Ser fill bastard era un fet habitual en temps pretèrits, però ser-ho per part de pare i de mare a la vegada ja no era tan freqüent. Tanmateix, aquest és el cas de l'abadessa Ingilberga, l'última de Sant Joan de Ripoll.

El temps i les circumstàncies eren molt diferents de quan Emma de Barcelona, regia el monestir. Malgrat pertànyer, com totes les abadesses precedents, a cases comtals, Ingilberga, que va néixer cap a l'any 977, ho va fer amb la màcula de ser filla il·legítima. Oliba Cabreta, casat amb Ermengarda d'Empúries, era el seu pare, i Ingilberga, l'esposa d'Ermemir de Besora, el vicari del castell de Besora, la seva mare.

Però que fos una bastarda i que el seu germanastre, Bernat Tallaferro, li ho retragués sovint, no és el pitjor que es va sentir dir. De ben segur que no devia pair que el papa Benet VIII digués d'ella <<que era la més impia, la més criminal d'aquelles abominables meretrius de Venus>>.

El suposat comportament impúdic de les monges de Sant Joan és un dels fets què es basà, posteriorment, la llegenda del comte Arnau. Sovint llegenda i història es confonen, ja ho sabem.

El comte Oliba Cabreta, a qui s'anomenava així pel costum que tenia de picar a terra com fa una cabra, va consignar un document pel qual <<el comte Oliba i Ingilberga, la comtessa, ofereixen i  lliuren al monestir, com a monja, Ingilberga, filla d'ells, el primer any del regnat d'Hug>>. Com a dot li donen un alou a Tallet (Vallespir). Com que el document íntegre no s'ha conservat, creiem que el cronista devia interpretar-lo malament pel que fa a la personalitat de la mare, que no era pas la comtessa.

La primavera següent, Oliba Cabreta partí amb l'abat Garí per retirar-se a Montecassino, on moriria dos anys després. Abans, però, passà per Roma per encomanar els seus fills al Sant Pare.

Per altres documents queda palesa la tendresa i preocupació d'Oliba Cabreta per la seva descendència. Això ens fa deduir que tant ell com Ingilberga de Besora devien demanar als seus respectius fills legítims que tractessin com a germana la petita Ingilberga confinada al monestir. I com a tal la van tractar tots, excepte l'impetuós Bernat, dit més endavant Tallaferro, que no va parar fins a fer-la saltar, a ella i tota la comunitat, del cobejat cenobi.

La petita monja tenia familiars i altres influències en els medis eclesiàstics, tant regulars com seglars. El fill petit del seu pare Berenguer, l'any 890 va ser nomenat bisbe d'Elna. El fill mitjà de la seva mare, Oliba, va ingressar a la clerecia de la catedral de Barcelona, mentre el petit es preparava per ser, a més de veguer de Besora, un dels personatges més importants de la vida política del país. Però que Ingilberga estigués tan envoltada de membres de l'Església dins la pròpia família no necessàriament havia d'influir en la seva religiositat que, com la de moltes altres persones, li va venir imposada. El cas és que ella, l'an7 995, ja era abadessa. Tenia, doncs, uns 18 anys.

El seu germanastre Bernat va obrar tal com havia fet el seu oncle, l'hereu de la família en la generació anterior: s'imposà a mare i germans. El comte Bernat va escollir per patrimoni els comtats de Vallespir i Besalú, i va deixar la resta pels altres. Tanmateix, aquesta partició no tenia antecedents. Sembla com s l'ambiciós comte s'hagués deixat endur de l'afany de guanyar la partida on els seus pares i avis sempre l'havien perdut o guanyat només a precari (a Besalú i pel que fa al monestir de Sant Joan). La batalla encara tenia un altre incentiu: combatre una germanastra que mai no va acceptar de bon grat. D'altra banda, s'hi afegia l'antipatia vers els comtats de Barcelona i Carcassona, sentiments que havia heretat del seu pare.

Cal tenir en comte que els anys de traspàs del mil·lenni van ser molt durs per a la gent a qui li tocar viure'ls. Eren temps d'incursions sarraïnes, de fam i d'emigració, sobretot després de la desfeta d'Almansor i el seu fill Abd al-Malik. Van ser precisament perseguint els exercits del fill d'Almansor en retirada que Berenguer, el fill petit d'Oliba Cabreta, germanastre també d'Ingilberga, va morir en la contesa. Aleshores Oliba, el fill tercer, que era comte de Berga, ingressà al monestir de Sant Miquel de Cuixà. Ell i l'abat Oliba, va ser conjuntament amb la comtessa Ermessenda de Barcelona l'astre que més va brillar en el decurs del segle XI.

