Pròsper de Bofarull, en ocupar.se del llinatge i de la naixença de Guifré I, declarava que tots els treballs fets en aquest punt pels escriptors moderns i antics, nacionals i estrangers, no deixaren altra cosa sinó dubtes, contradiccions i tenebres, sense que hom hagués pogut presentar un sol document que corroborés les seves afirmacions.

A la Gesta comitum Barcinonensium, trobem la llegenda que feia casar Guifré I amb la filla de  Balduí I de Flandes i de 
Judith, filla de Carles el Calb. Algun historiador contava que Guifré de Rià, suposat pare de Guifré el Pilós, <<havia per muller una noble fembra del linatge del rey e emperador Carles Maynes, apellada Almira, que'n era filla de na Landruda, tia del dessús dit Carles, e d'aquella hac un fill apellat en Guifre.>> Aquesta il·lusòria genealogia fou descabdellada amb tota amplitud i exornada amb nous detalls fantàstics per Jeroni Pujades. La quasi totalitat dels historiadors coincidien en aquesta versió, tot havent-hi entre ells algunes diferències de noms, temps i persones que no afecten a l'assenyalament del llinatge. 

Descartant aquestes fantasies, es va cercar un millor camí per troba l'ascendència de Guifré. Feren això alguns historiadors, els quals presentaren el comte Sunifred d'Urgell com a pare de Guifré el Pilós.

Per apartar-se de l'opinió fins aleshores generalment admesa, al·legaren sobretot l'escriptura de la donació feta l'any 878 a l'abadia de la Grassa per Sesenanda, Sunifred I i els comtes Radulf  Miró, per al bé de l'ànima dels seus pares Sunifred i Ermessenda (propter remedium domni Suniefredi genitoris nostri vel domnae Ermesindae genitricis nostrae). Segons els aquests historiadors. el Guifré d'aquest document era el Pilós, i Rodulf i Miró els seus germans d'aquests noms.

Pròsper de Bofarull volgué desfer les alegacions d'aquests historiadors; però no fou gaire afortunat. No defensà la genealogia de Guifré de Rià, com diu equivocadament J. Calmette. Ultra el relat de les Gesta Comitum,  hom només pot aduir en favor d'aquesta genealogia la igualtat del nom de Guifré i que el domini que donà nom al pretès Guifré de Rià es troba, en el segle X, entre els dominis de la cas dels comtes de Barcelona. L'argumentació de Bofarull contra els parers dels benedictins és de caràcter purament negatiu. J. Calmette va desfer completament, i d'una manera definitiva, els arguments de Bofarull en aquest punt. 

Posteriorment, un document que els historiadors del Llenguadoc no coneixien, als ha vingut a donar la raó. En el document al·ludit, que figura en la nova edició de la Història del Llenguadoc, el comte Miró, germà de Guifré el Pilós, es declara ell mateix fill de Sunifred. 

Hi ha autors que no solament neguen la genealogia tradicional, sinó també l'existència de Guifré de Rià. Pere Tastu diu que els vells cronistes volgueren omplir, costés el que costés, les llacunes que hi havia en els relats dels primers temps de la família comtal de Barcelona, i amb aquesta finalitat crearen un imaginari Guifré, senyor de Rià, presentant-lo com a pare de Guifré el Pilós. Posteriorment, J. Calmette ha exposat el parer que Guifré de Rià és el comte Guifré I de Girona, que apareix en l'any 850, Ferran Valls i Taberner i Ferran Soldevila han reproduït tímidament --amb una explicable timidesa-- la dita hipòtesi. 

Podem donar doncs per demostrat, que els benedictins tingueren raó de presentar Guifré de Rià com a fill de Sunifred i d'Ermesenda. Aquesta Ermesenda, muller de Sunifred d'Urgell, era filla de Bel·ló. Hom ha conjecturat que el di Bel·lo era el comte de Carcassona que tenia aquest nom (darreries del segle VIII o començaments del IX) i al que succeí el seu fill Guisclafred, que apareix en el diploma de Carlemany (any 812) sobre els refugiats hispans. 

Llegendes sobre els primers temps de la seva vida.

Antoni de Bofarull, en l'estudi que fa sobre Guifré de Rià, Guifré el Pilós i Guifré II --un dels millors passatges de la seva obra-- arriba a la conclusió que Guifré de Rià és un personatge inexistent, i que no té més fonament ni més origen que les fantasies de les Gesta Comitum Barcinonensium. 

