Les illes Cíes són un arxipèlag espanyol situat a la ria de Vigo, format per tres illes: Nord o Monteagudo, Del Medio o do Faro i Sud o San Martín. Les illes pertanyen al municipi de Vigo. Les dues primeres estan unides artificialment per una escullera i naturalment per l'arenal de la Platja de Rodes. Estan orientades segons un sistema de fractures paral·lel a la costa en direcció N-S. Disten aproximadament tres quarts d'hora de viatge amb vaixell i 14,5 km (quilòmetres) de la ciutat de Vigo. Van ser declarades parc natural el 1980, i estan incloses al Parc nacional de les Illes Atlàntiques de Galícia, creat el 2002.
Les illes Cíes un petit arxipèlag situat a l'entrada de la ria de Vigo, formen part de les 60 illes que es troben al llarg dels 1195 km de costa gallega. Totes són de constitució geològica granítica, i tenen un origen molt antic que es remunta al Precambrià i Paleozoic. El seu interès principal rau en les colònies d'aus marines que l'habiten o que hi busquen refugi durant els mesos d'hivern. Actualment només les illes Cíes estan protegides amb la figura de Parc Natural (1980), però existeix el projecte d'estendre límits de la zona protegida per incloure les veïnes illa d'Ons i Onza, situades a la boca de la ria de Pontevedra, i que actualment són Àrea protegida Parc nacional de les Illes Atlàntiques de Galícia (2002) i Zona d'Especial Protecció per a les Aus (1988).
La porta de l'Atlantic
Tres illes conformen l'arxipèlag de les Cíes, encara que dues d'elles, l'Illa de Monteagudo o do Nord i l'Illa do Faro o do Medio, estan unides per una barra de sorra (la platja de Rodas) i un dic artificial, que delimiten un petit llac d'aigua salada que es renova amb cada marea. La tercera de les illes, la de Sant Martiño do Sud, se situa al sud de les anteriors, de les quals la separen un canal (el freu da Porta) d'uns 500 m. El relleu de les illes és asimètric. La cara oest, que s'orienta cap al mar obert, està subjecte a un potent procés d'erosió que ha format els penya-segats i les nombroses coves marines o furnes. És en aquesta zona, que constitueix una reserva i és per tant d'accés restringit, on hi ha les colònies més importants d'aus marines. El sostre de l'illa s'assoleix a l'Alt Cíes (193 m) i Monteagudo (173 m), a l'illa del Nord, i a la Muntanya Faro (175 m), a l'illa del Medio. A la cara est, orientada cap a la ria, el relleu és més suau, baixant un pendent moderat fins al nivell del mar. En contrast amb la ferocitat que mostra el mar a la cara oest, la tranquil·litat reina en aquesta zona, on l'ambient diposicional ha donat lloc a la formació de diverses platges (San Martiño, Rodes, Figueiras, Margaritas) i alguns sistemes dunars que revesteixen especial interès per la seva flora. Tot i que no hi ha cusros d'aigua permanent, no hi falta aigua a les illes. Hi ha diverses fonts i fins i tot queden les ruïnes d'un antic molí. De fet, les illes han estat habitades des de molt antic. Queden restes de castro cèltic a l'illa del Medio. També a aquesta illa s'alcen les ruïnes del convent de Sant Estevo, del segle XVIII, que en un futur proper es restaurarà per albergar un centre d'interpretació del parc natural. La població de les illes va superar els 100 habitants i va arribar a tenir dues fàbriques de salaó a principis del segle XX, però actualment només hi viuen permanentment els guardes del parc. No obstant això, la illa és envaïda per centenars de turistes els dies d'estiu, i hi ha diverses instal·lacions d'acolliment (un càmping i diversos restaurants). El ambient durant aquests mesos està molt allunyat de la placidesa. Cal esperar que el Pla Rector d'Ús i Gestió del parc doni el pes que correspon als objectius de conservació i educació ambiental que ha de perseguir el parc.
Vegetació
Les illes Cíes se situen als límits de la regió eurosiberiana, i les temperatures benignes (14 ºC de mitjana anual) i les precipitacions moderades (900 mm), sovint escasses a l'estiu, donen caràcter submediterrani al clima de les Cíes. La vegetació de les illes, però, està molt afectada per factors ambientals locals.
La influència dels vents marins i els sòls àcids i pobres en nutrients presents a la major part de les illes, no permeten el desenvolupament de masses forestals excepte a les zones més arrecerades i de pendent moderat. Sembla que la vegetació potencial és una roureda del roure rebollo, Quercus pyrenaica, però només persisteixen uns peus, ja que l'illa va ser pastura de la febre repobladora de meitats del segle XX, igual que grans extensions del litoral gallec. Data d'aquesta època (1952-55) les plantacions de pi roig, i d'eucaliptus, Eucaliptis globulus, que es troben a totes les illes majors. Posteriorment es va plantar pi de Monterrey, Pinus radiata, als sorrals. Afortunadament ja està en estudi un projecte de repoblació de les illes amb la vegetació que li correspondria potencialment. Però de moment encara no s'ha posat en pràctica.