Que l'abat Oliba sentís un profund i sincer afecte pel seu germà gran Bernat va fer que anés en detriment de la dissortada Ingilberga i la balança es decantés per afavorir el germà en lloc de la germanastra. Tanmateix, no podem oblidar en cap moment que els dominis de l'abadessa eren massa cobejats per no suscitar ambicions. Cal pensar en l'esplèndida ubicació del monestir, que restava en la confluència de tres comtats importantíssims: Ausona, Besalú i Cerdanya.

Obsessionat a crear un petit regne amb el seu patrimoni, Bernat de Besalú s'imposà el doble objectiu d'assolir la creació d'una diòcesi als seus comtats per posar-hi un fill seu, tant o més que fer expulsar les monges de Sant Joan. Totes les seves capacitats les va dedicar a aquesta doble finalitat i va cercar tota mena d'ajuts i influències. Va anar dues vegades a Roma i insistí reiteradament prop de la cúria papal per obtenir-ho. L'any 1017 va arribar la butlla que ordenava l'expulsió d'Ingilberga i les monges acusades d'haver convertit la casa d'oració en un bordell de meretrius de Venus.

Veritat o calúmnia?

Malgrat que no podem obviar que hi hagués un pòsit de veritat, la cúria papal, en una informació que anteriorment havia fet obrir als abats de monestirs veïns, havia comprovat que al monestir se seguia la regla i que l'acusació era una infàmia.

Mentre va durar el procés, el germanastre monjo Oliba era cridat a ocupar els càrrecs d'abat de Sant Miquel de Cuixà i de Santa Maria de Ripoll. Des d'allà, no solament no secundà l'actitud del germà, sinó que va procurar d'inhibir-se'n. Oliba no va ser bisbe d'Ausona fins un any després que Ingilberga fos expulsada. Si ell hagués estat ja el prelat àusones (del monestir, per tant), obligat com s'hauria trobat a intervenir, potser ho hauria evitat. Però el cas és que l'acusació va tirar endavant i l'abadessa Ingilberga va haver d'abandonar el monestir amb les seves monges.

Vegem ara el contingut íntegre de la butlla Cuperemus quidem, --(L'original s'ha perdut. Aquesta és una còpia del segle XII traduïda del llatí, que resta a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, butlles, lligam 1. núm 1. Hi una altra còpia del segle XIII a l'Arxiu de la Corona d' Aragó, núm. 1)-- traduïda del llatí, emesa pel papa Benet VIII el 26 de gener de 1017 per la qual són expulsades les monges del monestir i s'hi estableix una comunitat de clergues canonges aquisgranesos. 

