La Garrotxa és una comarca catalana prepirinenca que limita amb les comarques del Ripollès, Osona, la Selva, el Gironès, el Pla de l'Estany, l'Alt Empordà i el Vallespir. Té una extensió de 735,39 km² i una població de 61.363 habitants (2023).
La Garrotxa és una comarca molt variada que comprèn l'alta conca del Fluvià i les capçaleres de la Muga i de les rieres d'Amer, o riu Brugent, i de Llémena. Té 734 km. quadrats i la capital és Olot, centre real de tota la comarca. Al nord limita amb el territori francès, amb cims enlairats com el puig de Comanegra (15585 m). Al sud hi ha el Puigsacalm (1513 m), la serra de Cabrera (1303 m), la serra del Corb i la serra de Finestres.
El nom de <<Garrotxa>> significa, segons el diccionari, terra aspra, trencada i de mala petja. És ben atinat aplicar aquest mot a les terres de muntanya situades al nord del curs del Fluvià, ja que el relleu és feréstec, d'accés difícil, amb cingles, engorjats i vessants rocosos amb escassa vegetació. Hi predomina la roca calcària dura. Aquest sector és conegut pel nom d'Alta Garrotxa, i és recorregut pels afluents de l'esquerra del Fluvià, com el Llierca amb el riu Oix i el riu de Beget, i la riera de Borró. L'etabliment humà hi és difícil. tot i que hi ha nombroses masies en els replans, on ha estat més fàcil transformar les terres en conreus. Històricament el poblament fou força important, com ho testimonien les nombroses ermites romàniques que s'hi troben.
La meitat sud de la Garrotxa actual és sovint coneguda com la comarca d'Olot, on el paisatge és més suau, amb relleus més baixos i planes més extenses. Hi predominen roques més toves, com margues i gresos, sobre els quals s'han dipositat materials volcànics. L'establiment humà hi és actualment més fàcil; al centre del pla, a la riba del Fluvià, hi ha la ciutat d'Olot.
El relleu
La divisió geogràfica d'Alta i Baixa Garrotxa es correspon amb força exactitud a les unitats de relleu. l'Alta Garrotxa és de ple en la serra pirinenca, molt plegada amb predomini de roques calcàries amb alguns nivells de margues i argiles. Sobre aquests materials l'aigua ha modelat un relleu de tipus càrstic, és dir, on la dissolució de la roca calcària per l'aigua de la pluja i dels rius ha format esquerdes avencs i coves. El resultat és un relleu esquerp amb espadats, cingleres i espadats: serres de Monars, de Gitarriu, d'Entreperes i del Mont. El puig de Bassegoda (Alt Empordà) i les serres de Bestracà i Montfalgars (Ripollès) han quedat fora de la comarca de la garrotxa a causa de l'annexió del municipi de Bassegoda al d'Albanyà (Alt Empordà) i del de Beget al de Camprodon (Ripollès). a l'Alta Garrotxa plou molt, però l'aigua s'infiltra fàcilment per les nombroses escletxes que hi ha a la roca, pel que sovint dóna la sensació de ser una terra seca.
A la Baixa Garrotxa, o comarca d'Olot, hi ha un paisatge diferent, sobretot per l'extensa plana d'Olot, on dominen els conreus i les pastures. Però a la Baixa Garrotxa també hi ha relleus alts, amb serres força elevades que tanquen la comarca pel sud-oest. Aquestes serres corresponen a la part més compacta i enlairada de la serralada Transversal: serra de Santa Magdalena, Puigsacalm, serra de Llancers i serra de Cabrera. A l'extrem sud hi ha el cim del Far, (1.125 m) que és un bon mirador de la Selva i el Gironès.
En aquesta serralada les comunicacions eren dificultoses, ja que calia ascendir força per travessar-les: els colls de Capsacosta, Santigosa i Canes eren passos obligats per anar de la Garrotxa al Ripollès, ara amb el túnel de Bracons s'ha facilitat molt la comunicació arreu de la comarca. Des de sempre ha estat més fàcil per la vall del riu Brugent la comunicació entre la Garrotxa i la Selva.
Entre la vall del riu Brugent i la del Fluvià hi ha diverses serres no gaire elevades, però que separen la pla d'Olot del Gironès i del Pla de l'Estany; serra del Corb (933 m), de Finestres (1023 m) i de Sant Julià del Mont (903 m). Hi dominen les margues i gresos. Enmig d'aquestes serres hi ha valls amples o cubetes que han permès la instal·lació humana, com la de Sant Pau de Mieres.