La faula sobre els primers anys de Guifré el Pilós vé així mateix del breu relat fantàstic que fa l'anònim autor de les Gesta Comitum. Almenys, aquest és el text més antic on es troba esmentada. No es pot dir, però, si el frare de Ripoll inventà aquest relat, o si el tregué d'un text anterior avui perdut, o si recollí una tradició. Cal tenir en comte que les primitives cròniques o cronicons catalans que narraven aquests temps de Catalunya, s'han perdut, si realment existiren, com és de creure.

Explica l'autor de les Gesta Comitum que un il·lustre cavaller (milites) anomenat Guifré, senyor de la vil·la d'Arrià, pels seus mèrits aconseguí ésser anomenat comte de Barcelona, i que més tard, viatjant en companyia d'un fill seu de pocs anys (que duia el mateix nom i el qual fou després nomenta Guifré el Pilós) cap a Narbona, per tal de veures amb legats regis, es suscità una disputa, durant la qual un dels qui disputaven estirà la barba de Guifré de Rià. Aquest féu acció de treure l'espasa amb proposit de castigar l'insolent, i aleshores els altres s'abraonaren damunt Guifré de Rià, apoderant-se'n. Havien determinat de dur-lo al rei de França; però pel camí es va promoure una nova baralla, i en voler fugir Guifré, els qui el duien el mataren, prop de Puig de Santa Maria. El nen orfe fou presentat al rei, al qual contà el que havia succeït. El rei en fou molt afectat i arribà a témer que aquell fet porté amb el temps la pèrdua del regne dels francs.

Continuant la fantàstica narració dels primers temps de Guifré el Pilós, conta el frare ripollès que el fill del suposat Guifré de Rià fou tramès al comte de Flandes, per tal que l'eduqués; que arribat ja a l'adolescència, el jovencell Guifré tingué amors amb la filla del comte, en la qual aparegueren senyals d'una propera maternitat; que el seductor li va prometre que es casaria amb ella si aconseguia, per l'honor patern, veure's investit amb el comtat de Barcelona; que aleshores es disfressà amb roba de pelegrí i se n'anà cap a Barcelona, on encara residia la seva mare, que conegué tot seguit el fill pel detall de tenir pèl en un lloc on no sol haver-n'hi. La mare convocà secretament els magnats i pròcers de la terra qui havien conegut el pare del jove Guifré, i els presentà aquest, al qual reconegueren per comte, vits la malifeta de què el seu pare havia estat víctima.  Juramentats tots, fou decidida la mort de Salomó, comte franc (gallicum) de Barcelona, assenyalant-se el dia i hora per al fet. I fou aquell minyó arribat de Flandes qui, amb la seva espasa i per les pròpies mans, mata Salomó, i obtingué així el comtat de Barcelona. Sabedora de l'esdeveniment, va venir la filla del comte de Flandes, i Guifré, complint la paraula donada, s'hi casà. Així ho explica l'anònim cronista de Ripoll.

L'historiador remarca que aquesta història d'amor és semblant a la que s'explica del comte de Flandes  Balduí, pare de la falsa muller de Guifré el Pilós. Aquell comte raptà una filla de Carles el Calb, Judit (any 862), i per casar-se hagué d'intervenir el Pontífex. Una altra analogia entre les dues llegendes és que l'aventura té com a resultat , en un altre cas, la redempció del feu dels seductors. És molt probable, doncs, que la contalla relativa a Guifré el Pilós sigui una simple adaptació de la història de Balduí.

Sobre aquest canemàs hom anà teixint després les successives amplificacions de la faula. Cada autor afegia el relat de les Gesta Comitum nous detalls, sense dir d'on els treia. I alguns autors., suposant que el comte Guifré de Rià era el comte i marquès Humfrid, combinaren la contalla del cronista ripollès amb les dades històriques  sobre Humfrid contingudes als Anals Bertinians. El garbuix que així s'anà formant ateny el seu màxim de complicació i de fantasia en l'obra de Jeroni Pujades. Entre els afegits, cal remarcar el que donà a la família de Guifré de Rià l'ascendència reial carolíngia.  Des del segle XII al segle XVII, la faula primitiva s'havia anat engrandint i complicant de tal manera, que, com diu A. de Bofarull, <<no hauria conegut el conte l'anònim mateix que l'escriví>>.

