Era un capvespre d'hivern i de restriccions elèctriques. Barcelona feia caure l'ànima als peus. Els llums de la il·luminació pública eren grocs i anèmics. Entràrem --si no vaig equivocat-- en l'última casa del Passeig de Gràcia, la que obtura l'avinguda i dóna l'inici a l'estrangulament del carrer Gran de Gràcia. Em semblà una casa modernista, però no ho recordo gaire bé. Aparegué una escala monumental però molt fosca. Entràrem en un pis molt gran, seguírem un llarg corredor, arribàrem en un saló vagament il·luminat --una bombeta elèctrica vaga reforçada amb una espelma. La decoració em semblà molt bona, d'un gust burgès d'alguns anys enrera, tot posat en un ordre perfecte però aturat, immòbil, hieràtic --si la paraula és permesa--, dins d'una semi obscuritat. Em sorprengué el silenci absolut que hi havia en el pis i a la completa inodoritat de l'aire que s'hi respirava -- dues coses no gaire corrents en els pisos de Barcelona (aquella olor que feien llavors d'oli àcid i corromput i de moniatos fregits les escales de les cases i dels pisos  de Barcelona). Al cap d'una estona, aparegué Salvador Espriu, ni alt ni baix admirablement vestit de blau fosc, clenxa perfecta, ben afaitat, correcte, confortable, ben calçat, l'americana cordada, el nus de la corbata perfectament tibant, el coll planxat ajustadíssim (però potser no era planxat). Ens feu una recepció molt cordial, portant a la cara un punt de curiositat inquieta, una mica inquisitiva, però molt ben continguda: la recepció d'un home per al qual l'entregent forma part de la seva mateixa vida. Em sorprengué la mandíbula de l'escriptor, més aviat prominent, contrastant amb la normalitat de les seves faccions, la vivacitat dels ulls, bellíssims, i el pit, una mica estret. Posat entre les faccions sagristanesques i una mica crispades de Teixidor i l'aire de boxejador en miniatura, sortit de la capsa, d'Espriu, la meva presentació més aviat relaxada, recalcitrantment poc mudada i grisa, devia fer un lamentable efecte.

Espriu es posà a parlar amb molta dolçor (la dolçor una mica nyeu-nyeu de les cases bones del Maresme); acaronador, meticulós, afectuós, però amb una utilització tan constant del seu somriure -un somriure equívoc, escrutador?, irònic? cínic?, adherent?, que us feia sentir la presència d'una freda observació. Aquest somriure era de tota manera compatible --quest somriure que potser era símptoma de la gràcia immensa que li deuen fer els ridículs dels altres i els d'ell-- amb la seva extrema oficiositat, posant en la conversa tota l'atenció i fins hi tot acostant lleugerament, molt atent, la mandíbula a l'interlocutor. Mirant-lo bé, de vegadas semblava prematurament envellit i al cap d'un moment prodigiosament jove --per raó, es clar, de l'extrema mobilitat de les faccions--, però sempre resultava igualment discret, controlat, una mica tancat, un esperit dominat d'una espoècie d'impossiblitat física per a lliurar-se --per a intimar. En un moment determinat, em semblà que aquesta sensació darrera que espriu em donà era la m´s important, la que resumia i englobava totes les altres. M'agradari de saber si aquesta manifestació de la seva personalitat obeïa a alguna forma de narcissisme personal o a algun obstacle posat pel sentit del ridícul, que sospito que Espriu té molt acusat. En aquest punt, però, no vaig arribar a cap resultat.

El curiós d'aquella visita fou que, un cert temps després, quan vaig tractar de recordar el que en el seu curs haviem parlat, no fou possible de recordar-ne ni una sola paraula; en canvi, he tingut sempre presents molt detalls visuals de la visita i de la figura física de l'escriptor amb una precisió extrema. En aquest moment podria excriure dues planes fent hipòtesis sobre la personalitat d'espriu, sobre la seva manera de ser i de reaccionar. Vull dir que se'm convertiria més facilment en un personatge més o menys inventat que en el personatge que és en realitat. Més clar encara: així com hi ha persones que tenen fama de suscitar la fascinació i després, tractades personalment, resulten d'una aclaparadora insignificança, Espriu presenta el cas contrari: és un home d'aparená insignificant que incita a un complicat, inextricable joc mental. No faré pas cap hipòtesi sobre la manera de ser de l'escriptor --ha formulat potser ja massa interrogants--, perquè la característica d'aquells Homenots és que no contenen cap afirmació (o negació) que no pugui ser justificada.