El pla d'Olot és format al fons d'una gran cubeta que fou ocupada per un estany, al fons del qual es dipositaren els materials que ara constitueixen unes terres fèrtils i ben planes. El pla d'Olot és continuat per relleus suaus cap al sud, on es comunica amb la vall d'en Bas. En conjunt és una plana allargassada, resseguida pel Fluvià, que s'aixeca molt lentament cap al sud, on es comunica amb la vall del riu Brugent (Sant Feliu de Pallerols i les Planes d'Hostoles), seguint cap a la Selva. En canvi, el pla d'Olot s'enlaira bruscament cap a l'oest amb les muntanyes de la serralada Transversal ja esmentades.
Els volcans
La comarca d'Olot és coneguda a causa de l'existència de materials volcànics expolsats de l'interior de la Terra en èpoques relativament recents. El vulcanisme ha tingut lloc en fases diferents, la darrera succeí només fa 11.500 anys. Les erupcions volcàniques donaren lloc a colades i cons, les restes dels quals s'han conservat força bé fins l'actualitat. Els materials i el relleu volcànics, juntament amb la vegetació amb rouredes humides i fagedes, han fet que el conjunt de la comarca d'Olot hagi estat considerat com un indret d'alt valor paisatgístic i natural, que cal conservar. De cara a garantir la seva protecció es va establir els segle passat el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.
Se sap que des de mitjan sistema Terciari hi hagué activitat volcànica a la Garrotxa i d'altres comarques veïnes. Molts materials volcànics expulsats durant l'època terciària han estat erosionats per les aigües salvatges, les quals els han desgastat, arrancat i emportat. Les restes que en queden han permès estudiar-ne les seves característiques i, sobretot, saber-ne quan es formaren.
Els més antics foren segurament alguns de l'Empordà. Hi ha restes volcàniques a prop d'Arenys d'Empordà. Hi ha restes volcàniques a prop d'Arenys d'Empordà (Garrigàs), a l'Alt Empordà, de més de 10 milions d'anys d'antiguitat. Al Baix Empordà hi ha roques volcàniques, per exemple, a Cassà de Pelràs, Sant Martí Vell i Foixà, al peu de les Gavarres, expulsats fa més de 9 milions d'anys. A la Selva hi ha nombroses restes volcàniques del terciari, expulsades en diferents moments, en episodis eruptius que tingueren lloc fa entre 9 i 2 milions d'anys: Maçanet de la Selva, Vidreres i Hostalric, entre altres.
També hi hagué vulcanisme terciari a la Garrotxa, però en tenim poca informació, segurament a causa de l'erosió dels materials volcànics expulsats aleshores, o que aquests hagin estat sepultats i tapats per erupcions més recents. Tots els cons i colades basàltiques que es conserven a la garrotxa són formats per erupcions volcàniques quaternàries.
Dels nombrosos volcans d'Olot alguns mereixen un comentari a part i alguns per la seva curiositat científica, d'altres per la seva situació, i d'altres perquè són molt visitats. De tots hi ha molta informació arreu de tota classe de xarxes.
Els rius
La Garrotxa és formada bàsicament per la part alta de la conca del Fluvià. Només l'extrem sud pertany a la conca del ter: vall del Brugent i de la riera de Llémena.
El Fluvià és el riu de la garrotxa. Cap altra comarca se'l pot fer tant seu. Tot i que els extrems de les capçaleres del Fluvià i d'alguns dels seus afluents tenen el naixement a l'Osona o al Ripollès, és a la Garrotxa on el Fluvià es fa riu de veritat. Té un regim pluvial, ja que les neus no tenen gaire importància en la conca. El cabal no és gaire elevat, però considerable si es tenen en compte les dimensions reduïdes de la seva conca, on les pluges són abundoses. Com arreu de la regió mediterrània, el Fluvià no s'escapa de patir de tant en tant les conseqüències dels aiguats. Aleshores el riu no pot desguassar tota l'aigua de cop, i es desborda, inundant les planes properes.
Les aigües del Fluvià són poc utilitzades per al regatge a causa del clima força humit i pluges abundoses. Si, en canvi, ho han estat per al funcionament d'antics molins, i ho són per algunes indústries actuals.
El clima
El clima de la Garrotxa és mediterrani de muntanya mitjana amb tendència marítima molt atenuada, a causa de la distància del mar. Hi ha diferències notables entre el fons de les valls i els vessants superiors de les muntanyes.