• Benet, bisbe, servidor dels servidors de Déu, a Borrell, bisbe d'Osona, i a Oliba, abat de Ripoll. Salut perpètua en el Senyor. Ens agradaria, si més no, gaudir d'una conversa sobre aspectes sagrats de les vostres esglésies de manera que ens puguem avenir, per avançat, bans que haguem de lamentar alguna falta contra la disciplina eclesiàstica.
• Tant ens arriben, per la nostra joia, les bones accions, com ens fereixen profundament les injúries causades amb perversitat. Ja sabeu que ens trobem observats per Déu, així que hem de tenir cura de les nostres accions, hem de contenir tot allò que hagi d'ésser reprimit i hem de sancionar tot el que hagi d'ésser observat.
• Preocupació digna de gran encomi, la del clementíssim comte Bernat de Besalú, sabedor que redunda en la seva major glòria, perquè els llocs situats a l'interior dels termes del seu principat, abandonada la devoció del culte diví dels seus parents, serveixin als qui viuen religiosament, i així denuncià, per a coneixement de la Seu apostòlica, acompanyat d'altres osonencs, clergues enviats a Nos, per la vostra dilecció, com ardiaca, el primicer, el sagristà de l'església i altres homes religiosos d'òptima condició, una infàmia horrible, amb un preclar testimoni, i no sense una gran tristesa, tot referint que un cert lloc constituït a l'interior dels termes de la vostra diòcesi en honor de Sant Joan, dit de Ripoll, que havia estat organitzat amb sacerdots i servidors de Déu perquè es mantinguessin segons la regla, amb l'ofrena piadosa dels fidels, ho feien, però, en ultratge de la religió que s'ha de venerar, amb el producte de l'execrable prostitució. I no només es practicaven, tan irreverentment, els escarnis de Venus, i així ridiculitzada la imatge de santedat, ans, fins i tot, donada aquesta malèfica forma de concebre descendència, es consentien parricidis per tal que ningú no conegués els contactes.
• Li vàrem requerir amb diligència, de quina manera, bé que difícil, podia donar certesa de les queixes; si podia fer pública la incontinència d'aquelles o bé si elles mateixes podien defensar-se d'alguna manera sobre el crim de què eren acusades. Respongué rotundament que el crim d'aquelles era prou manifest per als pobles veïns, que no hi mancaven proves i que ell mateix, privadament, com s'acostuma a fer, i després, davant dels vostres llegats, car la causa de la perdició d'aquelles va en detriment vostre, les havia denunciades moltes vegades i públicament, però aquelles l'havien abandonat, encara més, a la vergonyosa lascívia, per la qual cosa calia que fossin tallats els motius de llur concupiscència.
• Finalment, exigia amb insistència a la potestat apostòlica, tot demanant amb molts precs, que, car de manera continuada tacaven, amb el contacte perniciós que no finia, llur santa professió i profanaven el lloc sagrat dedicat al servei diví, amb el desenfrenament de l'amor, fossin arrencades de soca-rel i en el seu lloc fos restablert, amb la nostra autoritat i per sempre l'ordre clerical per viure-hi religiosament.
• Però, Nos, amb prudència apostòlica, abans d'emetre una sentència precipitada contra l'abadessa, acusada per tothom d'ésser la més impia, enviàrem unes  cartes, amb les quals, tot dispensant treves canòniques, manàrem que, el dia que designéssim, es presentessin a Roma, ja personalment i mitjançant vicaris, de manera que tinguessin l'oportunitat de lliurar-se de les imputacions davant dels acusadors.
• Certament, aquelles defugiren les indicacions i declinaren el judici apostòlic, per tal que llurs infàmies no fossin plenament mostrades; en presència, doncs, dels acusadors que havien acudit a la citació i que persistien en la reclamació fou acordat per Nos i per alguns dels bisbes presents a la sagrada assemblea, que les sentències ja no s'ajornessin més per causa d'aquella absència.
• És evident que qui pretén evadir-se amb dilacions d'una sentència declara així la seva culpa, ja que ningú no dubta que aquest és el procediment del culpable per defugir el judici; d'altra banda, qui és innocent tracta com sigui d'ésser absolt.
• Per tant, molt dilectes, car no volgueren presentar-se per ésser escoltades, i així aconseguir que llurs pecats no fossin mai demostrats, que s'assabentin ara, com ha estat esborrada per part nostra, qualsevol possibilitat d'indulgència, ja que és necessari tancar amb ferro aquelles ferides que no hagin trobat altre remei, de manera que la malaltia, que en els seus orígens es podia haver guarit, no progressi amb el curs del temps. I així es faci amb la major fermesa.
• Doncs bé, tan sorpresos per aquestes obscenes passions a les que es lliuraren aqueles amb l'honor i ell lloc encoratjats per nosaltres i informats per les nostres lletres, us ordenem, per l'autoritat apostòlica, que les expulseu completament d'aquell lloc, com abominables meretrius de Venus, les priveu absolutament de tot domini i en el seu lloc col·loqueu solemnement i per sempre, clergues que huran de viure sota l'ordre canonical sota el nom i la protecció de Sant Pere, la nostra i la dels nostres avantpassats.
• Coneixem que l'esmentat venerable comte oferí, per amor de Déu, a Sant Pere, el citat lloc augmentat amb molts béns i amb totes les seves pertinences, i amb això, instituí que es donés, anualment, la suma de tres mancusos per al palau de Laterà.
• Que coneguin, alhora, les expulsades allò que queda reservat a la indulgència apostòlica, de manera que si algunes d'aquelles que haguessin escollit de viure fora del monestir s'apartessin, malgrat tot, i amb un penediment continuat, del crim de luxúria, siguin proveïdes, mentre visquin, de menjar i vestir.
• Si algú, però, impulsat per la malícia, s'atrevís a contravenir quelcom del nostre precepte apostòlic o permetés que algú o fes, romangui excomunicat, per l'autoritat del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, fins que ho arrangi de la seva manera més digna. Qui, això no obstant, resti curador i observador amb piadosa reverència, obtingui de Déu la indulgència perpètua i frueixi, per sempre, de la benedicció apostòlica. Així sigui.

