 de setembre de 1714.
Catalunya quedà sense Usatges i Aragó sense Furs i ambdós sofriren una llarga centúria d’absolutisme a la francesa. Felip V, per tal d’atreure’s els aragonesos, els oferí d’annexar a Aragó, Lleida i Tortosa amb les seves contrades respectives, cosa que si hagués esdevingut hauria tornat a unir Fraga i Lleida sota una mateixa administració política, però el rei no pogué dur endavant aquesta arbitrarietat, gràcies a la ferma actitud d'oposició dels catalans.
El darrer intent d’incorporar les comarques frontereres, Baix Cinca, Llitera i Baix Ribagorça a Lleida el va fer Napoleó Bonaparte en dividir Catalunya en quatre departaments amb les seves prefectures; un d’aquets era el departament de les Boques de l’Ebre, amb Lleida per capital (1812). Aquesta divisió durà fins a l’evacuació francesa el 1814. En aprovar-se la llei fonamental de Diputacions definitivament el Baix Cinca restà sota les administracions provincials d’Osca i Saragossa.
Però els homes del Baix Cinca continuen anant a Lleida per treballar, per fer-se visitar pel metge, per comprar et...; senten la política com abans de la guerra i alguns partits actuen a l’uníson amb els líders de la Ciutat del Segre. Alguns joves més conscienciats, tot i la tendència a emigrar, enmig de la indecisió entre ser catalans aragonesos, somien en una hipotètica autonomia o independència que un dia puguin obtenir respecte a Catalunya i d’Aragó.
Tonades antigues de satira vers la castellanització del Baix Cinca.
- Les xiquetes de Vilella
- a la llum diuen candil,
- a la finestra, ventana,
- i al julivert, perejil.
