El Matarranya
La comarca del Matarranya, a l'angle SW del Principat de Catalunya, ha format part -des d'una època molt propera a la conquesta d'aquest sector- del Regne d'Aragó, primer dins l'àmbit administratiu d'Alcanyís i modernament dins la província de Terol. L'origen català del seu poblament, la llengua catalana que s'ha conservat fins a finals del s. XX, el dret dels primers pobladors i l'adscripció de les parròquies de la conca del riu Algars a la diòcesi de Tortosa fins el 1957, fan, però, que la catalanitat lingüística i cultural s'hagi mantingut i per això incorporo l'estudi d'aquesta comarca en la meva web que tracta les terres catalanes des d'un punt de vista sobretot històric i cultural.
El Matarranya amb els seus 1,188,33 km2, és una de les comarques més extenses i alhora una de les més desconegudes pels catalans. Hi han contribuït causes diverses, entre les quals la més evident és el seu ingrés ja el segle XII sota administració aragonesa. Ho han agreujat les pèssimes comunicacions amb Tortosa, la capital natural de les comarques de l'Ebre i fins amb les altres capitals possibles: Lleida i Castelló de la Plana. L'única carretera moderna (no hi ha ferrocarril) segueix a la comarca una direcció N-S des de Vinaròs (prou allunyat) mena cap Alcanyís i Saragossa, facilitant la captació aragonesa. També cal mencionar la manca d'un nom adequat i cohesionador. El fet de no haver constituït mai una entitat històrica i de no haver sorgit en temps moderns un mercat aglutinador (si Vall.de-roures ho fos, no caldria lamentar tant el debilitament de la presència tortosina) ha induït a cercar en la geografia fisica un nom per a una comarca indiscutible. I hom ha optat pel de la conca hidrogràfica. Però resulta un nom abusiu i alhora incomplet. Abusiu perquè n'és exclosa la conca baixa del Matarranya que pertany principalment a Terra Alta i fins una part de la conca alta (la del riu d'Algars, afluent principal). Per això alguns autors propugnaren el nom d'Alt Matarranya. Però incomplet perquè la comarca comprèn, a més, part de la conca mitjana del Guadalop, amb el seu afluent principal, el Bergantes, que davalla dels Ports de Morella. Això i que el dialecte de transició entre lleidatà i valencià que hom parla a la comarca (tortosí) presenti, en els pobles del Guadalop, més trets valencians.
Fins el 1833 els pobles que integren l'actual comarca del Matarranya havien format part del partit o corregiment d'Alcanyís. Amb la divisió provincial impulsada per Francisco Javier de Burgos i decretada aquell any passaren a formar part de la província de Terol i del partit judicial d'Alcanyís, excepte el poble d'Aiguaviva, que fou incorporat al de Castellot. Els límits i el nom de la comarca no són, però, acceptats per a tots els estudiosos.
La història
Hom pot seguir en línies generals força clares i definides els avatars històrics de la comarca. Des dels primers moments s'han trobat rastres dels seus pobladors: a la denominada Roca dels Moros (Cretes) es descobriren restes d'utillatge de caçadors paleolítics, així com a l'abric dels Secans, a Massalió, tot i que ambdós jaciments, com d'altres que han estat atribuïts a aquell període, siguin datats per altres investigadors com del post paleolític. En canvi són més segurs, i diversos, els jaciments epipaleolítics, entre els quals convé destacar l'Apoticaria dels Moros, a Massalió, descoberta el 1918; les troballes allí efectuades demostren l'existència de grups de caçadors -recol·lectors que hi degueren viure entre els anys 6000 i 3500 aC. Als diferents jaciments localitzats, les transformacions observades en la ceràmica documenten la transició envers el neolític. Cap el 1903 l'arqueòleg Juan Cabré va descobrir a la roca dels Moros, vora el Barranc de Calapatà, al municipi de Cretes, restes de pintures rupestres de l'estil dels pintors de les serres que pertanyen a l'epipaleolític; Les pintures representen tres cérvols d'una trentena de centímetres de llargària i vora seu es veien altres figures d'animals de menors dimensions. D'altres pintures similars foren descobertes el 1908 al barranc Els Gascons i el 1917 als Secans, amb diverses representacions de figures humanes. En dates més recents es van descobrir mostres de pintura d'art esquemàtic a les Caigudes del Salbine i a l'Abric de la Fenollosa, entre altres, que han estat atribuïdes a l'edat del bronze. Dissortadament la majoria d'aquestes restes pictòriques han estat malmeses.