Guifré I i la suposada mort de Salomó

L'episodi de la mort del comte i marquès Salomó per Guifré I, sortí, com s'ha vist, del relat de les Gesta Comitum Barcinonensium. Però mereix confiança aquest passatge de l'obra ripollesa. És curiós de notar que l'historiador Boades, tan superior, en general, als altres històrics i cronistes catalans, no solament s'absté de parlar de l'assassinat de Salomó per Guifre, <<molt noble e molt virtuós baró>> que guià i aconsellà el nou comte de Barcelona al principi del seu govern...<<E com o dit comte En Guifré sap bé regir lo seu comtat, En Salomó pren comiat d'quells, s se'n va tornar al seu comtat de Cerdanya, e faé feyts de gran virtut e de gran probitat.>>

El relat de les Gesta Comitum està, doncs, lligat amb una de les versions relatives a lescircumstàncies en què Guifré el Pilós esdevingué comte de Barcelona. Hi haurà potser, enmig de la fantasia novel·lesca d'aquest relat, almenys un veritable fet històric: la mort de Salomó a mans de Guifré?

S'ha consignat ja que els més moderns historiadors no donaven crèdit a l'episodi d'aquesta mort dramàtica, però que un erudit tan il·lustre Calmette el exhumar a primers de segle XX.

Remarca Calmette que l'autor de les  Gesta Comitum Barcinonensium fa de Guifré el Pilós, assassí del franc Salomó, un heroi nacional. I aquesta llegenda representa en certa manera, una veritat històrica, segons Calmette, el qual afegeix que si es pensa en l'antagonisme incontestable que revela la història del segle IX entre la població gòtica i els benefigiaris enviats del Nord, es pot creure que l'extraordinària fortuna de Guifré fou realment, als ulls dels contemporanis, com una revenja contra la dominació dels comtes i marquesos de raça franca. 

A despit de la gran autoritat que en aquestes matèries reconeixem a Calmette, se'ns fa difícil de creure que l'episodi de la mort de Salomó és menys fantàstic que la resta del relat. No volem dir, tanmateix, que np pugui tenir un fons de veritat històrica. I aquest fons seria l'oposició entre els nobles i senyors hispano- gods i els funcionaris i senyors francs, oposició probablement dramatitzada per la imaginació del poble i dels cronistes en un episodi novel·lesc.

La rivalitat entre aquests dos elements ètnics es revela en diversos moments de la història de la Marca en el segle IX. D'altra banda, en el cas concret de Salomó i Guifré I, hi ha el fet que aquell era marquès de la Marca hispànica (i a més comte de Cerdanya i potser d'Urgell, però no pas de Barcelona), i que el succeí en el marquesat, i potser en el comtat d'Urgell, el segon, fill de la nostra terra i de raça visigotica. És versemblant que aquest canvi fos precedit d'una lluita entre Salomó i Guifre, sostinguts pels respectius partidaris. Guifré, en efecte, pertanyia a una de les families més poderoses de la Marca. Però no gosem admetre la versió que aquesta lluita arribés a la dramàtica mort de Salomó a mans de Guifré el Pilós. 

La llegenda de les quatre barres de sang

Durant molt de temps es tingué per cert que l'origen de l'escut de Catalunya, amb els quatre pals vermells sobre fons d'or, es remuntava a Guifré el Pilós. La llegenda de les quatre barres de sang ha estat a la nostra terra una de les mes populars, precissament perquè és una de les més poètiques i heroiques, Però la seva falsedat apar evident. 

Ni tant sols és una llegenda molt vella. Aparegué a principis del segle XV, i més de cinc centuries després de la mort del fundador del casal de Barcelona. El seu autor, o almenys el seu introductor en la literatura històrica, fou Bernat Boades, qui posà aquest imaginari episodi cavalleresc en el seu  Llibre dels feyts d'armes de Catalunya, publicat l'any 1420. I d'allí el prengueren els cronistes posteriors.

