El parc natural del Moncayo (anteriorment parc natural de la Devesa del Moncayo) és un espai natural protegit situat a la província de Saragossa (Aragó, Espanya), en el seu límit amb la província de Sòria, ocupant part de les comarques d'Aranda, Camp de Borja i Tarazona i el Moncayo. S'assenteixi en els vessants del mont Moncayo, el pic més elevat del sistema Ibèric, concretament en el seu vessant nord, més freda i humida. Es distribueix entre els termes municipals d'Añón, Calcena, Litago, Lituénigo, Purujosa, Sant Martí de la Verge de Moncayo, Talamantes, Tarazona i Trasmoz.
Entre l'extensa depressió formada pel curs del riu Ebre i els alts altiplans castellans es troba a mode de divisòria el sistema Ibèric les muntanyes i les serres del qual aconsegueixen la màxima representativitat i altitud al Moncayo, de 2315 metres sobre el nivell de la mar.
Latitudinalment el massís del Moncayo es troba en ple domini de la regió mediterrània amb el seu característic clima que obliga la vegetació a adoptar mesures per a suportar un fort estiatge. No obstant això, la situació i l'altitud de la zona permet rebre i interceptar la majoria dels fronts nuvolosos que, procedents de l'Atlàntic es canalitzen per la Vall de l'Ebre. D'aquesta manera les nombroses precipitacions que aquí es produeixen han permès l'existència d'un microclima humit i per tant s'ha condicionat una vegetació tant mediterrània com de tipus atlàntic en una mateixa zona que li confereix un alt grau d'originalitat i diversitat quant a la vegetació i fauna es refereix.
El Moncayo és per tant una "illa atlàntica" en un ambient mediterrani: això va motivar fonamentalment la creació del Parc Natural Devesa del Moncayo establert per Reial decret de 27 d'octubre de 1978 amb la finalitat primordial de preservar els recursos naturals, paisatgístics i ecològics de l'àrea. Posseeix una superfície de 1380 Ha i es troba en el terme saragossà de Tarassona; la seva gestió actual, per tant, correspon a càrrec de la Diputació General d'Aragó.
Els pisos de vegetació
La diferent orientació dels vessants així com l'acció de l'home a través dels segles són, al costat de factors edàfics i climàtics, els condicionats per a l'assentament de la vegetació natural en forma escalonada altitudinalmente en el que es denominen els pisos de vegetació: fins a vuit d'ells ens trobem al Moncayo que configuraran els ambients característics de les espècies vegetals i faunístiques.
Globalment, les espècies botàniques mediterrànies al Moncayo se situen en el pis basal o inferior, és a dir, fins als 1000 m s.m. amb un clima característicament càlid i sec; ens trobem amb els coscojares (matolls alts) i alzinars fins a arribar a les rouredes on se situarà l'inici del denominat pis montà caracteritzat per espècies que necessiten major humitat com els quejigos, roures melojos així com el pi silvestre i, sobretot l'hi hagi. A partir dels 1800 metres trobarem el pis subalpí o oromediterrani amb espècies altament adaptades al fred i a la sequera estival. Aquestes franges altitudinals característiques que formen els pisos de vegetació posseeixen uns elements faunístics i botànics que tractarem a continuació.
La superfície ocupada per l'alzina o carrasca, Quercus rotundifolia, en el somontano del Moncayo és, en l'actualitat, un vestigi d'antany. En efecte, a o llarg dels segles aquesta espècie ha anat retrocedint la seva distribució a causa dels incendis i tales. Posseeix un aspecte de bosc baix i el seu port arbori ha passat a ser el d'un gran arbust de branques espesses a causa de les tales periòdiques que es realitzaven per a l'obtenció de la preuada llenya; a més ha estat secular l'aprofitament de les seves glans i ramones per a la ramaderia extensiva.
