Bernat, pertanyia, doncs, a una família pagesa. Era, com diu Llorenç Riber, de mitja mà, fill de la patriarcal pagesia catalana: <<era de la fusta sana, del llenyam incorruptible com aquell d'on són fetes les arades>>, i remarca que d'aquesta fusta <<han estat extrets els més bells i forts exemplars de la nostra raça>>.

Hi ha motius per creure inexacta l'al·lusió que l'ofici litúrgic de Sant Bernat fa als seus pretesos estudis de teologia. Sembla que el jove Bernat es dedicà als estudis jurídics i literaris. Un document prova que als 20 de setembre de 1209 era assessor judicial de l'arquebisbe de Tarragona.

Contra el que afirma mossèn Jaume Villanueva, Bernat Calbó no era aleshores vicari general de la diòcesi de Tarragona, ni canonge d'aquella seu; probablement en l'al·ludida data encara no havia fet professió de vida religiosa, i algunes dades indiquen que era militar. Segons dedueix Riber, exercia justícia en nom de l'arquebisbe i i procurava l'execució de les sentències. <<Sense el caràcter militar --observa--, aquesta cosa no era faedora. I encara podríen concloure que Bernat Calbó, ni clergue que no era.>>

A conseqüència d'una greu malaltia que patí a Tarragona, cap a les darreries de l'any 1213 o a les primeries del 1214, Bernat decidí de fer-se frare. I en la primavera de l'any 1214 ingressà com a novici al monestir de Santes Creus. Deu anys després era abat d'aquest monestir. L'època era bona per al convent. <<Quan, en l'any 1225 --escriu Riber-- Bernat Calbó governava l'abadia, ja que el monestir de Santes Creus posseïa béns copiosos que foren massa llargs de recomptar. Amb creixences multiplicades s'anà enriquint per estones, de tal manera, que després del de Poblet, no hi havia en aquelles terres abadia més abundosa i opulenta que aquella de Santes Creus.>>

El prestigi de l'abat feu créixer el monestir. En l'any 1230, Pere de Puigverd, que fou bisbe de Lleida durant vint-i-sis anys, prengué en el convent de Santes Creus l'hàbit blanc dels frares del Císter; i és possible que influís en el fet d'haver triat aquest cenobi la fama del seu abat Bernat Calbó.

Ja aleshores eren atribuïts alguns miracles a Sant Bernat, miracles humils i folklòrics, diríem. <<Els Anals Cistercencs d'aquesta època --diu Riber-- Floreixen amb un viu esclat de petites flors de miracle.>> D'aquest temps es conta una feta dramàtica inspirada per la seva castedat. Trobant-se el sant a Lleida, on havia anat per tal d'evangelitzar els sarraïns, unes dones, fixant-se en les seves blanquíssimes dents, li digueren: <<Malaguanyat per frare! Quines belles dents!>> Aleshores Sant Bernat <<agafà un còdol de torrent i amb el còdol engrunà la doble filera ivorina de les dents, el tresor de perles closes que les dones lascives cobejaven.>> Aquelles dones davant l'acció del sant, es penediren, i dues d'elles es van tancar a un convent. Tal és el relat tradicional.

Aviat el prestigi del sant baró augmentà i s'estengué. El papa demostrà la seva confiança en Sant Bernat encomanant-li delicats afers eclesiàstics.

Bernat Calbó contribuí a la creació del convent de monges de Valldonzella. Als 29 de març de 1226 havia acceptat el govern espiritual d'una congregació de dames dedicades a Déu, establerta al terme del castell d'Olorde, les quals tenien l'església de Valldonzella. El convent fou cedit per Bernat al bisbe de Barcelona, que el deixà subjecte a l'abat de Santes Creus quant a la regla. Anys després, algunes d'aquelles dames prengueren l'hàbit del Císter, i així començà la nova fundació. En l'any 1269, mort ja Bernat, el bisbe Berenguer II de Palou traslladà el convent a Barcelona, on conservà el nom de la vall d'on havia sortit. Aquest és l'origen del convent de Valldonzella.

L'any 1233, després d'haver estat expulsat de la seu de Vic el bisbe  Guillem de Tavertet, elegit l'any 1195 tres canonges vigatans, nomenats compromissaris pel Capítol, elegiren Bernat Calbó, que passà així de l'abadia de Santes Creus a la bisbalía de Vic. L'elecció es va fer el 30 d'agost; Sant Bernat prengué possessió de la cadira episcopal als 22 de gener de l'any 1234, i en el mes d'octubre del mateix any fou consagrat.

Bernat Calbó, morí el 26 d'octubre de 1243, i fou sepultat a l'església de Vic, vora les fonts majors.

No és gaire coneguda, en els seus detalls, la vida de Sant Bernat, la qual, com diu Riber, ens ha arribat incoherent i amagadissa. <<Més que per obres rutilants --afegeix el dit autor-- és caracteritzada per una secreta olor de bones obres.>>