Les precipitacions són abundants tot l'any, amb mitjanes anuals entre 900 i 1200 mm. més elevades cap a l'oest i nord-est de la comarca. Les estacions més plujoses són la tardor i la primavera. La més seca és l'hivern. El gener és el mes amb menys precipitacions, molt per sota del juliol a gairebé tota la comarca. L'estiu és força plujós, i més a mesura que anem cap el nord-oest de la comarca. Pel juliol les precipitacions solen reduir-se una mica, però, així i tot, encara plou força. Aquest fet és important de cara ala vegetació i als cultius. Poc importa que no plogui gaire a l'hivern, quan els arbres no tenen fulles i redueixen al mínim l'activitat vegetativa. En canvi, l'aigua és molt útil a l'estiu. Gràcies a aquestes pluges, hi ha molts conreus que a bona part de Catalunya només es poden fer si es disposa de regadiu. Molt blat de moro i d'altres farratges són cultivats en terres de secà. Quan diem de secà ens referim al fet que no es reguen, ja que de secs no en són gaire.
Les pluges són abundoses perquè l'aire humit que prové de la Mediterrània entra de ple a la Garrotxa, i perquè en aquest lloc l'aire es veu obligat a ascendir en trobar-se amb els relleus de la serralada Transversal i dels Pirineus. Aquesta ascensió provoca la condensació de la humitat, es formen boires i plou amb freqüència.
Les temperatures mitjanes anuals es troben entre els 10º i 14º, una mica més baixes als vessants superiors de les muntanyes pirinenques i de la serralada Transversal. Hi ha una gradació clara en relació amb la distància al mar i altitud. Els hiverns són força freds, tant a la muntanya com al fons de les planes. Les mitjanes de gener són per sota de 5º, excepte en algun indret de la part baixa de la conca del Fluvià. Al fons de les valls, sobretot les tancades, hi ha inversions tèrmiques de setembre a maig, amb boires freqüents a la matinada. La humitat hi és aleshores elevada. Els estius són més aviat frescos, encara que durant el dia les temperatures poden pujar molt. La mitjana de juliol és entre 20º i 23º a la major part de la comarca, inferior a la regió de muntanya. La influencia continental és palesa el règim de temperatura, força contrastada entre l'hivern i l'estiu.
La Vegetació
La Garrotxa és coneguda com la comarca verda de Catalunya per excel·lència. Potser només li pot discutir aquest privilegi de verdor gairebé permanent la Vall d'Aran. Les pluges són gairebé sempre abundants i força regulars.
Hi ha quatre grans tipus de boscos naturals a la Garrotxa: alzinars, rouredes, fagedes i boscos de ribera. Els alzinars ocupen els vessants inferiors i assolellats, en especial de la meitat oriental de la comarca. Dominen per sota dels 800 metres d'altitud. Resten extensos alzinars, encara que hi ha sectors on al seu lloc hi ha conreus, pastures i brolles. L'abandó de les activitats tradicionals del bosc i del camp ha fet que l'alzinar estigui en nombrosos indrets. A la Garrotxa domina l'alzinar muntanyenc, un bosc que té nombroses herbes en el subsòl. Els arbusts són escassos quan l'alzinar és ben constituït.
Les rouredes ocuparien molta superfície a la Garrotxa. Seria la vegetació dominant en molts plans ivessants obacs. En resten bons exemplars, però part del territori propi de les rouredes és ocupat per conreus, pastures o matollars. Com l'alzinar, la roureda s'ha refet, i s nota la tendència a una extensió cada vegada més gran. Fins s'observa que alguns alzinars evolucionen cap a boscos mixtos d'alzines i roures i alguns possiblement arribaran a ser rouredes amb el temps, si l'home no interromp l'evolució totalment natural del bosc.
La fageda és un bosc que sorprèn el visitant, ja que normalment es fa a les muntanyes, en altituds més elevades i ambients més frescals. A la Garrotxa hi ha fagedes a la plana i prop dels 600 metres d'altitud, com és el cas de la Fageda d'en Jordà. La fageda d'en Jordà és la més coneguda de la Garrotxa, per la seva situació, extensió i pel fet de trobar-se sobre materials volcànics. La fageda d'en Jordà és un espai protegit per la seva importància paisatgística i biològica. La bellesa i la importància d'aquesta fageda era sabuda de fa anys, i ja, Joan Maragall escriví un bell poema on canta les seves excel·lències.
