Pietro Perugino (Pietro Vannucci, 1450-1523) degué haver-se forjat una reputació impressionant al començament de la seva carrera perquè se li encarregués pintar aquesta obra per a la capella Sixtina, part d'un important cicle de frescos a càrrec de diversos artistes de renom. I l'haver creat en aquest moment el treball que aquesta considerat la seva obra mestra suposa un assoliment encara major.

Domina el fresc la poderosa imatge central de sant Pere, el primer vicari de Crist en la terra, agenollat per a rebre les claus del regne dels cels. Li envolten la resta dels apòstols --Judes és el cinquè a la dreta de Jesús-- i personatges de l'època --el cinquè començant per la dreta podria ser el mateix Perugino--. El detallismo i la sensació de serè refinament encaixen amb la temàtica de la pintura. En el pla mitjà es mostren dues històries de la vida del Messies; els diners dels tributs (esquerra) i la lapidació de Crist (dreta).

Més enrere es troba el temple de Jerusalem, amb estil arquitectònic propi del Renaixement italià. als seus costats destaquen els arcs triomfals inspirats en l'arc de Constantino a Roma, que revelen l'interès renaixentista per l'art de l'antiguitat. En el punt més allunyat s'albira un excel·lent paisatge de llum blava perlada i delicats arbres que tants artistes utilitzarien en el futur per a representar l'espai infinit.

En conjunt, l'espai d'aquest fresc no funciona segons la lògica tridimensional, però la composició simple i simètrica narra la història de manera efectiva. Aquesta claredat és una de les característiques clau de Perugino que arribarien a convertir-se en trets definitoris del Renaixement.