Durant l'eneolític la població local va abandonar els abrics rocosos i baixà al pla, on es formaren petits poblats que iniciaren les tasques agrícoles i ramaderes, alhora que s'integraven a la cultura del vas campaniforme. D'aquesta època daten nombrosos jaciments de sílex a l'aire lliure com el de les Pedrinyeres. Dels jaciments cal deduir un increment de la densitat demogràfica de la zona. A la cultura hallstàttica pertanyen diverses restes de recintes murats, com el poblat de Sant Cristofor, un dels millors estudiats, que enllaça ja amb el període ibèric i on s'han trobat restes de ceràmica que indiquen l'existència de contactes amb el comerç fenici. El poblat ibèric més notable es el de Sant Antoni, vora Calaceit, on s'ha detectat l'existència de diverses fases de creixement; era voltat de muralles i sembla que fou destruït per Cató en la seva campanya per la península.
Sota la dominació àrab el territori va formar part de la taifa de Tortosa. El 1131 el rei aragonès Alfons el Bataller ocupà per primera vegada, temporalment, el territori del Matarranya. La conquesta cristiana definitiva es va produir després de la unió de Catalunya i Aragó, sota el govern del rei Alfons el Cast entre els anys 1168 i el 1170. la conquesta fou duta a terme amb l'ajuda dels ordes militars de l'Hospital, del Temple i de Calatrava, que el comte-rei Alfons cridà al seu auxili. La comarca es reté majoritàriament per capitulació, fet pel qual hi resta part de la població autòctona, to i que s'hi instal3lessin molts de catalans provinents del nord-oest del Principat. Deu anys després de la conquesta, concretament 1180, el rei Alfons per motius polítics i militars, des de Farissa (Valencia), concedí la vila d'Alcanyís amb els seus termes a l'orde de Calatrava però aquests termes quedaren molt més delimitats que en la carta pobla concedida als pobladors d'Alcanyís pel seu pare el comte Ramon Berenguer IV el 1157. A fi que els límits dels territoris concedits als ordes dels templers i calatravesos no coincidissin, el rei deixà una franja de N a S a mans de diferents senyors independents (senyoria de la Pena d'Asnarlagaia, senyoria de Cambrils, senyoria de Mont-roig etc...). A mesura que passà el temps, l'orde de Calatrava, bé per compres, bé per donacions, aconseguí bastants dominis. La part sud-oriental de la comarca (la Ginebrosa amb Aiguaviva) va pertànyer a la batllia de Castellot dels templers. Les comandes, després de l'annexió dels ordes militars a la corona foren tot sovint detingudes per membres de la família reial.
En un primer moment coexistiren els furs d'Aragó amb els usatges de Barcelona. Després es van anant imposant a tots els dominis els d'Aragó. Jaume el Conqueridor el 1248 confirmà el territori com a part integrant del Regne d'Aragó i el 1318 amb la proclamació dels Costums de Miravet s'establia en el riu Algars la línia de divisió entre els territoris que es regien segons el dret aragonès o segons el dret català. Am,b tot, com ja s'ha indicat als moments inicials s'havien produït alguns dubtes i vacilacions. La divisió de la jurisdicció eclesiàstica fou encara més problemàtica que la civil i plena de disputes entre els bisbes de Tortosa i els de Saragossa. El 1152 la frontera eclesiàstica era situada al Matarranya, però la concòrdia del 1210 la féu avançar fins el riu Algars, tot i que adjudicava al bisbat de Tortosa les parròquies de Cretes, Lledó, Arenys i Calaceit, que hi va pertànyer fins a la reestructuració de límits, impulsada per clars mòbils polítics, del 1957, data en que foren traspassades al de Saragossa. La major part de les viles foren voltades de muralles, i fins hi tot diverses foren dotades de castells.
Possiblement a causa de la forta extorsió senyorial damunt els pobles de la comarca, hi tingué ressò la revolta catalana contra . Aixì Calaceit es revoltà el 1462, Lledó el 1464 i ambdues localitats foren assaltades i saquejades pels cavallers de l'orde de Calatrava; altres localitats com Arenys, també es decantaren pel partit de la Generalitat. En canvi els de les comandes de la Freixneda i de Mont-roig combateren a favor del rei des del primer moment i fins i tot feren campanyes dins el Principat, motiu pel qual forces de la Generalitat atacaren alguns dels pobles que estaven sota la jurisdicció de l'orde de Calatrava. Al llarg del segle XVI, per la comarca deambularen diversos grups de bandolers, fet que provocà la creació de germandats locals per combatre'ls i posar fi a les sevs actuacions.
Guerra dels Segadors i carlinades.
La guerra dels Segadors fou un conflicte bèl·lic que afectà bona part del Principat de Catalunya entre els anys 1640 i 1652 que tingué com a efecte més perdurable la signatura del Tractat dels Pirineus (1659) entre Espanya i França pel qual se separava del Principat de Catalunya i el comtat del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i una part del comtat de Cerdanya, que passaren a mans franceses.
