A sota, diferents vistes de la batalla de Lepant i d'alguns dels seus principals actors. Entre elles l'estàtua de Joan d'Àustria a Messina, i i Miguel de Cervantes on i va perdre un braç.
La batalla naval de Lepant ocorregué el 7 d'octubre de 1571 al golf de Lepant, al Peloponès (actual Grècia). S'hi van enfrontar els turcs otomans contra una coalició cristiana, anomenada Lliga Santa. Els cristians van resultar guanyadors, i només 30 galeres turques es van salvar, així aturaren l'expansionisme turc pel Mediterrani Occidental.
En la primera meitat del segle XVI, Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic, que regnà 1ntre 1519 i 1556, es va convertir per mitjà d'una sèrie d'avatars genealògics a l'amo i senyor de bona part d'Europa central i occidental. Per part d'un dels seus avis va heretar els regnes d'Espanya i Nàpols, i de l'altra les possessions que els Augsburg tenien a Àustria i al centre d'Europa. Tan vast imperi es va beneficiar molt de l'arribada periòdica dels carregaments d'or procedents de les possessions espanyoles al continent americà. No estranya, doncs, que un sobirà catòlic tan poderosos com ell fos el responsable de liderar la guerra contra els turcs, encara més quan, després de cert període dóna passivitat (1481-1512), aquests últims s'havien tornat a convertir en una amenaça. El soldà Selim I (1512-1520) havia conquistat Síria i Egipte als mamelucs, i va guanyar Jerusalem per a l'Imperi. El successor de Selim, Solimà el Magnífic (1512-1520) va prendre al seu torn Rodes el 1522 de mans dels hospitalers i va derrotar els hongaresos a la Batalla de Mohács (1526), amb el que va obrir les portes de l'Imperi dels Augsburgs i als otomans.
No obstant això, la guerra que va esclatar entre els otomans i els Augsburg al segle XVI va tenir com a escenari principal les aigües del Mediterrani, on, després de la conquesta d'Egipte i Síria, així com de la seva aliança amb els corsaris de Barberia (el nord d'Àfrica), els turcs es van convertir en una amenaça més gran de la que suposaven els Balcans. El 1569, quan els turcs van envair l'illa de Xipre, en poder de Venècia, les flotes d'Espanya, Venècia i els Estats Pontificis es van unir al comandament de Joan d'Àustria, el fill il·legítim de Carlos V. El 7 d'octubre de 1571, l'armada cristiana es va enfrontar a la turca al costat de Lepant, al sud de Grècia, al golf de Corint: Tot i que els turcs eren superiors en nombre, els cristians disposaven de més canons, que van tenir un efecte devastador sobre la flota otomana. mar.
Però Lepant va ser molt lluny de ésser un punt d'inflexió. Tot i que les notícies de la derrota deixessin sense dormir tres dies seguits al sultà Selim II (1566-1574), aquest no va dubtar a afirmar que <<els infidels tan sols li havien mesat la barba. La nostra flota tornarà a ressorgir>>. I en efecte, es reconstruí ràpidament, fins el punt de sortir de les drassanes de Constantinoble un vaixell nou cada dia. El mateix any que la derrota de Lepant, els turcs completaren la conquista de Xipre, i la lliga marítima cristiana, lluny de treure partit a la victòria, es trencà en poc temps. En 1574, la nova flota turca aconseguí expulsar als espanyols de les places que havien conquerit a la costa de Tunísia. D'aquesta forma l'amenaça otomana tornava a ser tan real a finals del segle XVI com ho havia estat el segle anterior.
Els corsaris de Berberia
El poder naval dels otomans a la Mediterrània es basava en bona part en l'aliança que aquests havien segellat amb els pirates que operaven des de les bases situades a la costa de Barberia (l'actual Magrib). El 1518, un d'aquests pirates, Hizir Reis, més conegut com Khair ed-Din Barba-rossa, arribà a un acord amb el soltà per a conquistar Alger, i el 1532 fou nomenat gran almirall de l'armada otomana. A partir de 1587, els corsaris passaren a actuar per compte pròpia, i es van convertir en el malson dels vaixells i les poblacions costaneres cristianes, on acostumaven a emportar-se presoners per vendre'ls com a esclaus o bé demanar un rescat.
No tots els corsaris eren musulmans (molts eren cristians, alguns convertits més tard a l'islam) i el seu radi d'acció no es limitava ni de bon tros al Mediterrani. Al segle XVII, els habitants de la costa meridional d'Anglaterra i Irlanda van patir una sèrie d'incursions corsàries. Tot i que l'armada anglesa i francesa acabessin amb l'amenaça corsària a les seves respectives costes, els corsaris van continuar realitzant incursions en altres països durant tot el segle XVII i part del XIX. Els atacs corsaris a vaixells nord-americans van donar lloc a la primera guerra amb un enemic estranger de la jove República (1801-1805), que va concloure amb una victòria decisiva dels nord-americans sobre els països de Barberia que donaven protecció als corsaris. La guerra de Barberia propicià un important desenvolupament de la indústria naval estatunidenca i alhora portà la creació de la Marina dels Estats Units. En 1815 esclatà una segona guerra, aquesta molt més breu, que acabà d'una vegada per totes amb l'amenaça corsària per als vaixells nord-americans.