Heus ací com relata Boades l'episodi de les quatre barres de sang:

• E tantost que ja havia edat (Guifré I) per s aber bé regir la sua terra, sdevench-s'en que l'emperador Carles Calvo hac grans guerres amb los normants, e per la naturalea que li'n devia, va nar amb molts barons, e nobles, e altra gent de cavall de la sua terra per faer-li'n baronívolment, en tant, que en una batalla que l'emperador hac ab los dits normants, foren morts e ferits molts dels seus barons, o nobles, e altres que ab lo dessús dit en Guifré  eren anats. Ell mateix en Guifré, qui ab lo seu gran ardit e coratge, e bel·licorositat dels seus li'n va gonyar aquella batalla, va restar malament nafrat; lo qual com lo dit e Emperador n'ach sment s'en va dolre molt, car fortament l'aymava per la sua gran virtut, e com també era parent seu; e de continent va'l anar a veure'l a la sua tenda, om lo'n va trobar que de les ferides li'n eixia gran sang, e li'n dix:  Bé sots vós  bel·licorós, comte en Guifré mon parent, com bé se'n demostra ab lo gran coratge e ardit contra els meus inimichs, que semblant eés gran manera al del meu pare Loys, e del meu avi Carles Magnes, e del meu besavi Pipín, e del meu revesavi Carles Martel, qui tots aixì com per amunt o foren los nostres antepassats, aquests foren bel·licorisíssims e faeren molt meravellosos feyts d'armes, així com vós sempre los havets feyts; e per ço tota la vostra terra que per mi regiu, e tota França, e tota Alemanya, e tota Itàlia, e tota Spanya, stà plena de la glòria de vostra gran bondat. Vós havets gonyada aquesta gran victòria, mes jo us en faré tantes gràcies e mercès que usades dé'n restarets pagats; e ra jo us vull dar armes de la mia propia mà, com moltes  voltes me les hajau demanades e jo mai les hage otorgades, e seran per sempre les que ara vós daré. E mullant l'emperador los quatre dits de la mà dreta ab la sang que de les nafres del dessús dit comte En Guifré eixia, e tornant-los altra e altra volta mullar, los va passar per l'escut del comte, qui era daurat e no hi havia armes senyalades, com ell les volia de mà de l'Emperador, segons que per los feyts d'armes les mereixia; e va restar l'escut del cap damunt tro al capdavall senyalat ab quatre ralles de sang, e li'n dix:  <<Aquestes seran, bel·licorosíssim comte, les vostres armes e dels qui baixaran de vós, que són armes eixides del vostre meravellós coratge e de la vostra gran virtut, seran les mils que negun baró del món hage. E lavors lo comte així com mils posque li'n reté moltes de gracies; e l'Emperador faé que'l curassen bé e comde'n devia, e li'n faé grans mercès.>>

En Joan Sanç i de Barutell, en una memòria llegida a la Reial Acadèmia espanyola de la Història (treball el qual la paternitat li fou disputada), desfeu la llegenda introduïda per Bernat Boades, al·legant com a demostració de la falsedat i de la invenció de la faula en temps molt posteriors, que en el pròleg de la traducció dels sermons de Sant Bernat, escrit per fra Joan de Montço i dedicat a Martí l'Humà quan era infant i es trobava a Sicília, no es fa tan sols esment de l'episodi del comte Guifré el Pilós, ans bé són atribuïdes les quatre barres, en sentit místic, a Jesucrist i a la seva Església. Adreçant-se el traductor a l'infant, li diu;  <<--Aquesta gloriosa creu e lit de Jesucrist fou de IIII barres lo nostre Salvador dromí, e per aquesta significança pens que els vostres predecessors de la casa d'Aragó agen preses IIII barres vermelles per llurs armes e divisa, en senyal que puguen dir que les quatre barres, fustes o bastons de la creu de Jesucrist porten per senyal en lo lur cors; segons que deia Sant Pau de si mateix.>>

La versió mística del famós dominicà és tan fantàstica almenys com la versió heroica de Bernat Boades. Però prova que a les darreries del segle XIV  no era coneguda la llegenda de les quatre barres de sang.

A despit del treball de Sanç i de Barutell, confirmat per Pròsper de Bofarull --qui titllà de patranya la llegenda--, aquesta seguí viva en el poble i en la literatura. Els poetes del Jocs Florals restaurats n'escrivien un gran nombre de glosses i la feren servir de base per a copioses composicions de vàlua diversa. Una de les millors poesies inspirades en aquesta noble faula és la de Jacint Verdaguer, en la qual llegim aquells versos on el poeta fa parlar així Guifré el Pilós, ferit en la batalla. 

• Si no puc tornar a veure-us,
• Catalunya i Aragó,
• esttestament vos envio
• escrit amb sang de mon cor;
• graveu-lo en totes mes torres,
• brodeu-lo en tots mos penons,
• i porteu les quatre barres
• a les quatre parts del món. 

