Castell i Església de Santa Maria de Mur
Castell i Església de Santa Maria de Mur

 El municipi l'integren, des del 1972, els dos antics municipis de Guàrdia de Noguera i de Mur, per això el nom oficial és Castell de Mur, encara que té el cap a la vila de Guàrdia de Noguera. Inicialment tots dos pertanyien als comtes de Pallars Jussà, que el 1055 els cedien a Arnau Mir de Tost. Més tard fou del llinatge dels Mur, i bona part de les terres i parròquies pertanyien al domini del paborde de Santa Maria de Mur. El castell situat dalt d'un turó que domina la vall de la Noguera Pallaresa. Per accedir hi ha una pista, senyalitzada i en bon estat, que surt de la carretera que va de la Guàrdia fins a Sant Esteve de la Sarga, passats 2 km. de la Guàrdia.  
El Castell de Mur i Santa Maria de Mur

El castell, que apareix referenciat per primera vegada el 969, era propietat dels comtes de Pallars. A mitjan segle XI, Ramon V de Pallars Jussà el cedia en feu a Arnau Mir de Tost, el qual, anys més tard, el deixava en testament a la seva filla Valença de Tost, esposa de Ramon V de Pallars Jussà, i al seu nét Arnau. Més endavant, els comtes de Pallars, Ramon i Valença, infeudaren el castell, primer al seu fill Pere Ramon i després a Artau II de Pallars Sobirà. Segons alguns documents de l'època, el castlà de Mur era un tal Miró de Mur. Dels segles XII i XIII es conserva poca documentació, però es pot confirmar que els castlans de Mur eren els membres del llinatge del mateix nom i feudataris dels comtes de Pallars Jussà. A partir del segle XIV, els Mur esdevenien feudataris dels reis de Catalunya i Aragó. El darrer membre de la nissaga, Hug Pere de Mur i Cervell, va viure la primera meitat del segle XV´. Posteriorment la baronia, a conseqüència de casaments, herències i vendes, fou propietat de diverses famílies.
L'església es començava a construir entre el 1057 i el 1060, al costat del castell de Mur, per impuls dels comtes de Pallars i el seu fill, Pere Ramon. Les obres van acabar el 1069. Al final del segle XI era instituïda com a canònica agustiniana i escollida pels comtes de Pallars com a necròpoli familiar. Arran d'aquests privilegis, es va formar la pabordia de Mur, que ocupava un extens territori del Pallars Jussà. A la darreria del segle XVI, es va convertir en una col·legiata secular, encara que conservava els drets i les possessions anteriors; a partir del 1873 va esdevenir parròquia rural, i amb això s'iniciava el seu abandonament i decadència. L'any 1920 fou declarada monument nacional.
El castell i la canònica formen un interessant conjunt, consolidat i estudiat gràcies a successives campanyes de restauració iniciades al primer terç del segle XX i també en la dècada de 1970 i 80. 

El Castell

El castell, un exemplar excepcional de l'arquitectura civil del segle XI, s'assenta directament sobre la roca i s'adapta a la forma del relleu. Té una planta triangular, semblant a la silueta d'un vaixell, amb els angles arrodonits. El vèrtex d'aquest triangle l'ocupa una torre més elevada que els murs. Oposada a aquesta torre n'hi ha una altra de cilíndrica que també sobresurt dels murs perimètrics.  

L'accés al recinte, tancat per un únic perímetre murat, es fa per la façana  sud, a través d'una porta de mig punt alevada.

Ja dins el castell podem veure que la torre situada al vèrtex del triangle té una habitació triangular suportada per un gran arc que deixa lliure tota la part inferior. S'accedeix a la sala a través d'una porta de mig punt oberta a l'est i situada a nivell del pas de ronda dels murs laterals. Cinc finestres d'arc de mig punt il·luminaven l'estança. 

La torre cilíndrica presenta dues portes situades en nivells diferents, les quals devien respondre als diferents nivells de les estructures interiors.

El perímetre del castell té, a més de les finestres de la torre oest, unes espitlleres allargades i unes obertures, a la part baixa dels murs, que semblen fetes per abocar-hi líquids i probablement tenien caràcter defensiu.