- Saps on és la fageda d'En Jordà?
- Si vas pels vols d'Olot, amunt del pla,
- trobaràs un indret verd i pregon
- com mai cap més n'hagis trobat al món:
- un verd com d'aigua endins, profund i clar,
- el verd de la fageda d'En Jordà.
- El caminant, quan entra en aquest lloc,
- comença a caminar-hi a poc a poc;
- compta els seus passos en la gran quietud,
- s'atura, i no sent res, i està perdut.
- Li agafa un dolç oblit de tot el món
- en el silenci d'aquell loc pregon,
- I no pensa en sortir, o hi pensa en va;
- és pres de la fageda d'En Jordà,
- presoner del silenci i la verdor.
- Oh companyia! Oh deslliurant presó!
Joan Maragall (Barcelona 1860-1911)
Però a la Garrotxa hi ha fagedes més extenses que sorprenen el visitant. La franja que va des de la frontera amb França i que segueix el límit comarcal de la Garrotxa amb el Ripollès i l'Osona gairebé és un bosc continu de faigs, només interromput per algunes rouredes. És aquí on es troben les fagedes més belles i extenses de Catalunya. La raó de la presència de totes aquestes fagedes és l'elevada pluviositat, en especial durant l'estiu. Les boires hi són freqüents i la humitat sempre és alta. En alguns llocs la fageda ha estat substituïda per pastures o landes. Actualment, la fageda també és un bosc que tendeix a ocupar de nou els indrets explotats fins ara com a espais conreats o pasturats.
Malgrat el predomini de boscos caducifolis, el bosc de ribera té una gran importància en el paisatge de la Garrotxa. A la riba del Fluvià i d'altres rius i rieres s'ha format un bosc de ribera força ben conservat en l'actualitat. A causa de les precipitacions abundoses, els cursos dels rius solen portar aigua tot l'any, la qual cosa afavoreix l'establiment d'una vegetació de ribera on abunden les vernedes, boscos que necessiten tenir sempre els peus molls. Amb el verns hi ha freixes i salzes. Les salzedes també són freqüents. Una mica separats del curs del riu hi ha omedes i avellanoses. Les avellanoses abunden als peus dels vessants obacs i en sots molt ombrívols. Allà on el bosc de ribera ha estat tallat, sol estar dominat per bardisses o jonqueres.
Hi ha diversos tipus de roureda, diferenciats pel predomini d'una o altra espècie de roure. Al costat o barrejat amb les alzines, hi ha el roure martinenc. És el roure de la Garrotxa que suporta un clima més sec i càlid. Forma boscos en vessants força inclinat, i cap a la meitat oriental de la comarca. En els fondals pot haver d'altres roures, com el roure africà. Al pla d'Olot hi ha el roure pènol, molt exigent en la humitat. Només subsisteix en sòls profunds, pel que segurament seria el bosc més estès al pla d'Olot en una situació natural. Ara només hi ha petits bosquets de roure pènol, que percert, a Catalunya només es troba al pla d'Olot, en alguns vessants propers i al fons de la Vall d'Aran.
La població
Llista de poblacions de la Garrotxa de més de 1.000 habitants, cens del 2025.
* Besalú.................................2,512
* Olot...................................38,003
* Les Planes d'Hostoles......1,755
* Les Preses...........................1,903
* Sant Feliu de Pallerols.....1,596
* Sant Joan les Fonts..........3,081
* Santa Pau...........................1,614
* La Vall de Bianya..............1,359
* La Vall d'en Bas................3,177
Els nuclis de població concentrada són molt poc importants. El 1986 el 9,4% de la població activa treballava en el sector primari, el 59,4% en el sector secundari i el 31,2% restant en el terciari. La superfície conreada ha anat disminuint. Així i tot, és la primera comarca productora de blat de moro de secà de Catalunya. La ramaderia presenta una forta expansió i una acusada modernització tècnica, particularment pel que fa al porcí i el boví. La indústria va rebre un impuls decisiu després del 1940.
Actualment, el sector tèxtil, sobretot el de filats i gèneres de punt, l'alimentari (la indústria càrnia) i el metal·lúrgic de transformació són els més destacables. En un segon lloc hi ha els sectors de les arts gràfiques i el papereria, el químic i el dels plàstics. L'activitat industrial es concentra a la ciutat d'Olot i els municipis veïns de Sant Joan les Fonts i Besalú.