La formació vegetal que més extensió recobreix és, però, un espès toixal de Gatosa europea, Ulex europaeus, que creix acompanyat de l'Estepa borrera, Cistus salvifolius, i l'Aranyoner, Prunus spinosa. També són freqüents el Matapoll, Daphne gnidium, el Galzeran, Ruscus aculeatus, i la Falguera aquilina, Pteridium aquilinum.
A prop dels penya-segats, on a causa dels forts vents la gatosa europea constitueix segurament una comunitat permanent es pot trobar Angelica pachycarpa, una una umbel·lífera endèmica del litoral astur-galaic pròpia de penya-segats i penyals. Els penya-segats ofereixen un medi molt restrictiu, atesa la influència del vent i la salinitat que les plantes han de suportar. Hi creixen espècies rupícoles com el Fonoll marí, l'Armèria marina i la Falzia marina.
Les dunes constitueixen un dels sistemes de més interès a l'illa. la majoria de les plantes que es troben a les dunes de les Cíes són comunes a tot el litoral ibèric, incloent-hi el mediterrani. És el cas del Borró, la Lleteresa de platja, la Campaneta de mar, el Card marí, el Lliri de mar, i tantes altres.
Però al costat d'aquestes, a les dunes secundàries, creix una de les plantes més interessants de les Cíes, la Corema album, una empetràcia dioica, amb aspecte semblant al bruc, que floreix a la primavera i dóna a l'estiu uns petits fruits blanquinosos (drupes) que s'han fet servir medicinalment com febrífug. Al seu valor naturalístic (és endèmica del litoral oest de la Península Ibèrica i de les Açores) se n'uneix el valor cultural i simbòlic que ha adquirit a Galícia, on ha donat lloc a topònims com Camariñas, a la Costa de la Mort. Ja a la zona de transició amb la muntanya, en sòls torbosos i àcids, amb un alt contingut de matèria orgànica, es desenvolupa una associació dominada per la Carex arenaria, i la Halimione, els acompanyen diversos joncs, com Juncus acota, Juncus maritimus i Scirpus holoschoenus.
Finalment l'ocupació humana ha deixat la seva empremta a la vegetació. Es troben diversos cultius abandonats, ocupats per una vegetació agrícola i ruderal en què, juntament amb espècies antigament cultivades, domina l'Estepa borrera. Diverses plantes exòtiques introduïdes com ornamentals, com l'Acàcia de fusta negra o la Criptomèria.
Les aus marines
La majoria de les aus marines han reduït dràsticament el nombre de parelles a Galícia al llarg del segle XX, i avui dia diverses crien gairebé amb exclusivitat a les illes, on la pressió humana és molt menor. A les illes Cíes nidifiquen, almenys, tres aus marines.
De les tres aus marines, la més comuna, el Gavià caspi, és una espècie oportunista amb una dieta molt variada i que inclou les escombraries entre les menjadores. El nombre ha augmentat considerablement en els darrers anys, i així, la colònia de les Cíes va passar 4.200 parelles el 1976 gairebé quatre vegades més en els darrers anys. Menys comú, encara que d'hàbits semblants, és el Gavià fosc, del qual nidifiquen en nombre variable però sempre baix (al voltant de les cinc parelles) a les Cíes. El Corb marí emplomallat, té, amb més de 300 parelles, el seu viver més important de Galícia a les illes Cíes, amb una població aparentment estable.
No obstant això l'espècie més important de totes les que habiten aquestes illes és el Somorgollaire comú, una espècie que té una àmplia distribució boreal, però que s'ha fet extremadament escassa al sud d'Europa, on hi viu una subespècie, Uria aalge ibericus, descrita el 1948 pel professor Bernis. Cap a mitjan segle XX havien de criar unes 1000 parelles a tot Galícia, 400 d'elles a les illes de Monteagudo i do Faro. Des de llavors el descens de la població ha estat fulminant, i el 1975 la població no havia de superar les 10 parelles a les Illes Cíes. El 1981/82 es calcula que criaven a les Cíes unes 3 parelles, d'un total de tan sols 40 parelles a tota la costa oest de Galícia. Avui dia (1992) es poden veure a les Cíes uns cinc individus, però pel que sembla ja no crien. Ens trobem, doncs, davant d'una de les espècies d'aus en perill d'extinció més imminent a la Península Ibèrica. Les causes d'un descens tan dramàtic a la població d'aquesta au s'han de buscar en els efectes de la pol·lució marina (petroli) i l'ús de tremalls a la pesca.
Altres aus marines visiten les illes durant els mesos d'hivern, com el Mascarell atlàntic, el Gavot, el Fraret atlàntic, i l'Ànec negre comú. Així mateix el Llac dos Nenos acull una població considerable d'anàtids hivernants. La llista d'aus que habiten les illes també inclou Gralla becvermella, el Ballester comú, el Corb, la Gralla occidental i l'Astor comú.
Altres vertebrats
Els rèptils tenen una bona representació a l'illa. Es poden veure, a més de la comuna sargantana ibèrica, la Sargantana de Bocage, el Llangardaix ocel·lat, el Llangardaix verd-i-negre, el Vidriol, i el Chalcides chalcides. La salamandra va haver de ser més comuna en altres temps, però les repoblacions semblen haver canviat les condicions d'humitat al sotabosc. Entre els mamífers, a més de les rates, que constitueixen un seriós problema a les illes, cal destacar la presència de la Llúdria comuna, que cria en algunes furnes (coves marines).
