Willy Wilder

Creador versàtil de l'època daurada del cinema negra i de les farses satíriques de Hollywood, humor cínic i diàlegs enginyosos; aquest fou Samuel Wilder (Sucha, Imperi Austrohongarès, 22 de juny del 1906 - Hollywood, Estats Units, 27 de març de 2002, més conegut com a Billy Wilder, va ser un director de cinema i guionista estatunidenc d'origen austríac.

Billy Wilder, un dels millors guionistes i directors que mai hagi donat Hollywood, va resumir en certa ocasió la seva carrera en un exemple terrible de modèstia "em vaig limitar a fer les pel·lícules que m'hauria agradat veure". Wilder es troba darrere algunes de les imatges i les frases més memorables de la història del cinema, com Marilyn Monroe sobre una reixeta de ventilació del Metro amb el seu famós vestit blanc i vaporós aixecat, Jack Lemmon i Tony Curtis disfressats de músics transvestits a Ningú no és perfecte (1959) o el convincent retrat de Fred MacMurray com a venedor d'assegurances convertit en assassí a Double Indemnity (1944). Fins i tot va ser el responsable que Greta Garbo es rigués a la primera comèdia que va fer com a actriu (Ninotchka, 1939).

Wilder va crear un dels cànons més brillants i eclèctics del treball cinematogràfic nord-americà. Els seus films es caracteritzen pels elaborats arguments, els seus brillants personatges i els seus intel·ligents diàlegs. Encara que pugui semblar estrany en un director tan associat amb la comèdia, va treballar sempre desafiant els límits de la censura nord-americana a causa de la seva elecció provocativa dels temes, com l'adulteri Double Indemnity (1944), l'alcoholisme Dies perduts (1945) i el jove mantingut Sunset Boulevard (1950).

Nascut el 1906 en una zona d'Àustria-Hongria que més tard s'annexionaria a Polònia, Wilder va rebre de la seva mare el sobrenom de Billy a causa de la fascinació que ella sentia per la cultura nord-americana. Després d'acabar a Berlín com a corresponsal en un diari, el jove Wilder va descobrir si interès pel cine. Es va convertir en guionista, però quan Adolf Hitler va aconseguir el poder es va traslladar a París, on va debutar com a director amb Mauvaise Graine (1934). Més endavant va arribar a Hollywood sense saber parlar anglès, però aviat va aprendre l'idioma i la manera de fer-ne cinema. Convertint-se en un notable guionista de pel·lícules. 

Potser perquè l'anglès no era la seva llengua materna, a Wilder sempre li va agradar treballar amb un soci. Amb C va escriure una sèrie de comèdies clàssiques, entre elles Ninotchka (1939) i Bola de foc  (1941). Aviat va ser ascendit a director a El superior i la menor (1942), amb un guió escrit conjuntament amb Brackett. La col·laboració amb l'escriptor de novel·la negra Raymond Chandler per adaptar una obra de James M. Cain va permetre a Wilder fer la seva primera obra clàssica, el film Double Indemnity (1944). Aquesta fita cinematogràfica va establir diverses convencions al cinema negre, com l'ús d'una il·luminació ambiental de "persiana veneciana", i una narració en veu en off.  Durant la resta dels anys quaranta, Wilder va rodar films molt aclamats, com Dies perduts (1945) i Sunset Boulevard (1950), la seva darrera col·laboració amb Brackett.

Després la comèdia de Wilder es va tornar més cínica, els seus interludis dramàtics més intensos, i la seva confiança artística va créixer amb la capacitat d'escriure, produir i dirigir títols de creació pròpia. De la seva producció en aquest nou capítol de la seva vida en destaquen la tragèdia Ace in the Hole (1951), Sabrina (1954), The Seven Year Itch (1955) i la seva primera col·laboració com a guionista amb l'altre soci important de la seva carrera I. A. L. Diamond (Love in the Afternoon, 1957).

Amb l'excepció de L'esperit de St. Louis (1957), Diamond i Wilder van col·laborar en la resta de projectes de les seves carreres. Així van crear les sublims comèdies Ningú no és perfecte (1959) i L'apartament (1960). Amb aquesta última, Wilder va entrar a formar part del reduït grup de directors que havien guanyat l'Oscar al millor director, millor pel·lícula i millor guió pel mateix film. Quan una nova generació va passar a dominar Hollywood als anys setanta, els veterans com Wilder van ser ignorats sovint, cosa que no li va impedir rodar Què va passar entre el meu pare i la teva mare? (1972) i The Front Page (1974).

Durant la seva carrera, Wilder va guanyar dos Oscars com a director i tres com a guionista (Dies perduts, Sunset Boulevard, L'apartament). 
Treballant amb Spielberg

Una vegada Billy Wilder va declarar: “Els austríacs són gent brillant. Van fer creure al món que Hitler era alemany i Mozart austríac”. L'enginy càustic del director i el seu punt de vista sarcàstic sobre la vida es poden atribuir als seus orígens jueu i austríac. Es va passar la vida traslladant-se d'un lloc a un altre d'Europa. Una experiència que, inevitablement, li va valer l'etiqueta d'estranger i de foraster.

Poc podia imaginar Wilder, quan es va traslladar a Berlín a finals dels anys vint, que aquesta seria la darrera vegada que veuria la seva família. Després de la Segona Guerra Mundial, va buscar els seus familiars desapareguts als camps de concentració d'Europa i va descobrir que la seva mare, la seva àvia i el seu padrastre havien mort a Auschwitz. Durant tota la vida es va negar a parlar d'aquella experiència. 

No obstant això, més tard, Wilder va col·laborar estretament amb al guió de La llista de Schindler (1993), un projecte totalment diferent de la resta de la producció cinematogràfica. Spielberg tenia problemes per trobar un director: Roman Polanski i Martin Scorsese s'havien negat a fer la pel·lícula. Wilder sentia que era massa vell per fer-la, i que acostaria massa a la seva dolorosa història personal. Per fi Wilder va suggerir que la dirigís el mateix Spielberg. 
Information icon

Necesitamos su consentimiento para cargar las traducciones

Utilizamos un servicio de terceros para traducir el contenido del sitio web que puede recopilar datos sobre su actividad. Por favor revise los detalles en la política de privacidad y acepte el servicio para ver las traducciones.