Al costat de la bellotera, en les zones més ombries (tàlvegs i depressions) existeixen alguns peus de roure, Quercus lusitanica, roure amb fulles que romanen molt més temps del normal en l'arbre, denominades fulles marcescents: durant gran part de l'hivern en les rouredes s'observaran unes tonalitats ocres pròpies de l'espècie. La bellotera posseeix una altra característica curiosa, ja que té una sèrie d'arbusts de tipus espinós que segons alguns autors la seva funció és la de protegir les alzines de l'atac voraç dels herbívors. Es tracta del arç blanc, Crataegus monogyna, L'aranyoner, Prunus spinsa, del fruit del qual s'extreu el famós Patxaran navarrès, i el roser caní, Rosa canina, els fruits del qual s'anomenen gavarrons. Per a concloure les peculiaritats botàniques d'aquest ambient forestal citarem una planta rèptil de la família de les ericáceas, la boixerola, Arctostaphylos raïm-ursi, que colonitza els tossals i talussos de l'alzinar per a protegir el sòl nu de l'erosió.
En la mateixa base o contraforts del massís del Moncayo ens trobem davant un suau relleu compost per pujols recoberts de matolls mediterranis perfectament adaptats a les seques condicions del lloc. Aquestes formacions esclarissades estan dominades per la coscolla, Quercus coccifera, la qual procura ocupar la màxima superfície en el sòl contribuint d'aquesta manera a protegir-lo de la lluita contra l'erosió. Aquesta espècie els fruits de la qual contribueixen en la dieta de nombrosos animals, es troba acompanyada fins aproximadament 750 m s.m. amb altres plantes formant els estadis de degradació. És a dir, la presència de ginebres, Juniperus oxycedrus, savines, Juniperus phoenicea, Rosmarinus officinalis, farigoles, Thymus vulgaris, espigol, Lavandula spica, argelagues, Genista scorpios, i l'estepa blanca, Cistus albidus, a més de la coscolla estan assentats sobre els antics alzinars que després de l'acció humana (tales, incendis i sobre-pastura) han quedat relegats a nivells altitudinals superiors. Tota aquesta comunitat vegetal forma l'hàbitat o biòtop de diverses espècies de busqueretes, gènere Sylvia, entre les quals destaquen la busueret roig, S. undata, tallarol de garriga oriental, S. Cantillans, tallarol capnegre, S, melanochephala, així com el cagamànecs, el còlit ros i la cogullada fosca. Es freqüent el passerell, Acanthis cannabina, la tórtora comuna, Streptopelia tutur, diversos còrvids i si els matolls es troben envoltats de zones de cultiu ens trobarem amb espècies de caça com el conill, Oryctolagus cuniculus, i la perdiu comuna, Alectoris rufa, si bé les densitats d'aquesta espècies depenen de la gestió cinegètica de cadascuna de les àrees privades de caça.
La fauna del lloc és rica i variada gràcies a l'abundància de rics i nutritius fruits així com al refugi i protecció que brinda l'orla forestal i arbustiva: destaca per la seva abundància el senglar, Sus scrofa, la guineu, Vulpes vulpes, així com la llebre entre els mamífers.
Entre els ocells abunda el tudó, Columba palumbus, així com el falcó perdiguer, el capsigrany comú, i la puput.
Continuant l'ascensió pel Moncayo, entre els 950 i 1300 m d'altura ens trobarem, fruit d'una major pluviometria amb les rouredes de reboll i el roure de fulla grossa, Quercus pyrenaica i Quercus petraea respectivament, sent més abundant el primer d'ells. L'estructura actual del rebollar és la de la muntanya adevessada d'aquí la denominació del Parc Natural Devesa del Moncayo. l'acompanyen diversos aurons negres de Montpeller, Acer monspessulanum, i el corner, Amelanchier ovalis, i matollars de estepa ladanífera i bàlecs.
