En 1913 de retorn a Moscou, sota la influència de Rilke, escriu els seus primers poemes, que publica a l'any següent, sota el títol de Bessó en els núvols. El 1916 apareix Més enllà de les fronteres, en què defineix la seva posició contrària al règim tsarista. Durant la conflagració mundial, Pasternak treballa en una fàbrica dels Urals; en advenir la revolució socialista, s'hi adhereix i entra a prestar els seus serveis a la biblioteca del Comissariat d'Educació. El llibre de versos considerat com el millor dels seus i que va marcar el començament de la seva fama és La meva germana la vida (1922), títol que podria aplicar-se a tota la seva obra. A la dècada de 1920/30 publica Rutes aèries, llibre de narracions curtes; nous llibres de versos; Temes i variacions (1923); El tinent Schmidt (1926) i L'any 1905 (1927); en aquest període publica també una obra en prosa, La infància de Loverse, marcada per la influència de Proust (1925), i Spectorski, poema autobiogràfic. Segueixen: una breu autobiogràfica en prosa, Salvoconducte (1931); Segon naixement (1932) i Relat (1934), que és retirat de les llibreries uns dies després de la seva aparició.

Època staliniana

Sota el poder de Stalin sa havia agreujat la pressió política sobre la literatura. Pasternak es manté, però, independent, cosa que li val el qualificatiu de <<formalista>> i la consideració de <<contrarevolucionari>>, amb el consegüent relegament a l'ostracisme. Però aquesta voluntat de conservar la seva llibertat de creació no s'ha d'interpretar com a oposició o disconformitat radical amb la revolució, sinó com a necessitat de mantenir la recerca personal de la veritat per sobre de tota altra consideració. Pasternak s'instal·la a Pedelkino, poble per a escriptors, als afores de Moscou, en companyia de la seva dona i del seu fill Leònides. Treballa principalment a abocar el rus a grans autors de la literatura universal Shakespeare, Ben Jonson, Verlaine, Goethe, Kleist. El 1937 refusa aprovar l'execució d'un grup d'oficials de l'exèrcit condemnats per traïció.

Després de la mort de Stalin, el relaxament que segueix a Rússia, produeix efectes beneficiosos per a el poeta. L'abril de 1954 l'escriptor Ilià Ehrenburg torna a tornar a la llum pública el nom de Pasternak. Apareixen en diaris i revistes articles sobre la seva obra. La revista La bandera, de Leningrad, dóna a conèixer deu poemes seus, que desperten gran entusiasme. Es publica llavors la imminent aparició de la seva novel·la Doctor Jivago, el tema de la qual --els últims anys de la vida russa-- desperta gran interès. L'editor italià Feltrinelli, de Milà, concerta amb Pasternak la publicació de la traducció italiana. Aquest explicava, pel que sembla, que el <<desgel>> registrat en la política soviètica permetria la seva publicació. El mateix 1956, però, la revista Novy Mir rebutja donar a conèixer aquesta obra a les seves pàgines, per considerar que es desviava de les directrius de la revolució socialista. Finalment la censura oficial en prohibeix la publicació a Rússia. Pasternak va intentar llavors evitar que aparegués la versió italiana, per a això va demanar l'exemplar que havia lliurat a l'editor milanès, però aquest va al·legar que el procés de la seva edició estava molt avançat. El doctor Jivago es va publicar, finalment a Itàlia el novembre de 1957, i tot seguit van anar apareixent les versions angles, francesa, nord-americana, espanyola, etc,. Sobre bases clarament autobiogràfiques, es decep en aquesta extensa novel·la (set-centes pàgines) el període de vida russa comprès entre els anys 1905 i 1943, mitjançant la vida d'un intel·lectual apolític. A l'èxit aconseguit arreu el món per aquesta obra segueix la concessió del premi Nobel, el 23 d'octubre del 1958. Era la primera vegada que es concedia a un escrit de la U.R.S.S. resident al seu país (Ivan Bunin, que el va obtenir el 1933, estava llavors exiliat a l'estranger).

La reacció que l'alta distinció feta a Pasternak va tenir a la seva pàtria i països afins va ser declaradament adversa, i diversos sectors de l'opinió internacional van apuntar així mateix que en la decisió del jurat havien entrat consideracions polítiques. Ràdio Moscou va qualificar el veredicte de l'Acadèmia de Ciències sueca de <<acte hostil i dirigit directament contra l'Estat soviètic>>. A continuació va seguir l'expulsió del poeta de l'Associació d'Escriptors Soviètics i van arribar a circular rumors sobre la seva detenció. En previsió de perjudicis més grans i possibles, grups d'escriptors importants de diversos països van intercedir a prop de les autoritats soviètiques. Finalment, Pasternak va comunicar la seva renúncia a l'Acadèmia de Ciències de Suècia, al·legant que <<Amb el màxim agraïment, no m'és possible acceptar el Nobel, per causa de la significació que s'ha atribuït a aquest premi a la societat a què pertanyo>> Pasternak es va dirigir també per carta al cap del Govern rus, Nikita Khrusxov, i a Pravda, afirmant la seva voluntat de romandre a la seva pàtria i lamentant les conseqüències de la publicació de la seva novel·la i de les interpretacions que se n'havien fet.

L'obra de Borís Pasternak és un dels testimonis més alts del segle XX. Hereu de la rica tradició espiritual russa, la seva paraula, de gran depuració, es manté sempre a un to alhora transcendent i profund per una banda i senzill i íntim per l'altra. És el <<home interior>> de Fiódor Dostoievski i Lev Tolstoi el que busca sempre Pasternak. Com en els grans exemples esmentats, a Pasternak es fon una set insaciable d'autenticitat humana amb la universalitat de l'ànima russa.+

La mort de Pasternak va ser ignorada per part de la societat oficial russa. S'havia convertit al cristianisme ortodox i renunciat al judaisme. El seu enterrament va ser una sentida però silenciosa gran manifestació de dol a Rússia.