La canònica

És un bon exemple de l'arquitectura religiosa alt medieval, especialment perquè en la seva construcció són visibles les adaptacions que es van fer de l'església original per tal de crear-hi al voltant les dependències necessàries a la comunitat religiosa. El conjunt, que presenta una imatge compacta i tancada a l'exterior, es compon d'una església, a l'extrem est, i d'un clos canonical amb el claustre, les dependències i un segon pati, a l'extrem oest.

L'església

És de planta basilical de tres naus capçades per tres absis, el del nord, desaparegut i el central, més alt. Avui només podem veure dues naus d'amplades molt semblants, ja que la tercera, la més septentrional, es va esfondrar i va ser substituïda per tres capelles de factura gòtica. La cobertura és de volta de canó de perfil semicircular, reforçada per arcs torals semicirculars. Els dos absis s'obren a les naus respectives mitjançant uns estrets arcs presbiterals. 

Els murs no tenen decoració, a excepció de la façana absidal, on veiem arcuacions llombardes sota el ràfec que es distribueixen de tres en tres entre lesenes. Complementen l'aspecte exterior de la capçalera tres finestres de doble esqueixada a l'absis central, i una absidiola. 

Al mur sud es conserva una finestra de doble esqueixada i la porta d'accés a l'església. La porta té arquivolta en gradació i la cobreix un porxo de factura tardana. A la façana oest s'obren tres finestres, dues corresponents a les naus laterals i una a la nau central; les primeres són finestres de doble esqueixada, mentre que l'altra és una finestra geminada amb columna central de capitell mensuliforme i un ull de bou circular a sobre, tot emmarcat amb un arc de mig punt una mica més endinsat que la resta de la façana. En aquesta façana també s'alça un campanar de cadireta de dos ulls. Totes les façanes han estat molt modificades, en especial les parts altes.

L'església i el claustre es comuniquen per mitjà d'una porta deformada que hi ha al mur central. Sembla, però, que l'accés original es feia a través d'una porta, avui paredada, situada en el sector de la nau desapareguda.

Des del 2008 l'església disposa d'una reproducció de les pintures de l'absis i de l'absidiola, sostretes al primer terç del segle XX. Les de l'absis central, guardades al Museu de Belles Arts de Boston (EUA) es divideixen en tres registres: a la conca absidal destaca, dins una màndorla, el pantocràtor acompanyat dels símbols dels quatre evangelistes; en el segon registre es presenten tots els apòstols amb un llibre a la mà, i a les esqueixades de les finestres hi ha escenes d'Abel i Caín i uns atlans; i a l'últim, en el registre inferior s'hi presenta la Visitació, i la Nativitat i l'anunci als pastors.

Els fragments de pintura de l'absidiola, avui al Museu Nacional d'Art de Catalunya, permeten reconèixer una Ascensió, amb Crits dins una màndorla i la Verge i els apòstols als seus peus. 

El claustre i les dependències 

El claustre, de proporcions reduïdes, és de planta rectangular, amb la part llarga que va d'esta oest. Té uns porxos sostinguts per columnes amb capitells disposades en una sola filada (al nord formen vuit arcades, el sud nou, i a l'est i a l'oest, cinc) i per pilars rectangulars als angles. La decoració dels trenta-un capitells actuals està molt malmesa; malgrat tot, hi podem reconèixer alguns ornaments geomètrics, vegetals, animals i humans. Un embigat de fusta cobreix les galeries. 

El clos canonical s'organitza al voltant del claustre i del pati de ponent, que té un accés exterior. Les dependències, algunes de les quals força transformades, acullen una exposició permanent sobre el conjunt.

Malgrat la diferència temporal en l'edificació de l'església (mitjans segle XI) i del clos canonical (final segle XI i principi del segle XII), la construcció manté força unitat. Així, l'aparell de tot el conjunt és de petits carreus de pedra local, una mica escairats. A l'església l'aparell s'ha col·locat en filades uniformes i allargassades, al claustre té proporcions més quadrades i al clos canonical és més desordenat. 

A baix fotografies del castell l'església el claustre i interior de l'església.

REFERÈNCIES: ROMÀNIC CATALÀ. Enciclopèdia Catalana 50 anys. Guia 1. Pàgs. 177 a 185 (ISBN 978-84-412-2429-2)  

Information icon

Necesitamos su consentimiento para cargar las traducciones

Utilizamos un servicio de terceros para traducir el contenido del sitio web que puede recopilar datos sobre su actividad. Por favor revise los detalles en la política de privacidad y acepte el servicio para ver las traducciones.