El relat de Boades presenta tots els senyals de la llegenda, Cal remarcar, però, que no és impossible que Guifré prengués part en les lluites contra els normands. 

En l'any 873 s'esdevingué un dels episodis més importants de la guerra contra aquests, o sigui el setge d'Angers per Carles el Calb; segons els Anals Bertinians, el rei de la França occidental aplegà en aquella ocasió l'host de tots els territoris sotmesos a la seva sobirania. Entre les diverses dates que els antics historiadors catalans assignen a la intervenció de Guifré el Pilós en les guerres dels normands, hi ha la de l'any 873, que dóna Diago, i de la qual diu Pròsper Bofarull que és la que s'avé més amb els fets posteriors.

Més endavant haurem de parlar llargament de la qüestió de l'origen de les quatre barres, armes de la dinastia catalana i ensenya actual de Catalunya.

La lluita contra els sarraïns

Durant el temps de Guifré I, les lluites amb els sarraïns prengueren altra vegada increment considerable. Els sarraïns, tot lluitant contra els cristians, lluitaven ells amb ells. Per la banda de Lleida, les famílies mores influents s'havien deslligat de l'obediència a l'emir de Còrdova. El regnat de Muhàmmad I  (mort l'any 888), com després del seu fill Abdalá I, fou un seguit de rebel·lions i de guerres intestines. La família dels Banu Qassi  s'havia fet poderosa per la banda d'Aragó. I sovint els comtes catalans hagueren de combatre contra aquesta família més que contra el poder cordovès. 

L'any 256 de l'hègira (869-870), havent-se rebel·lat contra l'emir el governador sarraí d'Osca, Amrus ibn Yusuf fou tramès contra ell, amb nombroses tropes,  Aben Mejahed el Murcià, qui es situà Lleida, mentre l'hàxib Abdelguahid ben Moguits, prenia Osca, on donà mort a Llop bèn Zacaria bèn Amrús, assassí de l'antic governador de la ciutat . Muhàmmad ibn Llop  Amrús és l'Ambroz de les cròniques espanyoles. 

Fou el fill mateix de l'emir Al-Múndhir, qui comandà l'expedició de l'any 268 de l'hègira (881-882). Els sarraïns s'apoderaren de Roda i Borja, girant-se després contra Lleida i Cerdanya (?), on hi havia Ismaïl ibn Mussa, al qual atacà, sotmetent-lo a l'obediència de l'emir i prenent-li pàries. Anà després Al-Múndhir contra una ciutat dels cristians, difícilment identificable, on conquerí alguns castells, i se'n tornà. 

Ismaïl ibn Mussa s'havia reconciliat amb l'emir a conseqüència de l'anterior expedició, i en l'any 270 de l'hègira (883-884) començà a fortificar la seva ciutat de Lleida. El <<Senyor de Barcelona>> volgué destorbar-ho; però Ismaïl li infligí una gran derrota, amb tal mortaldat, que si havem de creure els historiadors sarraïns, fou la més gran d'aquell temps.

 Havent caigut malalt en l'any 276 (889-890) Ismaïl ibn Mussa, senyor de Lleida, els seus dos fills Mussa II i Mutàrrif s'encarregaren del govern de la ciutat. En aquesta ocasió combateren contra Muhàmmad al-Tawil, senyor d'Osca, que els disputava la Barbitània, terra de la comarca de Ribagorça. Atauil derrotà els dos germans, un dels quals, Mussa, morí en la lluita, i l'altre, Mutàrrif, caigué presoner. Després d'apoderar-se de la Barbitània, Atauil entrà a Lleida; però havent reclamat Muhàmmad ibn Llop el domini de la ciutat, li fou concedit per l'emir, qui havia estat designat àrbitre. Mohàmmad ibn Llop va tenir com a visir de Lleida Said ben Iaia Eljaxab. 

En l'any 278 de l'hègira (891-892) Muhàmmad ibn Llop, senyor de la frontera superior, <<qui era a Lleyda i Barbatània de part de l'emir>>, derrotà en una batalla esdevinguda en la dita frontera, l'enemic, al qual féu gran mortaldat.