(Donat a Roma, per mà de Pere, diaca i canceller, durant la quinzena indicció.)

El rigor i la contundència de la butlla és evident. I més tenint en compte que l'actuació papal s'havia mostrat molt més indulgent amb altres comunitats masculines que també eren susceptibles de ser acusades de conducta indigna i de malgastar els béns, fet que no va ser atribuït a Sant Joan, com és el cas de Sant Benet de Bages i Sant Climent de Codines. Però sobre aquestes dues comunitats esmentades no planava l'ombra cobdiciosa i prou hàbil de Bernat Tallaferro.

Suprimida la comunitat femenina de Sant Joan, el comte Bernat havia assolit, gràcies a la butlla papal que li havia permès la creació del bisbat de Besalú, tenir totes les estructures de govern, tant el polític com el religiós, sota un mateix marc geogràfic i sota una mateixa família, la seva. Li va durar poc, però, l'èxit obtingut, perquè al cap de tres anys, el 920, va morir tràgicament ofegat al riu Roine quan es dirigia a la Provença per comprometre el matrimoni del seu fill hereu amb la filla del comte. Oliba i els monjos de Ripoll ho va fer saber a les comunitats benedictines del món sencer, tot dedicant grans elogis al desaparegut. 

Mentrestant, Ingilberga i les altres monges van acollir-se a altres centres religiosos. Si no totes, tenim constància de religioses de Sant Joan que van acabar els seus dies en el si d'altres comunitats. Es fa estrany pensar que si haguessin estat certes les acusacions volguessin continuar dins d'una comunitat religiosa, ja que el més lògic és que haguessin fugit amb els seus suposats amants.

Ingilberga, que havia viscut trenta anys justos entre aquelles parets hi havia administrant la comunitat durant un quart de segle, primer va viure amb la seva germanastra, Emma-Ingilberga, però al cap d'un temps residí prop de Guillem de Balsareny, el seu nebot que aquell mateix any, el 1032, havia estat nomenat canonge de Vic. El nebot va pensar endur-se a la seu episcopal la seva tia i a qui, de de ben jovenet, s'havia adjudicat el compromís de protegir.

L'última abadessa de Sant Joan, Ingilberga, va morir als  setanta-dos anys, el dia 26 de març de 1049. El necrologi del monestir de Sant Joan consignà així el seu traspàs:

• El dia 7è abans de les calendes d'abril, al palau episcopal de Vic, morí Ingilberga, de bon record, abadessa del monestir. Insigne en virtuts, suportà pacientment la persecució a causa de la justícia. El dia  5è abans de les calendes d'abril va ser va ser sepultada a l'església de Sant Pere.

L'església de Sant Pere era prop del monestir, tal com ella desitjava. El necrologi va fer justícia a una figura molt maltractada per la història. D'altra banda, és d'interès remarcar que l'expulsió de les monges de Sant Joan que s'executà mitjançant la butlla del papa Benet VIII, <<s'ha d'interpretar dins el context de les lluites feudals del moment, mai seguint escrupolosament el text de la butlla, dedicat a proposar arguments a favor de l'expropiació de les possessions del monestir>>.

Ben cert que l'actuació papal sobre el cenobi va ser una mostra de la discriminació contra les dones, a les quals s'aplicà una pena molt més dura. Les monges de Sant Joan no es van enfrontar només a interessos feudals, sinó a tot un gènere, els homes, que no les deixaven participar prou. Lentament, però progressiva, les dones anirien perdent els pocs drets que tenien, herència de les lleis godes, per quedar totalment arraconades de qualsevol intervenció, supeditades a la figura masculina.

Si Ingilberga no va anar a Roma quan el papa l'hi va conquerir, tal com diu Ramon d'Abadal, la seva absència va ser deguda a pressions locals o per la convicció d'inutilitat en la defensa d'una actuació que, com deia el comte Bernat, no necessitava prova. O, com diu Martí Aurell, Ingilberga no volia sotmetre's a una humiliació quan sabia que tenia totes les de perdre.

Sigui quina sigui la veritat, que de segur té molts caires, el que és una evidència és que l'any 1098, per primera vegada, surt el nom de Sant Joan de les Abadesses en els documents, ja que abans era Sant Joan de Ripoll o del Ter. Tal vegada podem considerar aquest fet com un petit homenatge a la comunitat de monges de Sant Joan que tant van contribuir a la repoblació i el creixement dels seus dominis.