Una gran superfície d'aquest pis de la vegetació ha estat modificada després de les repoblacions amb pi silvestre, Pinus sylvestris, formant taques soles o acompanyant als roures. Abunda l'esquirol, Sciurus vulagaris, el teixó, Meles meles, rata cellarda, així com una nodrida representació de eliminar ocells: gaigs, merles, pinsans, caragolets, pit-rojos, mallerenga cuallarga, mallerenga carbonera, esparvers, aligot comú, picot garser gros, regúlids i trencapinyes.
Immediatament superior a la roureda ens trobem amb la fageda entre els 1300 i els 1800 m, encara en el domini del pis montà. El faig, Fagus sylvatica, és una espècie que requereix molta humitat ambiental i al Moncayo existeix un de les fagedes més meridionals d'Europa d'aquí la seva importància des del punt de vista biogeogràfic. Acompanyen a aquesta espècie diversos arbusts com la moixera de guillas, Sorbus aucuparia, el boix grèvol, Ilex aquifolium, de característics fruos vermells i espècie protegida i el saüc racemós, Sambucus racemosa.
El sotabosc sol estar entapissat de nabiu, Vaccinium mirtylus, en general, en les zones més umbròfiles del bosc. La ornitofauna és rica i diversa; destaquen diversos ocellets com la mallerenga blava, pica-soques, mosquiters, el pica-soques blau i el tord comú. El rapinyaire nocturn més comú és el gamarús eurasiàtic, Strix aluco, però també és present el mussol banyut, Asio otus. Existeixen dos elements faunístics propis dels dominis atlàntics de caducifolis centreeuropeus, ens referim al aligot vesper, Pernis apivrus, i sobretot a la becada eurasiàtica, Scolopax rusticola, un desconegut limícola forestal que nidifica en la fageda del Moncayo.
A partir dels 1800 metres i finalitzant la cimera del Moncayo acabarem la nostra singular i diversa caminada. Ens sorprendran unes formacions forestals relativament joves de pi negre, Pinus uncinata, fruit d'unes repoblacions de fa anys i que contribueixen a la fixació del sòl. En molts rodals la seva presència es combina amb diverses mates com bàlecs i brucs així com ginebres i sabines, Juniperus sabina, i teixos, Taxus baccata, aquesta última conífera serà present en els afloraments rocosos i humits. Les zones culminales seran els pasturatges subalpins dominats per diverses gramínies i altres plantes herbàcies: és l'hàbitat d'unes quantes espècies faunístiques com l'alosa, la cogullada petita,el grasset de muntany, còlbit gris i de la perdiu grisa, Perdix perdix, interessant gallinàcia molt escassa i localitzada la caça de la qual al Moncayo podria desaparèixer. A diferència de la perdiu comuna, posseeix les potes grises i representa una subespècie pròpia de la Península espanyola denominada Hispaniensis, diferent de les perdius grises centreeuropees, presents en mitjans totalment distints.
Finalment i des de la cimera del Moncayo haurem estat testimonis (si hem complert la marxa) de l'enorme diversitat d'ambients i amb una mica de sort haurem vist algunes de les seves espècies zoològiques més característiques sobretot si no hem deixat de costat altres mitjans no comentats però no per això menys interessants. Ens referim a les comunitats forestals de fons de barrancs amb nombrosos àlbers trèmols, avellaners, cornus, saücs, freixes, salzes, til·lers i fins a bedolls; Els rius i rierols amb els seus boscos de ribera i diversos ocellets típics de l'àrea i com no, de les penyes i escarpats, on s'acullen nombroses espècies d'ocells rapaços com l'aufrany, Neophron pernocterus, l'àguila daurada, Aquila crysaetos, el duc eurasiàtic, Bubo bubo, i una important població de voltors, Gyps fulvus.
En definitiva, tot un veritable mosaic d'ambients naturals unificats a la muntanya del Moncayo que bé mereix la seva catalogació com a Parc nacional.