Consigna Abenhaiàn que la població de Tortosa, situada a l'extrem de la frontera superior --<<límit de l'oració de la fe>>, segons l'expressió de l'historiador alarb --demanà a l'emir Abda-là que li donés un governador, i fou nomenat per aquest càrrec Abdel·laquem ibn Said ibn Abdessalem (anys 886-887). Per Abenhaiàn  sabem també que a primers d'abril de l'any 892 l'emir nomenà governador de Tortosa Obaidal-là ibn Mohamed l'Omar Abenabiobaida ibn Alabbas ibn Abdelbar, el qual fou destituït a darrers de l'any 893, essent designat en el seu lloc Mussa ibn Frontais.

Muhàmmad al-Tawil no devia estar gaire resignat a la renúncia de la Barbatània, que l'arbitratge de l'emir li havia exigit. Havent-se posat a fer obres en el castell de Montçó Llop ibn Mohamed (qui era potser fill de Muhàmmad ibn Llop, senyor de Lleyda), sortí Al-Tawil a oposar-se -li. De cop aconseguí una victòria, però després fou derrotat (anys 896-897).

 Muhàmmad ibn Llop va tacar en l'any 284 de l'hègira (897-898) un castell de la jurisdicció de Barcelona, el nom del qual apareix incert, se n'apoderà i el cremà. Va combatre contra el comte de Barcelona, pare de Sunyer (diu Abenhaián). Afegeix que Llop el ferí d'un cop de llança, i el comte (que seria precisament Guifré el Pilós) morí de la ferida al cap d'uns dies. Més endavant haurem d'insistir, en el present capítol, sobre aquesta interessantíssima dada de l'historiador alarb. 

Llop ibn Mohamed  començà en el mes d'octubre de l'any 897 la construcció i fortificació d'un castell de la regió de Lleida <<la llunyana>>. Sembla que es tracta del castell de Balaguer.

L'obra de reconquista

A les darreries del segle IX, l'extrem nord de la península, des de Galícia a Catalunya, era independent dels musulmans. La faixa lliure era molt estreta a Navarra i a Aragó. 

Al costat del feix de llegendes que volta la gran figura de Guifré I, hi ha un curt nombre de notícies i fets certs relatius al seu regnat: la fundació del monestir de Sant Joan de les Abadesses (any 875), la conquesta de Montserrat, la consagració i dotació de Santa Maria de Ripoll (any 888), l'atorgament de franqueses als pobladors de Cardona, el judici de l'abadia d'Amer (any 898) i altres de menor importància. 

<<La impostura --escriu Carreras i Candi-- ha voltat de tal manera el nostre comte, que a son entorn i usant del seu nom, graviten un sens fi d'actes apòcrifs, que el presenten reconquerint quasi tota la Marca hispànica. En l'obra barroera dels falsaris, és fa davallar de Wifret I tota mena d'aprisions o conquestes territorials (sic), desorientant no pocs reputats historiadors de la terra.>>

Tanmateix tria Carreras un mal exemple quan vitupera aquestes falsificacions i fantasies. Es vol res més arbitrari, pregunta, que suposar ocupats dels sarraïns els territoris d'Ausona i Ripollès i una subsegüent conquista d'aquests per Wifred I, segons consigna documentació tinguda per genuïna? No sabem veure per què ha d'ésser absurda aquesta recuperació per Guifré I d'uns territoris que, repoblats a les darreries del segle VIII, podien haver caigut després novament en poder dels sarraïns. En tot cas, és ben cert que els cristians els evacuaren en el segle IX, després de la primera repoblació.

S'ha suposat que de les expedicions de Lluís el Pietós contra Tortosa pot arrencar el definitiu establiment de la frontera en el riu Gaià, comprenent tot el senyoriu de Queralt i retrogradant envers Cardona i Solsona, amb formació d'una faixa de territori neutral i no habitat que, segons indica Balari, hi havia entre el Penedès i el Camp de Tarragona. Però ens sembla exagerat de parlar de l'establiment d'aquesta ratlla amb caràcter definitiu, puix que es produïren en els temps posteriors, fins a mitjans del segle XI, considerables oscil·lacions en la línia fronterera catalano-sarraïna d'aquella banda.

És veritat, tanmateix, que la Marca hispànica quedà aleshores constituïda en la seva forma territorial, i que els canvis que durant un segle tingueren les seves fronteres no foren importants. La frontera sud de la Marca passà durant algun temps per la zona del Penedès, entre els rius Llobregat i Gaià. Així es formà la Catalunya vella, que hom enclou dins l'extensió compresa entre els Pirineus, la mar, el riu Llobregat i el Segre.

