Benjamín de Tudela (en hebreu: בִּנְיָמִין מִטּוּדֶלָה, /binjaˈmin miˈtudela/; Tudela, Regne de Navarra, 1130-1173) va ser un viatger i escriptor sefardita.
A mitjan segle XII, un jueu espanyol, Benjamín de Tudela, va emprendre un llarg viatge en direcció a Orient amb la fi principal de conèixer com era la situació, material i espiritual, dels seus coreligionaris en els seus respectius països del món llavors conegut i visitar la terres orientals. Palestina sobretot que havia estat escenari de la vida del seu poble en èpoques passades de memorable record, quan Israel formava una unitat política en contrast amb la dispersió (o diáspora) que caracteritzava el judaisme d'aquells dies.
Va ser un llarg viatge de quinze anys, durant el qual va recórrer el nord-est d'Espanya, el sud de França i la península italiana de nord e sud: d'aquí una nau li va portar a la part meridional dels Balcans i després a les illes de l'Egeu. Va recórrer detingudament, Síria, Palestina i Mesopotàmia, va passar després a Egipte, des d'on va emprendre el viatge de retorn que, per Sicília i Itàlia, li hauria de portar de nou a la seva pàtria.
Tot el que va veure i moltes coses que va sentir (fins i tot falses, exagerades i llegendàries) ho va anar anotant per a redactar un llibre de Viatges, unes vegades concís i altres detallat, amb freqüència apassionat, que desenvolupa davant els nostres ulls un panorama bastant complet del món coetani.
En cada ciutat visita els nuclis jueus, els membres dels quals es dediquen principalment a la medicina, a l'artesania --abunden molt els tintorers-- i al petit comerç, però rares vegades a les activitats agrícoles (que havia estat l'ocupació dels jueus en l'època bíblica, abandonada més tard per les dificultats que la vida en el camp presentava per a l'autodefensa). Altres notícies les recull de sentides; per exemple, les que es refereixen a us jueus d'Alemanya i dels països eslaus, així com les relativs als descendents de les tríbus perdudes i als jueus que viuen a l'Orient Llunyà, com els jueus de raça negra residents en Quilón.
En la seva minuciosa descripció de Palestina abunden les dades referents a les restes del passat. Així, descriu el lloc ocupat pel Temple i l'encara avui subsistent Mur de les Lamentacions: "El mur occidental, que és un dels del Temple per el costat del sanctasanctórum, el diuen Porta de la Misericòrdia. Allí acudeixen tots els jueus a orar, davant del mur, en el lloc que va ser atri del Temple". I també parla de la cova del profeta Elies a Haifa, de les tombes dels patriarques a Hebron, de les de David i Salomó a Jerusalem, de la de Raquel a Betlem, "Un monument compost d'onze pedres, segons el número dels fills de Jacob, i sobre el qual s'alça una cúpula construïda sobre quatre columnes: tots els jueus que passen per allí graven els seus noms en les pedres del monument". Però també apareix el present, per exemple, en la geogràfica descripció del riu Jordà o en les notícies del Siquem, on troba als samaritans, és a dir, els membres de la secta jueva que només accepta el Pentateuco i que conserven el seu propi temple en el mont Garizim.
Benjamín és un esperit curiós i observador, que s'interessa per molt diversos fets d'història, geografia, economia, costums, religions, etc., encara que no es refereixi els jueus. Així, ens parla de les sectes musulmanes dels drusos i sobretot dels haxixin, sectaris drogats mitjançant la ingestió d'una beguda a base de haxix, amb el que els seus caps podien fer-los cometre abusos (d'aquesta paraula àrab haxixin deriva el castellà "assassí", i avui aquesta secta es coneixen amb el nom d'hassassins).
Benjamín esmenta amb un cert deteniment les antiguitats de Roma, Constantinoble i Alexandria; descriu amb exactitud el nilometro: "per a saber l'altura del riu Nil, amb molt d'enginy han col·locat una columna de marbre que sobresurt dotze colzes per sobre de l'aigua; condeixo el riu creix fins a cobrir-la, se sap que ha pujat prou per a inunda tot Egipte per espai de quinze dies, i si només arriba fins a la meitat de la columna, es dedueix que només cobrirà l meitat del país".
A Bagdad recull informacions sobre llunyans països, com l'Índia, la costa Malabar, Ceilan i fins i tot (més d'un segle abans que Marco Polo emprengués el seu cèlebre viatge) ens dona una breu pinzellada de la Xina i de l'agitat mar que l'envolta. Molt freqüents són les indicacions sobre l'obtenció i el comerç de les espècies orientals, les que van moure a Colom a buscar un camí més curt per a arribar als centro productors (i a descobrir, fortuïtament, Amèrica): en Malabar "es troba el pebre, els arbres del qual sembren per tota la campanya...aquests arbres són petits, i el pebre, blanca com la neu, però en recollir-la la posen en casseroles i vessen per damunt aigua bullent perquè s'endureixi; després la treuen de l'aigua, l'assequen al sol i es torna negra".
Però l'observació que més fama ha donat al nostre viatger és la de la ruïnes de Babilònia: "A una jornada de Bagdad es troba Babel, on estan les ruïnes de l'antiga ciutat de Babel, que ocupa una extensió de trenta milles; encara es troba allí, en ruïnes, el palau de Nabucodonosor". Malgrat el seu extraordinari esquematisme, aquest breu passatge ha estat suficient perquè els especialistes considerin que el primer dels asiriólogos va ser un jueu del segle XII.