L'objecte principal de la visita era naturalment conèixer l'autor d'Ariadna al laberint grotesc. Però un petit detall em portà a forçar-la. Teixidor m'havia fet veure diverses mostres de la correspondència d'Espriu: els blanquíssims cartonets que envia, d'un ordre perfecte, d'una cal·ligrafia prodigiosa, d'un acuradíssim redactat. Aquests targetons, en un país com el nostre, d'una sociabilitat tan esgavellada, em semblaven molt singulars, absolutament inusitats. Tenien, a més a més, l'aire i el format de fitxes redactades amb una delicadesa extraordinària, gairebé amb unció, posant-hi tots els sentits. Potser era absurd de voler veure en aquells documents alguna cosa que no contenien. No eren probablement res més que manifestacions d'un home que tracta les seves obligacions socials amb la delicadesa que mereixen. Però jo hi volia veure alguna cosa més: veure si donaven algun indici de la seva manera de treballar. Treballa a base de fitxes, Espriu? En aquell pis tan gran i tan fosc, no hi havia pas algun moble destinat a guardar amb un ordre glaçat, gairebé científic, les fitxes que Espriu redacta --potser després d'una llarga deliberació-- i que constitueixen més tard les cèl·lules, el teixit, de la literatura que fa? Atès que la literatura d'Espriu conté tan pocs elements d'espontaneïtat, d'inspiració o de raig, perquè gairebé tota ella és fredament reflexionada i deliberada, el més natural seria que el seu autor hagués eliminat de la seva vida tota espontaneïtat --fins al punt, és clar, que l'espontaneïtat és eliminable--. Aquestes eren les reflexions que m'obligaven a formular les blanquíssimes, impol·lutes, netíssimes mostres de correspondència que Teixidor m'havia ensenyat. 

No podia en tot cas deslligar aquestes reflexions de l'efecte que produïa Espriu en el seu ambient, en aquell pis tant gran, tan fosc, tan silenciós, tan immòbil, tan asèptic, tan inodor --perquè ni tan sols hi flotava una qualsevol olor de vida burgesa normal--, tan prodigiodament ordenat. No és que Espriu, en aquell ambient, dramatitzat per les restricions elèctriques, produís la impressió d'un home misteriós i marginal. No. El que certament produïa era la impressió d'un home dedicat a una o altra forma d'alquímia, o sia a una feina rara, llarga, complicada i singular --com aquells joves que de vegades es troben a les biblioteques solitàries dels clubs de Londres, a la nit, davant d'una escampadissa de llibres insospitats, dedicats als més extravagants treballs d'erudició, de poesia o de matamàqtiques--. semblà, en un mot, que l'alquímia literària havia imprès sobre Espriu un caràcter marcadíssim. Quan ens tornàrem a trobar als carrers de l'Eixampla --que semblaven inacabables avingudes de cementiri il·luminades amb llumetes grogues--, Teixidor em preguntà:

• Que li ha semblat?
• M'ha causat una permanent impressió de complexitat, sense potser proposat-s'ho; m'ha semblat un esperit de molta riques a de matisació, molta més que la que fins ara ha aconseguit de formular en els seus llibres; finalment, m'ha semblat molt difícil de veure'l clar, en el sentit de donar-ne un esquema o una noticia clara, i això potser més per l'envitricollament de la seva sensibilitat que per abundància de complexitat mental. Sospito que li agraden menys les idees que les coses i els homes. És un escèptic de l'esperit i un apassionat de la realitat.

No es poden pas dir més puerilitats amb menys paraules.

                                                                          (Josep Pla, Salvador Espriu dins Homenots)