"La nostra misèria --replicava el futur Buda als savis hindús-- no prové de l'esclavitud de l'ànima, serva, com dieu, de les passions, sinó que no ens hem alliberat de la personalitat del jo. dieu que podeu separar el jo dels seus actes, però us equivoqueu; l'home és un compost de les seves facultats; no existeix aquest ens estrany que, ocult per un teló, percep el que passa davant. No existeixen coses sense qualitats; són les qualitats les que formen les coses. No existeix l'ànima sense la facultats, són les facultats les que formen el jo...Quanta confusió ve de l'interès en un mateix i en la seva pròpia perfecció!

El mer fet de pensar que un pensa, i que pensa bé, li desperta la seva vanitat. A més, si existeix aquesta ànima, com dieu, ha de persistir després de la vida, ja en el cel, ja en la terra, ja en l'infern... Estarem eternament condemnats a egoisme i limitació?

Els bramans repetien: "No veus per onsevulla els efectes d'aquesta caracterització de cada cosa?" El conjunt de qualitats personals fa als homes diferents en temperament, fortuna i destí. El karma, o personalitat, mereix premi o càstig; per això precisa la transmigració de l'ànima a un altre cos, heretant de nostra existència anterior els efectes de les nostres males accions i el guardó de la nostra bondat. 

Gautama els contradeia amb aquests termes: "L'existència del karma, que caracteritza cada persona i cosa, és innegable: però el jo no existeix. La meva persona és una combinació, així mental com a material". De les primeres discussions de Saka-Muni amb els bramans ja es desprèn que en aquella època hi hauria ran tolerància a les escoles indas fins per a les opinions més arriscades. Això havia de facilitar després la predicació del budisme, però, en realitat, Sakia-Muni no tenia res a predicar encara. Les seves objeccions tenien només el caràcter d'un dubte metafísic.

Desenganyat de l'escola de Rajaga, el futur Buda va passar al bosc per a veure si, amb la penitència i el dejuni, podia alliberar-se de la personalitat que li turmentava. Va fixar la seva mirada en la selva de Uruvela, en el lloc on ara s'aixeca el temple de Buda-Gaya, i allí per espai de sis anys va mortificar el seu cos asprament, fins a quedar reduït a un esquelet. Va provar de subsistir, diu la llegenda, amb un sol gra de mill al dia. Tan dura penitència el va atreure l'admiració de les gents, que acudien de molt lluny per a implorar amb respecte les seves benediccions.

Però, Gautama no estava satisfet. El seu cos s'afeblia sense aconseguir augment de llum espiritual per mitjà de repetits èxtasis. Buscant la veritat, no podia experimentar els raptes d'amor que han acontentat els místics d'altres races. Va comprendre que necessitava reforçar el seu cos si volia obtenir la claredat de l'enteniment. Per a això va ser primer a banyar-se en el riu i, en tractar de sortir de l'aigua, es va desmaiar, però fent un gran esforç va aconseguir arribar a la riba. En veure-li allí tendit i extenuat, la filla d'un pastor li va oferir un plat d'arròs, que Saka-Muni va menjar sense escrúpol. Això va escandalitzar molt als quals li servien reverents per la seva vida de penitència i austeritat.

Abandonat pels quals ho admiraven i perseguit, afegeix la llegenda, pels esperits malignes, que li temptaven de continu, va anar a asseure's al peu d'un arbre que creix a l'Índia, una figuera silvestre (ficus religiosa) anomenada Bo. Era primerenc, al matí, quan va començar a meditar a l'ombra de la figuera, i abans de caure el dia va rebre la gran iniciació. Des d'aquell moment seriosa el Buda, que vol dir "l'il·luminat". Havia comprès, no la naturalesa de Déu, no la causa de l'univers, sinó la naturalesa del dolor, les seves causes i el seu remei. Això és el que va descobrir el Muni dels sakias , per això va ser anomenat Buda; tot el budisme dimana de la gran iniciació del Buda en aquest dia memorable per a la història d'Orient. Gairebé la meitat de la raça humana segueix, o creu seguir, la doctrina de l'il·luminat sota l'ombra de la figuera.

El que va passar per la ment del príncep Gautama el dia de la seva transformació en Buda no ho sabrem mai; el no va voler dir-nos-ho i la llegenda l'ha forjat al seu sabor, comptant fantàstiques visions.

D'antuvi, el Buda va resoldre fer el que es deia la Gran Renunciación, això és, no viure per a ell només, sinó predicar als homes la bona nova. Abans de res, va voler el nou Buda anar a convèncer als seus mestres, els bramans de Rajaga, i es va trobar amb ja havien mort. després va creure que era deure seu convertir als cinc ermitans que li havien servit en la selva de Uruvela i que en deixar-li van marxar a Benarés. Vivian llavors com a penitents en un paratge dels afores de la ciutat, anomenat Parc dels Cérvols. En veure arribar al Buda, es van confabular per a rebutjar-li com a un apóstata, però, impel·lits després per una força misteriosa, li van reconèixer com il·luminat i li van servir com a un ser superior. El Buda, ple de bondat, va predicar als cinc ermitans un sermó famós, conegut amb el nom de Sermó de Benarés o de la Fundació del Regne de la Veritat, que té l'avantatge de ser curt. És com segueix:

• Hi ha dos extrems que hem d'evitar, ¡Ho ermitans! Un és el dels plaers dels sentits i l'altre el de la mortificació amb pràctiques penoses, que embajaneixen i no aprofiten.
• Existeix un camí intermedi, ho ermitans!, un camí que ens fa obrir els ulls de l'enteniment i ens porta la pau, portant-nos a la saviesa, ala veritat, al Nirvana.
• Quin és aquest camí? En veritat us dic que és el dels vuit preceptes: Justa visió, lliure de supersticions i il·lusions. Justos desitjos, alts i dignes d'un home intel·ligent. Paraula justa, sincera i veritable. Conducta justa, en pau, honestedat i puresa. Acció justa, sense fer mal a cosa vivent. Just esforç, educant-se per a dominar-se. Ment justa, activa, atenta i desperta. Justa contemplació, meditant acuradament sobre la realitat de la vida.
• Respecte al dolor, oh ermitans, cinc causes ens produeixen dolor. Són: naixement, malaltia, mort, unió amb coses desagradables i separació de coses agradables. Les cinc són conseqüència de la composició del nostre cos.
• Aquest és l'origen del dolor. Cerquem la renovació del que sempre està canviant, ja amb una vida futura, ja amb una major intensitat de la vida present.
• En canvi, oh ermitans, aquesta és la veritat en el que concerneix la destrucció del dolor: cal evitar la set de personalitat, i el veritable camí són els vuit preceptes: justa visió, justos desitjos, paraula justa, conducta justa, justa acció, just esforç, ment justa, activa i desperta, i justa contemplació.
• Per llarg temps, oh ermitans, no vaig poder distingir clarament aquestes veritats; per llarg temps vaig comprendre que no havia aconseguit la tota saviesa, ero ara he obtingut el coneixement suprem i la llum s'ha fet dins de la meva. La meva voluntat s'ha emancipat, aquesta és la meva última existència, no més reencarnació per a mi. Això és la negació de la vida futura. 

Així va parlar el benaurat. els cinc ermitans es van convertir, van ser els primers deixebles de Buda i des de llavors van viure en comunitat. A diferència d'altres religions, la vida monàstica va ser establerta en el budisme per l propi fundador i comença en el mateix Parc dels Cérvols de Benarés. Conclòs se sermó, el Buda va afegir: 

• Aquell que viu només, encara que hagi reconegut la veritat, pot claudicar i caure en els seus vells hàbits. Per tant, bo serà que ens reunim per a ajudar-nos i enfortir-nos els uns als altres. Set com a germans; units en amor, en santedat i en zel. Prediqueu la doctrina pels quatre àmbits del món, perquè totes les criatures fraternitzin en el regne de la veritat. Aquesta és la santa fraternitat, aquesta és la sangha (o convent) on viuran en comunitat els que han trobat refugi en el Buda.

Temo que el lector quedarà una mica desil·lusionat per aquestes primers paraules del Buda, que no són sinó repetició dels conceptes enunciats ja per Gautama quan no era més que el Muni dels sakias. L'única cosa que hi ha de nou és un accent de fe que no existia en les seves paraules abans de la il·luminació. Seguretat confiança en si mateix, absoluta certitud és el que transpira el sermó de Benarés.

D'altra banda, la disciplina moral, que avui diem filosòfica, proposta pel Buda com a vehicle per a obtenir la suprema llibertat no era una gran novetat en el segle VI a. C.., sobretot a l'Índia; no obstant això, l'oposició d'aquest tractament del Just Mitjà a les pràctiques ascètiques dels bramans es veu reflectida en tots els discursos del Buda. "Mortificació no procura coneixement, com menys procurarà el triomf sobre la sensualitat. aquell que plena el seu llum amb aigua en comptes d'olia, no obtindrà llum; el que frega dos maderos podrits, no encendrà foc. Mengeu i beveu segons les necessitats del cos; l'aigua envolta la flor de lotus sense penetrar en els porus dels seus pètals".

En el transcurs de la seva vida, el Buda no sols va haver de resoldre problemes que podem dir dogmàtics o religiosos, sinó també qüestions de disciplina conventual. en les comunitats budistes forçosament havien d'ocórrer dissensions, que el Buda va saber resoldre secundant-se en principis estrictament legals. Per exemple, una vegada un monjo va ser acusat d'alguna cosa que ell no creia que anés contrari a l'esperit de la regla. La disputa amenaçava convertir-se en cisma. Heus aquí el que va dir el Buda: "No hi ha dret a expulsar un monjo només perquè la majoria diu: Creiem que ha de ser així". Als rebels els hi deia: "Odi no s'apaga amb odi; odi s'apaga amb amor, aquesta és una llei eterna. Alguns no s'han adonat d'ella, cal perdonar-los, i els que la coneixen han d'ensenyar-la practicant-la". Amb ximples i vanitosos no és possible mantenir amistat".  

Després d'o que precedeix, seria ociós afegir que no va haver-hi res miraculós ni heroic en la vida del Buda. menys encara en la seva mort; el Buda va morir d'una indigestió, per haver menjat arròs amb porc, quan tenia ja més de vuitanta anys. Un fet tan prosaic, no hi ha dubte, ha de ser rigorosament històric, sobretot tenint en compte que molt aviat els budistes van adoptar una rígida dieta vegetariana.