Perjudicial per a Catalunya la mort de Ramon Berenguer IV

Va ésser fortament lamentable per a Catalunya el fet que Ramon Berenguer IV premorís a Peronella i que l'hereu de la doble corona fos encara un infant. La influència aragonesa s'exercí damunt el rei joveníssim, que es formà en un ambient favorable a Aragó. Hauria succeït diferent si l'hereu hagués pogut completar la seva formació al costat del seu pare. En aquesta cas, hauria tingut un més viu sentiment catalanesc, hi no hauríem vist el canvi del nom Ramon per Alfons. Inclús pot sospitar-se que Ramon Berenguer IV, amb la possible adopció en algun moment propici, d'un títol jeràrquic superior per a la dignitat jurisdiccional del territori català, hauria evitat l'anteposició del títol de rei d'Aragó al de comte de Barcelona en l'encapçalament dels diplomes i en les signatures dels comtes-reis. 
La mort de Ramon Berenguer IV marcà en la història de Catalunya el començament d'un nou període, encara que l'inici d'aquest no fos assenyalat per fortes convulsions ni per ràpides i profundes mudances. La situació, tant la interior com l'exterior, era, en aquell moment, plena de complicacions i perills. Hom podia témer un enfonsament, almenys parcial, de l'obra dels dos últims Berenguers. Aquesta situació difícil va poder ésser superada.

"Apar miraculós --escriu l'historiador-- que la mort del sobirà, embolcallat amb difícils qüestions de política exterior i interior, i en el moment en què no podia esperar-se aital desgràcia, no portés per als seus pobles conseqüències més funestes i no fes imminent la destrucció d'aquella monarquia, esborrant per sempre les traces fonamentals de l'hegemonia catalana en el Mediterrani, que tot just estava dibuixant en son previsor enteniment el rei Ramon Berenguer quan una traïdora malaltia posava fi a sa profitosa vida".  El fet és que la seva obra, encara novella, encara frèvola, s'aguantà i pogué ésser continuada sense interrupcions i satisfactòriament. Les més greus amenaces que hom podia témer, no es realitzaren; "El comte de Tolosa --afegeix l'historiador-- no pogué desterrar de la Provena marítima ni del senyoriu  de Montpeller la influència catalana; la família dels Baus permanesqué sempre més humil i subjecta; el vescomtat del Bearn es mantingué lleialment sots l'alt senyoriu del comt-rei de Catalunya-Aragó, i els sarraïns de València i del Baix Aragó no intentaren invasions ni sorpreses en les fronteres", amb l'excepció d'algunes algarades no gaire importants.

En l'any 1164, Peronella va renunciar al reialme d'Aragó en favor del seu fill, al qual ja havia fet hereu estant-ne en cinta, l'any 1152. Però, jurídicament, Alfons tenia el reialme pel seu pare, a qui havia estat donat totalment pel rei  Ramir II. 

Qui foren els directors de l'Estat catalano-aragonès en aquestes circumstancies crítiques? Alfons, com hem dit, tenia deu anys en morir el seu pare. Peronella, la reina vídua, que en tenia 26, era una dona inexperta i poc instruïda, i no consta que en vida del seu espòs hagués intervingut poc ni gaire en la governació de l'Estat. En el testament de Ramon Berenguer es posava l'hereu sota una mena de curatela del rei Enric I d'Anglaterra; però aquesta curatela no tingué efectivitat pràctica. Hi ha historiadors que assenyalen el comte  Ramon Berenguer III de Provença, cosí germà d'Alfons, com a protector d'aquest i governador de l'Estat. Segons les Gesta Comitum, Ramon Berenguer de Provença vingué a Barcelona per tenir cura del jove Alfons i governar els seus Estats, i al cap de dos anys se'n tornà a Provença. Però d'altres autors dubten que tingués aquest difícil paper un jove de 25 anys, com era Ramon Berenguer. Algun historiador es decanta a creure que darrera d'ell hi havia "la mà de ferro" de Guillem Ramon I de Montcada, el gran senescal, o d'algun altre magnat de la cort de Barcelona.