L'experiència de la Primera Internacional, amb moments crucials de la Comune el 1871 (sense oblidar les realitats hispanes del 1873, més o menys barrejades amb els fenòmens de les activitats federals i especialment cantonalistes), va semblar en principi afavorir els corrents bakuninistes davant les línies marxistes. No obstant això, la serenitat de la minoria marxista, que, per exemple, va saber controlar el Consell General de la Internacional permetria posteriorment (coincidint amb les querelles de bakuninistes i anàlegs, així com amb la repressió conservadora, especialment adreçada a l'activisme anarcoide, orquestrada més o menys casualment en molts països al llarg de la dècada 8 presenciaria a tot Occident la instal·lació o consolidació definitiva aleshores al poder), permetria, insistim, la gradual però constant aglutinació i creació de quadres marxistes, que en la mateixa dècada dels 70-80 ja es van atrevir a crear i posar en marxa els seus primers partits de classe.
El socialisme modern a molts països (i molt abans de les tesis "revolucionàries" de i de l'escissió, al segle XX, entre la II i III Internacional) rebria el nom de partit socialdemòcrata. Modestos potser molts d'ells en el seu naixement i en les primeres etapes, van posar els jalons per a un important moviment, un destacat corrent que anava malgrat, cada vegada en més proporció, en la vida electoral municipal i parlamentària de molts països.
D'aquesta manera, sense renunciar als seus radicals objectius transformadors, els partits socialistes de diversos països del món occidental --paral·lelament a l'organització de les seves seqüeles i annexos sindicals-- participarien cada vegada més activament en la vida parlamentària dels diversos estats. Així van constituir, alhora i en aparent paradoxa, elements de fricció i de conflicte que s'enquadrarien després dels marges o llits del sistema electoral i, alhora, tal com quedaria, per exemple, molt clarament palès en desencadenar-se el 1914 la Primera Guerra Mundial, serien, a través de les vies electorals i parlamentàries esmentades, un poderós nucli, un eficaç element d'integració social.
En aquests resultats, que, d'altra banda, no aconseguir minvar la penetració ideològica i operativa d'un moviment polític de classe, els polítics conservadors, els grans dirigents, que defensaven els interessos poderosíssims d'un sistema economicosocial, van aconseguir –amb la participació i abans amb la tolerància i acceptació dels partits socialistes– interessar profundament en el seu joc polític grans masses. Un estira-i-arronsa, una dialèctica difícil, en fi, que demostraria grans possibilitats i donaria molts i molt diferents resultats en el futur.
A pesar dels nuclis àcrates (bakuninistes i anàlegs) seguirien utilitzant la denominació i determinades formes d'organització., la Primera Internacional oficial, controlada per la minoria marxista l'any 1874, ben aviat es van posar en funcionament les bases del modern complex de partits socialistes d'Occident. Per exemple, després de les sessions del 22 al 25 de maig de 1875, els partits obrers del II Reich, reunits a Gotha, van posar els fonaments del que, pocs anys després, seria el poderós partit socialdemòcrata alemany, que prendria forma definitiva l'any 1891 en ser llavors aprovat el programa d'Erfurt (elaborat per el llavors encara militant ortodox Karl Kautsky) en un Congrés General del mencionat partit socialdemòcrata alemany.
Paral·lelament, a Espanya el primitiu grup "dels nou", denominat més tard "dels quaranta" i que va comptar com a dirigent principal a Pablo Iglesias Posse, va passar a fundar el primer partit marxista hispà el 1879 (anomenant-lo primerament Partit democràtic Obrer Espanyol --paral·lel al concepte de Partit Socialdemòcrata, abans apuntat--) i que, a partir de 1888 (any de la creació oficial així mateix del seu òrgan sindical, la U.G.T.) es denominaria ja definitivament com a Partit Socialista Obrer Espanyol (P.S.O.E.).
El 1883, Gueorgui Plekhànov i Pàvel Akselrod fundaven el partit marxista rus, de vida agitada i d'importància vital per el futur del socialisme; d'altra banda, consolidades ja les trade unions britàniques el 1888, procedia a la fundació del partit laborista d'Escòcia, primer pivot de l'important moviment laborista britànic que el 1893 celebrava solemnement el seu primer congrés general, malgrat que serà precís esperar fins l'any 1900 per assistir a la constitució oficial i definitiva tant del Partit Laborista com de la Federació general de les Trade Unions.
Així mateix, el 1905, després de diversos assajos, es va fundar definitivament el partit socialista de França, conegut amb el pompós nom de Secció francesa de la Internacional Obrera (S.F.I.O.). D'aquesta manera, més o menys de mica en mica, amb més o menys importància, influència, ímpetu i força, anirien sorgint altres partits socialistes, especialment després de la reconstitució dels òrgans de coordinació internacional en fundar-se el 1889 a la ciutat de París la Segona Internacional obrera, que va celebrar aquell mateix any el seu Primer Congrés General.
D'altra banda, és evident que les temptatives integradores i atomitzadores que van acompanyar bona part de la "benevolencia" dels grups benpensants i conservadors van començar a obtenir els seus fruits, fins i tot en aquestes primeres etapes de vida dels moderns partits socialistes obrers, especialment al II Reich alemany, on el socialisme anava adquirint gran força i importància. Així, deixant al marge el cas, ja conegut, de la peculiar heterodòxia respecte al marxisme dels membres del Labour Party (adherits majoritàriament a les elucubracions del grup de l'escola fabiana, Sidney Webb, etc..) Alemanya presentarà molt aviat l'exemple de la possibilitat de dissensions en el si dels partits i moviments.
El 1899 comença a plantejar-se a Alemanya la crisi del revisionisme (dividint els militars socialistes en "revolucionaris" i "evolucionistes"), que arribaria al seu punt màxim a Dresden l'any 1903, al congrés del Partit Socialdemòcrata, davant les predicacions del revisionari Eduard Bernstein i dels seus amics, en què va tractar d'aconseguir als seus seguidors romandre al Partit).
Mentre casos semblants s'havien plantejat en altres països, especialment a França, el compromís germànic es va manifestar com a precari, de manera que el curs de l'any següent, el 1904, el Congrés de Bremen va contemplar un nou atac, dirigit ara per l'esquerra (amb Karl Liebknecht i Clara Zetkin,) demanar una decisió sense ambigüitats respecte a la vaga general revolucionària. El problema de l'oposició entre l'esquerra socialista i el revisionisme socialdemòcrata es va plantejar de manera definitiva i ferotge l'any 1910, quan rosa Rosa Luxemburg va prendre la iniciativa esquerrana i va obligar Kautsky a defensar-se dels forts atacs tant de la dreta revisionista de Bernstein, Vollmar i altres adherits com dels sorgits de l'esquerra. Entre els russos, per altra banda, es va realitzar l'any 1903 l'escissió entre els durant el Congrés de Londres...Tal era, en definitiva, el complex panorama que als llindars de la Primera Guerra Mundial presentaven els socialismes moderns.