En el decurs de la història del monestir de Sant Daniel, quatre abadesses han dut el nom de la seva fundadora (El monestir conserva dos documents fundacionals, un de 16 de juny de 1015, escriptura de venda de l'alou de Sant Daniel, que el bisbe Pere Roger, germà de la comtessa Ermessenda, i els seus canonges van fer a la comtessa i el seu marit Ramon Berenguer. L'objectiu de la compra per part dels comtes ja devia preveure la fundació del monestir, que es produirà al cap de tres anys, el 15 de març de 1018, en el qual Ermessenda, aleshores vídua, fa donació de tots els alous que posseïa arreu del comtat de Girona per compra personal o per donació del seu difunt marit. Signa també la donació el seu fill Berenguer Ramon.) la comtessa Ermessenda de Barcelona.

L'abadessa que ens ocupa en aquest arxiu va ser la primera que va dur aquest nom i la quarta a ocupar el càrrec abacial després d'Adelaida, Arsenda i Adelaida. El monestir ja estava plenament consolidat, i, és important remarcar que és l'única comunitat benedictina femenina que continua allà on es va fundar. Durant el segle XII va continuar el que ja havia iniciat des de la seva fundació: va anar incrementant el seu patrimoni i el féu més productiu. La comunitat tant podia comprar terres com rebre donacions, ja fos per la professió com a monges de les seves filles, per sufragar els drets de sepultura i altres fundacions o per guanyar-se el cel, aquest tipus de donacions s'acostumaven  a consignar en testaments en què s'estipulaven les misses d'aniversaris o el sufragi de sepultures, beneficiant les institucions religioses, per citar alguns motius.

Quan una jove, freqüentment una nena, entrava al monestir per professar, els seus pares o qui en fes de tutor, lliuraven un dot. Els pares entenien l'obligació o el lliurament de les seves filles com un acte de devoció que, en contrapartida, obtenia la protecció dels oblates i, per extensió, de la seva família.

L'any 1128 l'abadessa Ermessenda va comparèixer davant Ramón Berenguer III  i acusà a Gaufred Bernat  d'injúries fetes al monestir i danys comesos als vassalls i als alous que posseïen a Sant Pere de Montfullà,  Vilablareix  i altres llocs. L'acusat va afirmar que aquestes heretats havien pertangut al seu avi i al seu pare fins que van morir, però no va presentar cap document que ho confirmés, mentre  que l'abadessa Ermessenda va mostrar l'escriptura de donació feta per la fundadora. Davant l'evidència, el comte va signar la sentència a favor del convent de Sant Daniel.

Cal dir que conservar el patrimoni era bàsic, perquè havia de sostenir la comunitat. Una manera, si més no a priori, de garantir la solvència d'un monestir era que les professes procedissin de famílies nobles que poguessin aportar un dot important.

Durant el segle XII, les abadesses encara actuaven com a senyores feudals, rebien homenatge dels serfs o homes propis del monestir i disposaven d'ells. Un fet que ho demostra és que l'any 1139 va establir Dalmau de Torre i la seva esposa Dominica al mas Candell de Fellines. Entre les clàusules de l'establiment l'abadessa afegia: <<Mano i vull que la senyora major, és adir, Ramona, mentre visqui romangui en el mas i que la filla de Pere, Maria, hi sigui pujada allí i en el seu temps, segons convingui, sigui maridada.>>.

Succeí a Ermessenda l'abadessa.