Les Guerres Carlines (dites també popularment en català carlinades) foren tres guerres que sorgiren de les tensions polítiques entre l'absolutisme i el liberalisme; i en general també, entre el món rural i l'urbà. Aquestes guerres tingueren lloc a Espanya al segle xix com a expressió militar del moviment polític carlí i que al llarg del segle xix van enfrontar els carlins o carlistes, partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents, contra els anomenats liberals, partidaris d'Isabel II d'Espanya.
Aquestes guerres, també repercutiren al Matarranya, la revolta del Principat contra Felip IV de Castella; durant tota la contesa la comarca fou escenari de combats i escomeses, mentre els diferents exèrcits bel·ligerants la feien víctima de les seves rapinyes. L'acció més important fou l'assalt per part de les tropes franco-catalanes, amb el consegüent saqueig, de Calaceit el 1643; el mateix fet es repetí el 1649 a Lledó i el 1650 a Cretes. A la Guerra de Successió, com totes les terres de l'antiga Corona Catalano-aragonesa, es decantà a favor de l'arxiduc Carles VI; en bona part de la lluita fou dirigida pels capellans. L'exèrcit borbònic ocupà les localitats del Matarranya tot sovint a sang i foc. Els decrets filipistes de Nova Planta suposaren la desaparició de les antigues duanes entre Catalunya i Aragó que havien subsistit allí fins aleshores.
Durant la Guerra del Francès actuaren diversos guerrillers per aquella zona hi tingueren lloc diverses topades. Els francesos imposaren fortes exaccions econòmiques en metàl·lic i en forma de bagatges a diversos pobles. Al llarg del segle XIX s'hi feren sentir les incidències de les guerres civils. Possiblement permor de les seva estructura econòmica, basada en el sector primari, hi arrelaren els grups carlins. Ja durant el Trienni Constitucional actuaren a la comarca partides teòricament absolutistes, com la de Josep Rambla, antic guerriller de la Guerra del Francès, que el juliol de 1822, era traslladat a Beseit, d'on va sortir per anar a atacar, amb altres grups, Morella. El 13 de setembre Rambla fou batut davant Beseit i de nou fracassà en l'intent d'ocupar la vila el 17 d'octubre, quan ho feia conjuntament amb les forces de Xambó. A partir d'aquest moment hi obtingueren ressò i suport totes les revoltes carlines; hi actuà personalment el general Cabrera, que va fer fortificar la zona de Beseit.
La primera guerra carlina començà al Matarranya; el 12 d'octubre de 1833 amb l'aixecament de Manuel Carnicer a la Codonyera. Carnicer participà amb Cabrera en l'ocupació de Beseit. A la mort de Carnicer, Cabrera quedà com a únic cap. A la Freixneda Cabrera va fer afusellar els batlles de Valdealgorfa i Torrecilla, acusats de col·laborar amb els liberals. En represàlia d'aquest acte, el general Agustín Nogueras féu executar la mare de Cabrera, fet que fou seguit de més venjances amb l'ajusticiament de quatre dones de Vall-de-roures pels carlins.
Al començar el segle XX hi comencen a prendre importància diverses associacions obreres que es creen a la majoria dels pobles de la comarca i que van tendint cap a concepcions anarquistes. Un arrelament que serà 0absolutdurant la tercera dècada del segle, amb una ideologia ja molt definida. Així a Beseit, que comptava amb 1.660 habitants, hi havia 600 afiliats, bé que alguns devien ser treballadors de les fàbriques de paper de la vila, que no necessàriament residien al poble. Ja als anys 1927 i 1928 es produïren aldarulls i temptatives de vagues en les obres de construcció del ferrocarril. La majoria d'aquestes societats obreres, consolidades ja cap el 1915, es transformaren en sindicats de la CNT a partir del 1931, quan es creà el de Beseit i el seu exemple fou seguit per Vall-de-roures, la Torre del Comte, la Freixneda, Calaceit i Cretes. El pas oficial a la CNT fou degut , en bona part, al fort atur existent i a la impossibilitat de resoldre'l per part de les autoritats republicanes. Els grups constituïts, a part de la tasca estrictament sindical, promovien conferències i fundaven grups teatrals. El 8 de desembre de 1933 el comitè llibertari comarcal ordenà la concentració dels seus adeptes a Beseit i Vall-de-roures, per tal de proclamar-hi el comunisme llibertari. En un primer moment desbancaren, sense haver de recórrer a la violència, els escamots de la guàrdia civil i les autoritats locals, cremaren els arxius notarials, proclamaren la revolució, aboliren la moneda i organitzaren grups de treball. L'arribada de reforços de la guàrdia civil provocà la fugida dels responsables i després caigué damunt les organitzacions una forta repressió, que provocà en trencament definitiu entre els anarquistes i els republicans burgesos. En la impossibilitat d'oferir xifres directes de la incidència de la CNT en la zona, resulta significatiu i n'és una bona mostra la sèrie dels índexs d'abstenció a diverses localitats davant les eleccions generals.
