Cançó d'amor i de guerra és una sarsuela catalana en dos actes, que es va estrenar el 16 d'abril de 1926 al Teatre Nou de Barcelona i es va convertir en el primer gran èxit del compositor valencià Rafael Martínez i Valls.
Quan es va estrenar, Cançó d'amor i de guerra l'activitat teatral barcelonina tenia el centre més bulliciosos als escenaris del Paral·lel. Eren els temps dels grans empresaris; dels compositors Guerrero, Alonso, Vives, Padilla, Moreno Torroba, Soutullo i Vert, entre d'altres que aconsegueix sorollosos èxits amb les seves sarsueles i revistes.
Els noms de Josefina Bugatto, Godayol, Romeu, Rosich, Trini Avellí, Vallojera, Gimeno, Vendrell, Antonio Palacios, Terol, Pablo Gorgé i Francisco Palos, eren populars entre els cantants i directors que actuaven als teatres Nou i Còmic.
Va ser precisament al Teatre Nou on en pocs anys -del 1926 al 1930- el mestre Martínez Valls va aconseguir tres grans èxits que el van convertir ràpidament en el músic més conegut del Paral·lel.
El primer el va obtenir amb Canço d'amor i de guerra, representada per primera vegada el dia 26 d'abril de 1926, sent els seus principals intèrprets les tiples Bugatto i Fondevila, els tenors Godayol i Cosin i el baríton Gimeno, que formaven part de la companyia del Teatre Líric Català de Josep Llimona.
El segon èxit de Martínez Valls va ser la revista Charivari, estrenada l'any 1917 i en la va col·laborar Josep Maria de Sagarra com a autor d'un número titulat <<Ball de la Candelaria el 1850 al Liceu>>, per al qual el compositor va escriure un himne a Barcelona, que aviat va ser corejat pel públic.
El tercer èxit es va materialitzar amb la sarsuela La Legió d'Honor, interpretada per primera vegada el 26 de febrer de 1930 i acollida amb tant d'entusiasme que es van haver de repetir tots els seus números. El tenor Joan Rosich va ser el creador del paper de <<Marcel>>.
Amb tot, el nom de Martínez Valls ha quedat com a autor de la inspirada partitura de Canço d'amor i de guerra, valuosa aportació a l'escena musical catalana que no han pogut empetitir les també meritòries músiques de L'àliga vermella, El perdó del rei, La mosquetera, Boris d'Eukalia, La ventera d'Ansó malgrat que Martínez Valls no era un home de teatre pròpiament dit, a la manera, per exemple, que va ser Amadeu Vives. Li agradava compondre per a l'escena, però escrivia sense la preocupació de l'estrena immediata. Treballava sense presses, per a si mateix i com a necessitat espiritual. Potser per això les seves obres tenen un acabat que complementa admirablement una inspiració sempre espontània i noble que l'artista sabia escriure amb bona tècnica i exquisit gust.
Dos excel·lents literats, Lluís Capdevila i Víctor Mora, van escriure el llibre de Canço d'amor i de guerra. Es diu que l'encàrrec d'aquesta sarsuela els va formular Josep Llimona, que pretenia un argument d'ambient militar perquè el mestre Lambert li posés música. S'ignora per quina raó aquest compositor no va escriure la partitura, però el cas és que la petició va passar al mestre Rafael Martínez Valls. Capdevila va buscar el tema de la Revolució Francesa, concretant l'acció a les terres del Vallespir. L'obra es va titular en principi Els soldats de l'Ideal, però potser perquè aquest nom no va agradar al llavors governador civil de Barcelona Milans del Bosch, no es va autoritzar l'estrena. Posteriorment en una reunió presidida per l'autoritat governativa, a la qual van assistir els autors acompanyats pel polític Emili Junoy, es va decidir canviar el títol pel de Canço d'amor i de guerra, estrenant-se com hem dit, el dia 16 d'abril de 1926. A més dels artistes esmentats, a les primeres representacions van cantar també les tiples Tana Lluró i Valor, els barítons Fuster i Claramunt. Al mes de juny d'aquell mateix any, Canço d'amor i de guerra va representar als teatres Olímpia i Tivoli per la companyia de Luis Calvo, on figuraven Emilio Vendrell i Pablo Gorgé, que alternaven el seu paper amb el baríton Jaime Miret.
Aleshores es deia que aquesta sarsuela era l'única obra que podia competir en èxit amb la famoses revistes de Manuel Sugrañes. Degué de ser cert perquè el 27 de març de 1927, poc abans de complir-se l'any de l'estrena, es van celebrar al teatre Nou les quatre-centes representacions.
Lluís Capdevila i Víctor Mora van escriure un text habilment teatral amb una situació dramàtica que mai extrema els límits, però amb l'atractiu d'un curs escènic suament matissat pel sentimentalisme de la història amorosa i de les evocacions del paisatge que estimularen la inspiració del músic. Paisatges cantats amb el lirisme càlid del mestre Rafael Martínez Valls, elegant en el sentiment quan el protagonista evoca el Pirineu, fragment immers en un clima que té una mica d'atmosfera wagneriana -<<Parsifal>>, salvades les distàncies-. La música de Canço d'amor i guerra abunda en idees que per la senzillesa de la forma i la sinceritat de l'expressió arriben fàcilment al poble. Des del bell i vibrant cant del forjador, fins a la marxa final tan enardedora, tota la partitura és un seguit de melodies fresques, molt belles, que el compositor vesteix amb harmonies molt cuidades i originals. Val la pena destacar la sardana, finíssima de línia i íntimament sentida, èxit encara avui en totes les audicions; el duet de soprano i tenor, de vol líric ampli, les dues intervencions del baríton, ambdues nobilíssimes d'expressió; la romança de la soprano; el ball provençal i l'intermedi tan ben construït amb el tema popular d'una de les cançons catalanes més belles, glossada admirablement i tractada a l'orquestra amb mà mestra.
Martínez Valls mostra el seu bon gust, una vegada més, al duo còmic, que si bé literàriament és com tants a l'ús, musicalment és una mena de scherzo molt graciós. Si la sarsuela castellana va ser arraconada per altres expressions teatrals i va morir per falta de noves produccions, el teatre líric català ha corret sort parella, perquè al cap ia la fi es tracta del mateix gènere construït en idèntics motlles.