Fora de la Marca hispànica quedaren dues importants llenques del territori de la Catalunya estricta. L'una, a migdia, anava des del Camp de Tarragona al riu Cènia i a l'Ebre. En l'altra, a occident, anava des de la Segarra i límits del Penedès al Cinca i a l'Ebre. En aquestes regions, que seguiren sotmeses ancara per molt de temps al domini dels alarbs, hi havia dos centres importants: Tortosa añ litoral, i Lleida  a l'interior.

És probable que una i altra ciutat estiguessin regulades per un govern municipal propi i autonòmic, que contribuiria molt, junt amb l'allunyament en què estaven de Còrdova, a fomentar l'esperit d'independència de què donen mostres en múltiples ocasions els seus governadors, assenyaladament els de Lleida.

Hom té per cert que Guifré I fou el principal reconquistador o repoblador de tota l'alta Catalunya, des de les valls del Ter i la plana de Vic cap a ponent fins a les riberes del Segre, i en direcció0 a migdia fins al Montserrat i terres veïnes. Aquestes conquistes estan comprovades autènticament per les escriptures de dotació d'esglésies, especialment la de Ripoll de l'any 888 i en nombrosos documents atorgats pels comtes posteriors.

Arribà Guifré I al Camp de Tarragona?

Un dels punts que més dubtosos i discutibles apareixen en l'obra de reconquista d'aquesta època, és el que es refereix al lloc de Centcelles (Centumcellae).

Unes paraules de l'escriptura de dotació de Santa maria de Ripoll, de l'any 888, feren creure als historiadors que Guifré va estendre les seves conquistes fins el Camp de Tarragona. En parlar dels alous i possessions que dóna al monestir, després de descriure els del Ripollès, del comtat d'Ausona, del comtat de Cerdanya, del Bergadà i del comtat d'Urgell, hom llegeix: <<Et in alio loco in ipsa marcha juxta civitatem Tarragona locum quem vocant Cemtumcellas cum miliaris quator in giro, cum decimis et primitis et cum exiis et regressis suis et cum omnia libertate.>>

Sembla clar, segons les transcrites paraules, que Guifré donà al monestir de Ripoll el lloc de Centcelles, prop de la ciutat de Tarragona, amb quatre milles de terra al voltant; i partint d'aquest fet s'ha deduït que el fundador de la dinastia catalana estengué efectivament fins al Camp de Tarragona els seus dominis. Però els autors més moderns no han cregut que arribés gaire avall la reconquista catalana a les darreries del segle IX, i alguns neguen que al Camp de Tarragona, on hi ha l'indret anomenat Centcelles, hagués format part dels dominis efectius de Guifre. Tanmateix el sentit del passatge de l'escriptura de Ripoll és textualment claríssim. Com pot ésser altrament explicat?

Aulèstia dedicà a aquest punt un estudi interpolat en la seva Històri de catalunya (estudi que és un dels trossos més prolixos de la seva obra, fins al punt que Sanpere i Miquel el considerà com una disgregació excessivament llarga per a un compendi) i arribà a la conclusió que el nom de Centcelles hi fou posat per equivocació.

Comença per remarcar l'extranyesa que va causar-li, quan es fixà en les dites paraules, que havent constituït Guifré el patrimoni del cenobi ripollès amb terres i viles compreses des del Ter fins al Segre i des de Cerdanya fins al Montserrat, hagués anat a cedir-li un lloc situat a tan gran distància dels altres, i que no pot titular-se tal en veritat, puix que es tracta d'un edifici en ruïnes, pertanyent a l'época romano-cristiana, i que no ha format mai poble ni poblet.

Cap vell historiador no consigna que Guifré hagués reconquistat Tarragona i a la seva rodalia; el fet, si hagués succeït, seria massa notable, segons Aulèstia, peqruè l'haguessin passat en silenci les cròniques i històries antigues. Les Gesta Comitum Barcinonencium consignen que Guifré expulsà els alarbs fins als confins de Lleyda: <<A garenos ab universis suis finibus expulsos usque in fines Ilerdae compulit>>; però no diu res de l'avenç fins el Camp de Tarragona. Aulèstia dedueix que els dominis del comte Guifré arribaren, tot el més, fins a les muntanyes del sud-oest del Penedès i de Santa Coloma de Queralt; i si bé el fet en què basa la seva deducció és extremadament frèdol --