En produir-se el juliol de 1936 la revolta militar feixista, la CNT, majoritària a la comarca, implantà el règim cooperativista i les col·lectivitzacions a la majoria de les localitats. La zona fou ocupada per les tropes franquistes el 1938. Damunt la comarca caigué una duríssima repressió, foren clausurades totes les societats culturals, sindicals o republicanes i alhora es produí una forta emigració, primer cap el Principat i després cap a França.
La llengua
La manipulació política tendent a l'alienació de la pròpia consciència lingüística ha planat, i plana, amb empenta, damunt les terres del Matarranya. El català hi és anomenat, amb suport més o menys encobert dels centres oficials o paraoficials, xapurriat. Amb tot, la frontera lingüística que separa les localitats de parla catalana de les de parla castellana és molt nítida i perfectament coneguda i definida en la seva gestació històrica. Com recorda l'analista aragonès Jerónimo Zurita, vers l'any 1169 Alfons el Cast ocupà, entre altres llocs, Massalió, la Vall del Tormo, la Freixneda, Vall-de-roures Ràfels, Mont-roig, Pena-roja i Aiguaviva, que foren repoblats per catalans. els territoris limítrofs de parla actualment castellana eren encara deserts el 1189, quan el mateix rei els donà a l'orde militar del Sant Redemptor de Terol, que després s'integrà en el del temple, que en féu la repoblació amb aragonesos el 1194. Aquest diferència inicial explica la dualitat lingüística encara subsistent.
El primer a estudiar les parles d'algunes localitats del Matarranya fou Joseph Hadwiger, el 1905, que va creure que es tractava d'un parlar castellà ple de dialectalismes. El segon a estudiar-les fou Ramón Menéndez Pidal, que així mateix els negava la catalanitat. en dates posteriors , i amb més rigor científica, van estar estudiades per Sanchis i Guarner, que destaca que els trets diferencials de la parla d'Aiguaviva i la Codonyera respecte de la catalana de la resta de la zona no són mai, en absolut, influència de l'aragonès, i molt menys del castellà, sinó que tot són arcaismes. Sanchis Guarner, que destaca l'absència de la e i la o obertes, conclou que tot i que es podria pensar que es tracta d'una relíquia del parlar mossàrab, "les particularitats de la parla d'Aiguaviva no són supervivències mossàrabs, sinó que provenen del català pre-literari dels repobladors catalans, essent de vegades arcaismes (...i) de vegades evolucions genuïnes del dialecte local" que es deuen tant a la situació marginal i extrema de les localitats dins el domini lingüístic català, com el seu aïllament geogràfic. En una data més propera encara, n'ha estudiat la fonologia Joaquim Rafel i Fontanals. Segons Rafel la zona del Matarranya "posseeix unes parles que han de classificar-se dins de la llengua catalana, tot i que en elles es puguin veure influències tant del veí aragonès, ja des de temps antic, com del castellà modern".
Al moment actual (any 1980) la llengua catalana és marginada a tots els organismes oficials, tant civils com eclesiàstics; amb tot, el poble es manté fidel al seu ús i el català continua essent l'única llengua habitual de comunicació oral dels habitants de la comarca, tot i que la pressió ideològica exercida damunt els veïns faci que de vegades la reacció instintiva sigui la de respondre, i adreçar-se al foraster en la llengua oficial de l'Estat. Al Matarranya el complex diglòssic i la incertesa de la ubicació i categoria científica de la llengua que s'hi parla és quasi absolut, malgrat que tot seguit l'interlocutor reconeix que hom parla la mateixa llengua que el visitant del Principat o del País valencià i que no tenen cap mena de problema de comprensió. Tot fa vreure que, en una bona part, encara és latent la situació descrita per Encarna Renato Simoni per els anys trenta: "el castellà és la llengua de l'altre; delperceptor d'impostos, de la guardia civil, del mestre d'escola, del capellà, de l'estranger que tot sovint nega al pagès el dret a expresar-se com ha après, fet que pot crear situacions dramàtiques al darrer", tot i que la darrera afirmació ja no fóra certa a causa de l'increment d'escolarització i l'aparició dels sistemes moderns de comunicació de masses. Un dels elements que incideixen negativament, encara, des del 1957, en el procés d'alienació lingüística, és la dependència eclesiàstica del bisbat de Saragossa, que a provocat l'ús quasi exclusiu dels noms de fonts en castella així com en les advocacions i devocions introduïdes.